—Depèn… —responc, i m’odio per com em tremola la veu. Sento com si cada síl·laba fos un vidre trencat que em surt de la gola.



Nina Winchester em sosté la mirada amb una intensitat que em fa sentir com si estigués despullant-me capa per capa. Els seus ulls són d'un blau gèlid, gairebé transparent, buscant alguna cosa en el meu passat o en la meva postura que ni jo mateixa sé si tinc. Potser busca la taca que intento amagar, el motiu pel qual necessito aquesta feina desesperadament.



—Depèn de què? —pregunta, amb aquella calma que només tenen les persones que sempre aconsegueixen el que volen. No mou ni un múscul; la seva elegància és una gàbia de seda.



—De… de què implica exactament la feina. —L’habitació sembla haver-se tornat més petita de cop. Les parets d'aquesta mansió victoriana, impecablement pintades, comencen a pressionar-me el pit.



Ella riu, però no és un riure alegre. És un so baix, controlat, com si s’estigués divertint amb mi. O amb la situació. O amb totes dues coses. Es toca el collaret de perles amb una lentitud calculada abans de tornar a parlar.



—La feina implica confiança —diu finalment—. I lleialtat. Sobretot lleialtat.



S’inclina cap endavant, tan a prop que noto l’alè càlid contra la meva galta. Fa olor de gessamí i de quelcom metàl·lic, gairebé com la sang, o potser és només la meva imaginació traint-me.



—Hi ha coses en aquesta casa que no t’agradaran. Coses que potser no entendràs. Però si decideixes quedar-te, Millie, hauràs d’acceptar-les sense qüestionar-les. No vull una minyona que xafardegi o que faci preguntes incòmodes als veïns. Vull algú que sigui part de l'engranatge, una ombra més.



El meu cor batega massa ràpid. Noto la suor freda al clatell. No sé si és por, adrenalina o una mena d’atracció estranya cap a aquella dona que sembla capaç de destruir-me i salvar-me alhora. Soc conscient que, fora d'aquestes parets, només m'espera el cotxe vell on dormo i els fulls de rebuig de les entrevistes anteriors.



—Per exemple? —m’atreveixo a dir. La meva curiositat és un defecte que em podria costar car, però necessito saber a què m'enfronto.



Nina parpelleja per primera vegada des que he entrat. És un parpelleig lent, pesat, com si estigués decidint fins on deixar-me veure el monstre que s'amaga sota el llit.



—El meu marit —murmura—. Andrew no és… fàcil. Té dies bons i dies dolents. I quan té dies dolents, necessito algú que sàpiga mantenir la calma. Algú que no s’espanti si sent un crit o si troba una porta tancada amb clau que no hauria d'estar-ho.



Una ombra li travessa el rostre, tan ràpida que no estic segura d’haver-la vist. És com si la màscara de perfecció hagués cedit només un mil·límetre.



—És violent? —pregunto, abans que el meu cervell tingui temps d’aturar-me. La paraula ressona a la sala com un tret.



Nina somriu. Però aquest cop, el somriure és buit, una simple corba dels llavis sense vida als ulls.



—Violent és una paraula molt… dramàtica. Prefereixo dir que és… intens. Hi ha persones que senten les coses amb una força que els altres no podem comprendre.



S’aixeca de nou amb una agilitat felina, com si la conversa li hagués cansat el cos però no la ment. Camina fins a una porta lateral que no havia vist abans, camuflada sota el paper pintat de la paret. La mig obre. Darrere, només hi ha foscor. Una foscor densa, que sembla absorbir la poca llum que entra pels finestrals.



—Abans de decidir si vols la feina —diu, sense mirar-me, amb la veu tornant-se un murmuri gairebé hipnòtic—, hi ha una cosa que vull ensenyar-te. És el lloc on passaràs la major part del temps si acceptes.



La porta grinyola lleument quan la obre del tot. Una bafarada d’aire fred m’arriba a la cara, una fredor que no sembla d'aquest món, carregada de pols i de silenci. No sé què hi ha allà dins, però sé que si creuo aquell llindar, si baixo aquells graons que s'endevinen a la penombra, res no tornarà a ser igual. La Millie que va entrar en aquesta casa morirà en algun lloc d'aquest passadís.



Nina es gira cap a mi, amb els ulls brillants d’una emoció que no sé identificar. És gairebé un repte. Una invitació al desastre.



—Véns?