Ací es troba ara, a la meitat de cap costat, sense telèfon ni cotxe operatiu i a punt d'entaular una conversa amb un desconegut que bé podria segrestar-ho en qualsevol moment i portar-li'l per a vendre els seus òrgans en el mercat negre.
- Jo...eh...el cotxe...
- S’ha quedat sense bateria?- pregunta dirigint-se cap a ell
Toni, que ja no té al desconegut cara a cara, aprofita per a recompondre's de l'esglai i respirar profund tres vegades abans de girar-se i explicar-li l'ocorregut.
- Fa molt que no agafe el cotxe i menys per a un trajecte tan llarg i es clar que la bateria s’ha acabat sense que m’adonés.
- Tens cables per a carregar-la amb el meu cotxe?- Li pregunta el desconegut
Després de registrar el cotxe de dalt a baix, els dos van arribar a la conclusió que no podrien posar el cotxe en marxa ells sols.
- Per què no truques a la grua?
- Es que no tinc bateria. Puc emprar el teu mòbil?
- Jo no tinc
- Que no tens?! - diu sense poder evitar sorprendre's- Però qui no té mòbil aquests dies?
- Ara mateix el teu serveix per al mateix que el meu - diu ell rient-se
Toni no pot evitar agafar-se el cap amb les mans, incapaç de creure’s la seua mala sort
- Agh...- diu desesperat - De veritat que no puc creure’m la meua sort. I mira que no em queda res per a arribar.
- A on vas?
- A Dènia
El desconegut desvia la mirada cap al seu cotxe i, després d’una estona en silenci, assenteix amb el cap i es gira de nou per a mirar cara a cara a Toni.
- Anem a fer una cosa, agafa el que més necessites del teu cotxe i jo et porte fins a Dènia, que de totes maneres em va de passada, i ja una vegada allí intentes demanar ajuda des d'un bar o a algun amic.
- Jo, no sé...
Toni, que no fa res sense abans meditar-ho acuradament, es pren el seu temps per a considerar les seues opcions. No obstant això, no tarda a adonar-se que no li queda una altra que acceptar si vol arribar prompte a casa dels seus pares. No obstant això, no vol semblar desesperat i es fa el gandul abans d'acceptar la proposta.
- Em dic Pol per cert – diu el desconegut oferint-li la mà abans de ficar-se en el cotxe.
- Toni- diu ell encaixant-li la mà.
Quan Pol la retira, Toni no pot evitar sentir-la buida i es queda una estona ací dempeus, amb la mà lleugerament estesa
- A què esperes- li demana l’altre, ja assegut al cotxe.
Toni s'afanya a ficar-se avergonyit i es posa el cinturó incapaç d'alçar la vista.
Una vegada en marxa, sent com un silenci espés s'instaura entre els dos. Feia tant que no es veia forçat a eixir tant de la seua zona de confort que no sap ni com començar una conversa, així que opta per callar, mirar per la finestra i esperar que l'hora de viatge passe ràpid.
- Què és el que et porta a Dénia?- pregunta Pol tractant d’omplir el silenci- si pot saber-se.
- Eh...Vaig a visitar els meus pares- diu Toni cortant
- Ah...- diu assentint- Jo estic de camí a Alacant, aprofitaré estes vacacions per a prepara una exposició. Ja he parlat amb diverses galeria i algunes m'han dit que estarien disposats a fer-me un buit. Sempre que els agrade clar. Però jo confie que els agradarà. A més, la meua mare sempre diu que se'm dona molt bé convèncer a la gent, així que soc optimista amb les meues possibilitats. Encara no tinc una idea concreta, però he estat pensant...
Toni no pot evitar mirar-ho bocabadat, impressionat per la facilitat amb la qual Pol parla sobre si mateix i la seua vida i sorprés per l'interés que desperten en ell cada una de les paraules que ixen de la seua boca. No li cabia al cap que una persona poguera sentir-se tan a gust parlant amb un desconegut. Ell mai s'havia obert tant a algú, ja s'havia assegurat ell d'allunyar-se per a evitar que els altres li saturaren amb els seus problemes i li distragueren del verdaderament important en la seua vida: el treball, la fama i els diners.
- I tu?- li demana de sobte
Tan perdut com estava en els seus pensaments, Toni no sap ni què li està demanant.
- Perdó - diu Pol després de veure la cara de desconcert de Toni - Crec que t'he saturat de tant parlar de mi mateix. La meua mare sempre em diu que he d'aprendre a deixar parlar als altres. Et demanava què fas tu per a guanyar-te la vida.
- Treballe en un despatx d'advocats.
Pol es queda callat, esperant a que continue, però Toni no sap què més dir, aleshores comença a mossegar-se lleugerament el queix nerviós.
- I què t’agrada fer en el teu temps lliure?
- No en tinc.
- Bé, segur que una mica de temps lliure tens.- Diu somrient-li lleugerament i apartant la vista un segon de la carretera.
Toni es remou incòmode en el seient. No li agrada no poder controlar la situació. Sent que és igual el que diga acabarà sent jutjat i, no sap per què, però no vol que Pol pense que és avorrit. Ningú mai ha sentit interés per ell, i encara que simplement es tracta d'una conversa lleugera, no sap què és el correcte. Li semblarà molt avorrit si li diu que li agraden les pel·lícules clàssiques? I si pensa que és un fracassat perquè no fa totes eixes coses que la gent diu que són emocionants i divertides, com anar de festa o eixir amb els amics a prendre una cervesa? Quina seria la millor contestació?
- M’agrada llegir- es decideix finalment a dir
- Ah! A mi també m’agrada molt. Qui es el teu autor preferit?
- Jo...eh...La meua escriptora favorita és Jane Austin.
Toni nota com Pol es gira sorprés i es queda mirant-ho un instant abans de girar els ulls a la carretera de nou.Toni s'afanya a amagar la cara, girant-se completament cap al cristall, quan comença a sentir que s'està posant completament roig.
- Què passa? - demana a la defensiva
- Res, és que no m'ho esperava. Sembles tan seriós i formal... Si és que pràcticament vas vestit d'etiqueta. I això que és per a fer un viatge llarg en ple estiu, amb la calor que fa. És que no puc evitar imaginar-te llegint el periòdic o una cosa així en la butaca, amb una tassa de café al matí o un pa amb tumaca a la mà
Toni no pot evitar riure's en imaginar-se en eixe escenari, quan el pis en el qual està no té a penes espais comuns i estos es troben sempre plens.
- Sembla que estàs ple de sorpreses- diu Pol somrient
Toni respira profund mentres una sensació agradable s'instaura en el seu pit i somriu dins seu en pensar que ha aconseguit sorprendre'l, sorprenent-se a si mateix en desitjar que el trajecte fora més llarg del que és.