El treball li permetia abstraure’sdetot açò que el món pareixia obcecat a introduir en la seua vida.Des demenut, la gent sempre haviasuposat unclot en el seu camí cap a la grandesa.Al col·legi,mentre la resta de xiquets es furgavaels nassosojugavaa la pilota,ellromania a la biblioteca, massa ocupat tractant d’aprendre el suficient per aassegurar-se de que res no eixia del seu controlcom per a eixir ambells
Res en la seua vida era deixat en mans de l’atzar, i mentre més creixia, més segur estavaque el seu nompassaria a la posteritat com un dels grans. Una vegada va terminar l’institut, es vadecantarper l’estudideldret i les lleis perquè sempre l’havia fascinat com era possiblequecertesparaules pogueren ostentar tantíssim poder sobre la vida dela resta.Així, va decidir d’anar-se’n de laseua casa aDéniaa Barcelona,on ell creia que trobaria millors oportunitats de brillar i posicionar-se.
L’arribada no va ser fàcil, però tampoc no s’esperava que ho fora. El seu pis a la ciutatera petit i havia de compartir-lo amb altres tres persones,però es trobavaa propde la universitat com perquèpogueraanar caminant tots els diesili donava la llibertat que necessitava per a gestionar-se el temps comvolguera.Finalment, va trobarl'equilibri perfecte, que li feia sentir el més còmode possible envoltat de tanta gent.Pels matins, s'assegurava d’alçar-seabans que ningú per a evitar creuar-se amb els seus companysde pis quan anava a la cuina o al bany i, una vegadaacabaven les classes, es quedava a la biblioteca fins que tancava, aprofitant el seu camí de tornada per a menjar-se un entrepà depernilo una bossa de creïllesfregidescomprades a última hora en un dels quioscos delcarrer. Iaixí van transcórrer els seus anys d'universitat. Del pis a la universitat, de la universitat a la biblioteca i de la biblioteca al pis, evitant els canvis i bregant amb els imprevistos tan bé com li era possible.
Trobar treball no li va resultardifícil i amb el seu domini de les lleis va aconseguir un lloc en un dels despatxosd'advocatsmés respectats de Barcelona.Després de tres llargs anys, treballant en Nadal, estiu i caps de setmana, Toni va aconseguir per fi un ascens. No era especialment gran, ni tan sols li augmentava el sou prou com per a buscar-se un pis per a ell només, però per a ell representava molt més. Era elvertaderprincipi del seu camí a la fama. Tonies veia ja dirigintel despatx, envoltat de persones importants i arribant tots els matins en un cotxe esportiu diferent. El seu xalet tindria tres plantes, una d'elles dedicada exclusivament a llibres, amb una part reservada per a una xicoteta sala de cinema, per a poder gaudir de les seues dos úniques passions més enllà del treball i l'estudi.No obstant això, aquest assolimentvenia també amb una lletra xicoteta: la seua jornada laboral es reduïa.
Ara, Toni havia deprendre’sun mes sencer devacances a l’estiui, després d’anysde reclusió i treballsense descans, no sabia ni per oncomençar. Ell mai havia sigut personade viatjar molt,soles havia anat del seu poble a Barcelona i, si contava, alsPirineusuna vegada que la seua mare s’havia entossuditd’anar, però ni tan sols haviaarribat a eixir del cotxe del fred que feia.
Com a persona d'hàbit que era, va decidir tornar a casa dels seus paresper a visitar-losi contar-los la notícia del seu ascens en persona. Feia molt que no anava a la casa de la seua infància, ja que l'última vegada van ser els seus pares qui van aprofitar per a visitar-li durant un viatge per la costa mediterrània que finalment s'havien decidit a feruna vegada es van poder jubilarambdós.Una vegada decidittot, va començar a preparar les bosses deviatje, el cotxe i, finalment, vaposar-se enmarxa.
La primera hora de viatge va passar quasi sense que ell sen'adonés.No obstant això, després de tant de temps sense fer un trajecte tan llarg, el temps va començar aestirar-se com un xiclet. Va tractar de posar música a la ràdio però aquesta no es podia escoltar amb claredat per les interferències. Finalment, quan només li quedava al voltant d’una hora de viatgeicreia que la cosa no podia anar a pitjor, un imprevist va sorgirqueva aconseguirconvéncer-loque no hauria d'haver-se anat de vacancesi que hauria d'haver-se quedat a casa tancat encara que fera una calor sufocant i el pis nodisposarad'aire condicionat.
Just quan Toni havia aconseguit traure el cotxe de la carretera i deixar-lo a un costat apartat,aquestva deixar de funcionar completament. Quan va intentar tornar a arrancar-lo, un lleuger "clic" li va confirmar el que ell ja s'imaginava: el cotxe s'havia quedat sense bateria.Malgrattot elque odiava els imprevistos, va intentarmantindrela calma i buscar el mòbil per a cridar a la grua. No obstant això,encaraque ell juraria haver-lo deixat carregant tota la nit, el telèfon estava ara sense bateria. Incapaç de suportar-ho, Toni va començar a caminar dominat per la desesperació. Justquancreia que estava a punt d'esclatar, un clàxon va sonar darrere d'ell i de tan distret que estava no va poder evitar cridar del sobresalt.
Quan es va girar,va veure a una persona baixar d'un escarabat groc. El sol brillava tant de sobre la carrosseria que Toni es va veure obligat a donar-se ombra amb la mà per a poder mirar en la seua adreça. Es tractava d'un xic de la seua edat més o menys. Portavaun xandallsenzill i una samarreta terriblement lletja d'algun grup de música desconegut totalment per a ell. Quan les seues mirades es van creuar, Toni no va poder evitar ruboritzar-se en adonar-se que portava una estona mirant-lo fixament.
