L’hospital tenia una llum que no canviava mai. No importava si era de dia o de nit, si a fora plovia o el sol cremava els carrers. Allà dins tot era blanc, estable, cruelment immòbil. Ona hi anava cada dia. De vegades dos cops. Ho feia gairebé sense pensar, com si el seu cos sabés el camí millor que ella mateixa.

S’asseia al costat del llit del Marc i deixava la bossa a terra, sempre al mateix lloc. Aquell ritual li donava una falsa sensació de control. Li parlava en veu baixa, amb por que algú la sentís, encara que no sabia si ell la podia escoltar.

—Et recordaràs de mi, no? —li va dir un matí—. Encara que jo… encara que jo no ho faci del tot.

El Marc no es movia. Les màquines continuaven fent el seu soroll constant, rítmic, mecànic. Un rellotge cruel que li recordava que el temps avançava sense ell, que el Marc seguia tancat en el seu llarg somni i que ella no podia fer res per despertar-lo. No podia fer res per reparar res.

Ona observava el seu rostre amb una atenció obsessiva, buscant un parpelleig, una contracció mínima, qualsevol senyal. De vegades li semblava veure marques noves a la seva pell: un blau al coll, una rascada al braç, una ombra fosca sota l’ull. No sabia si sempre hi havien estat o si el seu cap li jugava males passades. La frontera entre el que era real i el que no començava a esquerdar-se.

Quan sortia de l’habitació, la sensació no marxava. Aquella esquerda invisible la seguia pels passadissos, s’arrossegava fins a casa, s’asseia amb ella al llit quan intentava dormir.

A la consulta, el doctor Ferrer començava a fer preguntes més directes. Ja no rodejava tant les coses. Ona ho notava, i una part d’ella ho agraïa; una altra es posava en alerta.

—Quan et sents molt angoixada, què passa? —li va preguntar.

—Em perdo —va dir Ona després d’un silenci—. Em sento petita. Com si tot fos massa gran, massa sorollós. I jo… no hi cabés.

—Hi ha ràbia?

La pregunta la va sorprendre. Va obrir la boca per respondre automàticament.

—No…

L’Ombra va deixar caure una rialla seca dins seu.

Mentidera. . Sempre mentint.

Ona va tancar els ulls un segon.

—Potser sí —va corregir—. Però no és una ràbia normal. És com… un foc que no puc controlar. Apareix de cop, sense avís.

—Això pot desencadenar episodis dissociatius —va explicar el doctor—. El cos actua quan la consciència no pot sostenir el que està passant.

Aquella frase es va quedar flotant a l’aire, pesada.

Aquella mateixa tarda, sortint de l’hospital, el record va arribar. No sencer. Mai sencer. Primer un crit. No sabia si era seu o del Marc. Després aquella cerra, estreta. Una discussió. Paraules tallants, llançades amb ràbia. El seu cos avançant massa ràpid, com si no li obeís. El soroll d’un cop sec.

Ona es va quedar paralitzada al mig del carrer. El món va perdre definició. El record va desaparèixer igual que havia vingut: de cop. Va sentir, amb una claredat aterridora, com es tancava lentament una porta davant dels seus ulls, deixant-la sola amb el batec accelerat del cor i unes ganes de vomitar impossibles de contenir.

Va córrer fins al lavabo més proper i va vomitar fins que li van fer mal els pulmons. Es va mirar al mirall després. La dona que la mirava de tornada li semblava estranya. Els ulls massa foscos. L’expressió massa dura.

Quan va tornar a veure el doctor Ferrer, ja no podia mirar-lo als ulls.

—Crec que hi ha una part de mi que fa por —va dir amb la veu baixa—. I no sempre la puc parar.

El doctor va assentir lentament, com si aquella confessió fos un pas esperat.

—Reconèixer-ho és important —va dir—.

L’Ombra no va dir res aquella vegada. No va riure, no va advertir-la. Només esperava. Pacient. Com si sabés que, tard o d’hora, Ona ja no podria seguir fingint que no existia.