Doblego la nota amb els dits tremolosos i l’amago dins la butxaca dels pantalons, com si aquell gest poguera protegir-me del que acabava de llegir. El paper estava molt gelat, o potser era jo qui començava a suar per la por. Durant els següents instants em quedo immòbil al centre de l’habitació de convidats, escoltant. La casa semblava aguantar la respiració amb mi.

“Mille, no confies en ella.”

No hi havia res més escrit. Ni una explicació, ni una signatura. Només aquella frase, escrita amb una lletra irregular, ràpida, com si la persona que l'haguera escrita tinguera por que la descobrisquen.

Intento trobar-li la lògica a tot allò. Nina tenia claus de tota la casa. Podria haver sigut una broma cruel, una prova per a comprovar la meua lleialtat. Però alguna cosa dins meu es nega a acceptar aquella explicació. La nota no sonava maliciosa, sinó que denotava preocupació.

Agafo els llençols bruts i surto de l’habitació procurant no fer soroll. El passadís s’estenia davant meu com un túnel interminable de portes blaves idèntiques. Fins avui m’havien semblat boniques, quasi elegants. Ara, en canvi, em resulten dominants, com parpelles tancades amagant massa secrets, que no han de ser descoberts mai.

Mentre baixo les escales, sento que algú m’observa al darrere. No vull mirar. He aprés que, en aquesta casa, mirar de vegades és pitjor que no veure.

Nina encara no havia tornat del treball. Preparo l’esmorzar amb moviments automàtics, repetint els mateixos gestos que el meu cos realitza cada dia: parar taula, bullir el café, netejar una taca inexistent del marbre… Tot per no pensar-ne en tot allò. Però la nota pesava més que qualsevol tasca.

Els dies següents començo a fixar-me en detalls que abans ignorava. La casa no només està viva de nit: també respira de dia. Corrents d’aire on no hi ha finestres obertes. Ecos de passos que no coincideixen amb els meus. Olors a sabó, a pols antiga, a alguna andròmina metàl·lica que apareixen i desapareixen sense motiu. I, sempre, la porta blava tancada amb clau al final del passadís.

Una nit, incapaç de dormir, m’alço i camino descalça fins allí. El terra estava gelat. M’aturo davant la porta i hi recolzo la mà. Sento una vibració lleu, quasi imperceptible, com si a l’altre costat algú estiguera contenint l’alé en notar la meua presència.

- Mille, tranquil·la - em vaig xiuxiuejar - No sigues ridícula.

Tot i això, aparto la mà i torno al meu llit.

L’endemà, mentre Nina llegia el periòdic en silenci, m'atreveixo a observar-la amb més atenció que mai. Els seus gestos són precisos, controlats. Massa. Quan alça la vista i es troba amb la meua, somriu. Però és un somriure poc creïble.

- Et passa alguna cosa, Mille? – pregunta Nina amb desesperació.

Nego amb el cap. Amb el temps he aprés que, en aquesta casa, les paraules poden ser perilloses.

Aquella mateixa vesprada, mentre estenc la roba, trobo una altra nota. Està al fons de la cistella de la roba, enganxada a un llençol humit. El cor se m'accelera fins i tot abans de llegir-la.

“Ella creu que no ho saps.

No t’arrimes a cap altra porta blava.”

Em van vindre ganes de vomitar. Algú es movia per la casa sense que Nina ho sabera… o potser sense el seu consentiment. Començo a preguntar-me si jo soc l’única convidada involuntària d’aquest lloc, o només la més recent.

A la nit, els passos són més clars. No corren. No s’amaguen. Caminen a poc a poc, d’una porta a una altra. Compto fins a huitanta passes, repassant mentalment el mapa de la casa.

De sobte, s’aturen davant de la meua habitació.

El pom gira molt lentament.

Continc la respiració, amb els ulls clavats en la foscor, esperant veure la silueta de Nina. Però la porta no s’obri. Al contrari: algú tira alguna cosa per davall de la porta.

No em moc fins que els passos s’allunyen.

Quan per fi encenc la llum, trobo una clau antiga a terra. Pesa molt. Està enfosquida pel temps.

Al fons del passadís, la porta tancada sembla esperar-me.

I per primera vegada des que havia arribat a aquella casa, vaig saber amb certesa que el veritable error no havia sigut acceptar el treball, sinó callar quan no tocava.