L’obligació d’haver de deixar de treballar i descansar el consumia per dins, la veritat que sona força irònic que algú ho pugui veure d'aquesta manera, però ell mateix. En Toni es dedicava a treballar de metge forense, una feina delicada que el mantenia sempre immers dins els cossos sense vida i no en els seus propis pensaments. La curiositat que sentia per llegir els informes i veure quina atrocitat havia passat, el subjectava, el mantenia actiu i vigilant, capaç de tornar dia rere dia a una feina que, malgrat la seva duresa, li donava sentit i propòsit.

En Toni era un home fred, o almenys això era en el que s’ha convertit amb el pas del temps. Quan t’autoflagel·les tant com ell ho feia, arriba un moment en què t’ho acabes creient i en el pitjor dels casos, t’hi acabes convertint. Últimament, però, alguna cosa havia començat a extraviar-se dins seu. No era res evident, ni exagerat, ni d’aquells senyals que obliguen algú a aturar-se per reflexionar què et passa. Era més aviat un murmuri constant, una mena de pressió interna que no tenia un motiu de clar i només ell podia percebre. Un pes al pit des que es llevava, una incomoditat estranya.

Tot i que ni ell mateix sabia què passava, aquell dia va notar una sensació estranya, com si alguna cosa hagués de succeir. Mentre avançava pel passadís arrambant-se contra les parets, de costat a costat, per accedir al laboratori, es va adonar que els seus passos no eren del tot ferms. En els vidres observava el seu reflex distorsionat com si no anés amb concordança amb els seus moviments, els fluorescents vibraven fent embogir l’ambient i només tenia d’objectiu aconseguir arribar a la porta d'accés. Quan hi va ser, el va envair l'olor de metall i productes de neteja, una olor que mai li havia despertat cap mena de reacció, però avui havia estat completament diferent; aquella flaire li va remoure l’estómac, fins al punt de deixar anar una lleu arcada. Un cop va abaixar el mànec de la porta, el dens silenci del laboratori el va envoltar amb un pes inesperat. Tot era exactament com sempre: taules metàl·liques, estris organitzats amb precisió quirúrgica, els armaris amb vidres brillants. Però aquella vegada, en Toni ho percebia diferent; cada objecte li semblava exageradament nítid, cada reflex a les superfícies polides li creava una sensació de distància, com si ell no formés part de l’espai, només el veiés des de fora.

Va inspirar profundament, intentant tranquil·litzar-se, i es va acostar a la taula on reposava el cos de la víctima d’aquell matí. La dona era jove, amb les mans plegades sobre l’abdomen, i un lleu to blavós a la pell que indicava que havia estat en l’aigua freda d’un riu. En Toni va sentir de nou aquella pressió al pit que havia estat notant les darreres setmanes tot i que la feina era el mateix de sempre.

Es va posar els guants i va començar a revisar el full de l’autòpsia. Les dades eren normals, dins l’esperat: contusions lleus, signes d'hipotèrmia, cap indici de violència externa significativa. Però en algun racó de la seva ment, una petita alarma li deia que hi havia més del que els números i informes podien explicar.

Després de fer la revisió genèrica sense trobar cap detall alarmant, va decidir inspeccionar més profundament. Va ajustar el llum articulat i el led blanc va il·luminar el tors pàl·lid de la dona amb claredat. En Toni va apartar la roba xopa i va començar a examinar amb més deteniment la pell, buscant anomalies que potser s’havien escapat entre les primeres impressions.

Va resseguir la clavícula, les costelles… Avançant lentament fins al braç esquerre. Tot semblava mantenir la lògica del cas: hipotèrmia, lleus contusions, pell estovada per l’aigua. Res que cridés l’atenció. Res que hagués de fer-lo dubtar.

Però quan va arribar al canell, la llum va enfocar una marca que gairebé ni es veia. Una cremada antiga, rodona, que només algú acostumat a memoritzar patrons de la pell podria reconèixer.

En Toni es va quedar immòbil. La respiració va perdre ritme. Aquella forma… aquell traç irregular…

La coneixia.

En aquell instant, sense que en Toni tingués temps de pensar sobre què estava passant, el cap de departament dels mossos, va irrompre dins la sala d’autòpsies cridant:

—Toni… allunya’t del cos. Hem comès un greu error… aquest cas no et pertocava.