Ella continua mirant-me en silenci esperant la meua resposta, però tinc la sensació que ja ho sap tot. O, com a mínim, tot allò de què m’avergonyeixo.



-No és fàcil resumir una vida - aconsegueixo dir al final-No tinc gaire experiència, però sé netejar, cuinar, cuidar nens, guardar secrets i… callar quan cal.



Ella assenteix amb el cap lentament i em mira de manera despiadada, com si aquella última paraula li agradara especialment.





La casa és enorme. Hi ha vuitanta portes com a mínim en cada passadís. Totes de color blau. Tinc una sensació estranya que darrere d’alguna d’elles hi ha alguna cosa que no hauria de veure. Intento apartar ràpidament aquell pensament. No vull jutjar aquella dona i la seua casa abans de començar a treballar. A més, tampoc soc cap detectiva.



-Necessito algú de confiança - diu Nina interrompent els meus pensaments - Algú que sàpiga estar callada i no fer preguntes innecessàries.



-No em considero una persona curiosa ni xafardera - responc ràpidament. De veres que necessito aquest treball.



Tot allò sembla convéncer-la. A continuació m’explica tot el que he de fer, els horaris, el sou. Que és molt més del que m’esperava, però no vaig voler portar-li la contrària.



Seguidament vaig acceptar, Nina em dona la mà i em diu que comence dilluns, o siga l’endemà.





Em vaig llevar d’hora i vaig anar cap a aquella casa enorme. Per a ser tan gran estava estranyament silenciosa. Sols s’escolta el tic-tac del rellotge. Segurament no m’hauria de preocupar perquè Nina vivia sola, o això crec, i passava el dia treballant.



De sobte, sento com si algú m’estiguera mirant fixament, però em giro i no veig ningú. Potser soc massa exagerada, Nina és una dona molt amable. Els nervis m'estan jugant una mala passada.



Al llarg del dia descobreixo que hi ha una porta blava del passadís en la qual no puc entrar perquè necessito una clau. Al principi del dia no li dono importància, però quan arriba Nina li dono el dinar i aprofito per a preguntar-li

- Nina ací tens el menjar - li dic

- Gràcies, Mille - em respon tranquil·lament - has tingut cap problema amb alguna cosa?

És la meua oportunitat, llavors li pregunto - Doncs hi ha una porta que no he pogut entrar i no he pogut netejar-la - Veig que em mira amb intriga i per a calmar la situació li dic - Crec que no em vas donar la clau.



- Tranquil·la Mille, eixa porta és la del traster, allí no cal que neteges - em respon un poc nerviosa

- N’estàs segura? A mi no m’importa netejar-lo o endreçar-lo que per això estic ací.



- Què et vaig dir de les preguntes innecessàries - va dir en un to de veu més alt - Per cert, a partir de demà dormiràs ací, i així podràs fer més coses.



No vaig tenir temps ni a reaccionar perquè Nina va desaparèixer ràpidament. El meu sisé sentit em deia que alguna cosa allí no anava bé i Nina m’estava mentint.



Potser per a algunes coses soc molt roïna, però detectar quan una persona està mentint no em costa gens i sempre l’encerto.





Passen els dies, ja porto una setmana dormint a casa de Nina i començo a trobar coses que no quadren: plats que apareixen nets sense que ningú els netege, llums enceses en habitacions que jo no he entrat, passos a la nit… intento trobar una explicació lògica, però cada vegada dormo pitjor.





Al matí, mentre rento els llits de l’habitació de convidats, trobo una nota que posa “Mille, no confies en ella”, sí, en l'habitació de convidats que mai hi ha ningún, o al menys que jo sàpiga. Allí, en el lloc menys esperat he trobat una nota dirigida a mi.



El cor em batega molt fort, no sé què fer. Abans podien ser casualitats, però això no era una casualitat. Algú havia posat aquella nota específicament per a mi, i jo anava a descobrir-ho tot.