Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



La consulta del doctor Ferrer feia olor de desinfectant i de cafè. Una olor estranya, incòmoda, que no acabava de pertànyer a cap dels dos mons i que s’enganxava a la roba com un record persistent. Ona va pensar que, quan sortís d’allà, continuaria notant-la durant hores, potser dies.



Estava asseguda a la cadira del davant, amb l’esquena rígida, les mans entrellaçades amb massa força. Els artells li havien quedat blancs, però no s’atrevia a afluixar-los. Mirava el terra: una esquerda fina travessava la rajola blanca, irregular, gairebé invisible si no sabies on mirar. Semblava dividir la sala en dues parts desiguals. No sabia per què, però no podia deixar de fixar-s’hi. Com si aquella esquerda fos l’única cosa sòlida en una habitació que, d’altra manera, semblava lleugerament fora de lloc.



No recordava exactament com havia arribat fins allà. Sabia que havia trucat, que li havien donat hora, que havia travessat una porta de vidre amb el nom del doctor gravat en lletres discretes. Però tot el que passava des de feia dies tenia una qualitat estranya, esmorteïda, com si algú hagués baixat el volum del món i ara tot arribés amb retard.



El rellotge de la paret feia un tic-tac suau, constant. Cada segon li semblava una petita empenta al pit.



—Pots començar quan vulguis —va dir el doctor Ferrer.



La seva veu era tranquil·la, gairebé neutra. No somreia, però tampoc semblava distant. Simplement observava, amb aquella atenció que no pressionava però tampoc deixava escapar res. Portava ulleres de muntura fina i una camisa clara, impecable, com si l’ordre extern pogués compensar el desordre intern dels seus pacients.



Ona va respirar fondo. L’aire li va entrar als pulmons amb dificultat.



—El Marc… —va dir, i la paraula va quedar suspesa a l’aire, incompleta.



Va empassar saliva. Tenia la gola seca, com si no hagués begut aigua en dies. Durant un instant va pensar que no seria capaç de continuar.



—El Marc està molt greu —va aconseguir dir finalment—. A l’hospital. Diuen que està estable, però… —la veu se li va trencar lleument— no desperta.



El doctor Ferrer no la va interrompre. No va fer cap gest d’ànim, ni cap pregunta precipitada. Va esperar, com si sabés que el silenci també formava part del relat.



—No recordo què va passar exactament —va confessar Ona, amb un fil de veu—. Sé que està relacionat amb mi. Ho sé perquè tothom em mira així. Com si esperessin que digui alguna cosa. Però quan intento pensar-hi… —va negar amb el cap— és com si algú tanqués una porta des de dins.



Va notar una pressió al pit, un pes que li dificultava la respiració. Llavors, gairebé com un murmuri, una veu suau va aparèixer dins seu.



No cal entrar-hi ara. No és segur.

Ona va tancar els ulls un moment. Aquella veu no era nova. De fet, li resultava estranyament familiar, reconfortant fins i tot. Quan els va tornar a obrir, el doctor l’observava amb una intensitat més marcada, com si hagués percebut aquell breu desplaçament intern.



—Tens llacunes de memòria sovint? —va preguntar.



—Sí… —va respondre després d’un instant— però últimament és pitjor. A vegades no recordo com he arribat a casa. O obro el mòbil i trobo missatges que no recordo haver escrit. Missatges llargs. Detallats.



Va sentir una fiblada d’angoixa només de dir-ho en veu alta.



El doctor va prendre notes amb calma, el bolígraf lliscant pel paper amb un soroll suau.



—Aquests episodis t’espanten?

—Sí —va admetre—. Però alhora… —va dubtar— hi ha una part de mi que sent alleujament. Com si algú altre s’encarregués de tot quan jo no puc.



El doctor va aixecar lleugerament una cella, sense deixar d’escriure.



—Has tingut mai la sensació de no ser del tot tu? —va afegir—. Com si algú altre prengués decisions per tu? Com si compartissis l’espai amb una altra presència?

Ona va notar un calfred que li va recórrer l’esquena. L’Ombra es va remoure dins seu, inquieta.



Compte amb el que dius.

Va abaixar la mirada cap a l’esquerda del terra. Durant un segon li va semblar que s’eixamplava.



—No ho sé —va dir finalment—. Em sento confosa. Perduda. Només això.



El doctor Ferrer va aixecar la vista i la va mirar directament als ulls.



—Treballarem amb això —va dir amb fermesa suau—. Però has de saber una cosa, Ona: la ment pot ser molt creativa quan es tracta de protegir-nos. A vegades amaga records. A vegades crea veus. A vegades divideix.



Aquelles paraules li van provocar un calfred profund. Va tornar a mirar el terra, i sense saber per què, va tenir la certesa que aquella esquerda no era només una rajola trencada. Era una frontera. I d’un costat… no estava del tot segura de qui hi vivia.