En Toni va aixecar lentament la mirada, com si el seu cos anés amb retard respecte a les paraules que acabava d’escoltar. Un silenci dens va envair tota la sala. No era el silenci habitual, el de cada dia, sinó un silenci carregat de pes, ple de coses a dir que ningú no sentia. Cada respiració semblava més lenta, cada batec del cor més pesat, i en aquell espai suspendre’t entre el que havia passat i el que encara estava per venir es convertia en una pressió tangible, gairebé insuportable.



En Toni va agafar aire i es va dirigir al cap de departament, Xavier Borràs.



— Com que no em pertocava? —va dir, amb la veu fina.



En Borràs el va mirar amb ulls cansats.



—Volíem protegir-te, Toni —va dir parlant cap a dins — . Aquest cas… està connectat amb el teu passat. Amb la teva dona i la teva filla. Fa set anys. Just per aquestes dates, començament de juny. No volíem que t’hi veiessis immers de nou.



En Toni va quedar immòbil. Va sentir una fiblada al cor. Va intentar refer les paraules que acabava d’escoltar.



—Set anys… —va murmurar —. La mateixa època… la mateixa tragèdia…

En Xavier va assentir, lentament, sense afegir detalls innecessaris. Sabia que en Toni no necessitava ara explicacions tècniques, sinó sentir que algú el comprenia.



— Aquest cas no estava assignat a tu, Toni —va continuar —. Aquest cos… aquesta víctima… ningú no volia que t’hi veiessis involucrat, no per protecció del cas, sinó per tu. Ho entens, oi? No volíem reobrir aquella ferida de fa set anys.



—Mai es va arribar a tancar, Xavier —va corregir.

Va mirar de nou la dona sobre la taula. El patró a la pell era inconfusible: una marca, subtil, que li va disparar tots els records i sensacions que havia intentat enterrar sota terra.



—Però…—va murmurar —. No puc… No puc quedar-me al marge. Tot això… està connectat amb elles.



En Xavier va deixar anar un sospir, mesurat, carregat de resignació.



—Ho sé —va dir —. Però has de saber contenir-te. Per ara, Toni… pren-te uns dies. Pren-te vacances per pair-ho tot, encara que sé que per a tu… les vacances mai han estat tranquil·les. Necessites aire, desconnectar una mica, almenys fins que…

—Fins que què? —va interrompre en Toni, amb els ulls fixos al cos davant seu.



En Xavier va desviar la mirada un instant, després va tornar-la a en Toni amb una mena de tristesa continguda.



—Fins que puguis processar-ho —va dir finalment—. Però no te n’oblidis. No et pots perdre en el cas només perquè… perquè és teu.



En Toni va assentir, però sabia que això era impossible. Mai podia desconnectar d’aquest passat. Sempre que arribava juny, la memòria del que havia passat feia que cada mes de vacances se li convertís en un record pesat i dolorós: la seva dona i la seva filla desaparegudes en un dia que hauria d’haver estat tranquil i ple de rialles, el pantà, l’autocaravana, els viatges improvisats per la muntanya. Sempre havia estat així: les vacances el transportaven a aquell buit, a aquell silenci solitari i ple de dubtes sense resoldre, que les vacances només podien accentuar.



Aquella mateixa nit, en Toni va decidir que no podia esperar més. Va sortir del laboratori sense mirar enrere i es va dirigir al pantà. El camí era fosc, el silenci només era interromput pel so del vent i les branques esquinçant-se a cada passa. Cada minut el feia retrocedir set anys, però també avançar cap a la veritat que necessitava descobrir.



Quan va arribar a la presa, des de dalt, la lluna reflectia l’aigua quieta, profunda i negra. Amb cura, va caminar observant el terreny. Tot era massa familiar, les pedres, el fang, l’aire amb aquella olor… com si el temps no hagués passat des d’aquella terrorífica nit

I llavors ho va veure. Va ensopegar amb una barra de ferro mig enterrada entre les pedres, amb marques que coincidien exactament amb el patró que recordava de la cremada dels dos casos. Es va agenollar, la va agafar examinant cada detall amb la llum de la lluna. Tot encaixava. Aquella dona trobada al fons del fosc pantà, havia estat manipulada de la mateixa manera. El mateix patró. La mateixa estratègia.



El cor li bategava amb força. Per primer cop després de set anys, tenia a què aferrar-se amb força, i no estava disposat a deixar-ho passar. Però ningú més ho sabia. Era una guerra que havia d’estudiar i lliurar ell sol.



En Toni es va quedar en silenci, aguantant la barra amb força, contemplant el pantà, conscient que ara ell havia de ser qui descobrís la veritat.



El silenci del pantà el va envoltar. Aquesta vegada, no era buit. Era carregat de respostes que fins ara havien estat amagades.