Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



La seva mirada és tan penetrant que gairebé em fa oblidar com respirar. Nina Winchester no parpelleja; només espera. I jo, asseguda a la vora de la cadira com si fos a punt de fugir, intento recordar què se suposa que he de dir

quan una dona com ella et demana que parlis de tu mateixa.

—Sóc… —la meva veu trontolla, i m’aclareixo la gola— sóc treballadora. I discreta.

Un somriure li llisca pels llavis, lent, com si hagués sentit aquella frase un milió de vegades i mai no l’hagués cregut.

—Tothom diu això, Millie —murmura, jugant amb el penjoll d’or que li descansa a la clavícula—. Però jo no busco algú que siguitothom.

S’aixeca del sofà amb una elegància que sembla assajada. El soroll dels seus talons ressona sobre el terra de fusta mentre camina cap a la finestra immensa que dóna al jardí. El sol de la tarda li dibuixa un halo daurat al voltant del cabell.

—Veus aquesta casa? —assenyala amb un gest suau—. És preciosa, sí. Però també és… complicada. Com nosaltres.

“Nosaltres”. La paraula em queda enganxada al cervell. No sé si parla d’ella i del seu marit, o d’ella i de mi, com si ja m’hagués integrat en algun tipus de cercle íntim del qual no en sé res.

—Què vol dir amb complicada? —pregunto, abans de poder evitar-ho.

Ella es gira. El seu somriure ha desaparegut.

—Que necessito algú que no faci preguntes.

Un calfred em recorre l’esquena. I, tanmateix, hi ha alguna cosa en la seva veu —una mena de fragilitat amagada sota totes aquelles capes de luxe— que em fa voler quedar-me. O potser és només la desesperació de necessitar una feina, qualsevol feina.

Nina torna al sofà i s’asseu, aquesta vegada més a prop. Puc sentir el perfum caríssim que porta, una barreja de flors blanques i alguna cosa més fosca, més profunda.

—Digues-me, Millie… —inclina el cap, estudiant-me com si fos un trencaclosques—. Què estaries disposada a fer per aquesta feina?

La pregunta queda suspesa a l’aire, pesada, carregada de promeses i advertiments. I jo, per primera vegada, tinc la sensació que aquesta entrevista no és només una entrevista. És una prova. Una porta. I un perill.