Antecedents

La Greta Valls no era ningú important.

O això és el que va quedar clar des del primer moment en què el seu nom va aparèixer als mitjans: sense fotografia, sense titular propi, sense cap esforç per explicar qui era realment. Una desaparició més. Un cas menor.

Tenia dinou anys. Estudiant de primer de criminologia a la Universitat de Barcelona, torn de matí. Havia escollit aquella carrera per una raó molt concreta, encara que mai no la verbalitzava: volia entendre com funcionava el mal, d’on naixia i per què gairebé sempre quedava impune.

Era una estudiant constant. No destacava per parlar a classe, però quan ho feia, tothom callava. Tenia una manera directa de formular preguntes, sense floritures, que sovint obligava els professors a aturar-se uns segons abans de respondre. No acceptava respostes vagues.

Vivia amb el seu pare al barri de Sant Andreu, en un petit pis, heretat dels avis. La mare havia mort feia sis anys d’un infart sobtat mentre dormia. La Greta va ser qui la va trobar. Aquell fet va marcar un abans i un després. Des d’aleshores, havia desenvolupat una relació gairebé obsessiva amb el control i les rutines.

Cada dia seguia els mateixos horaris. Classes al matí. Estudi a la biblioteca a la tarda. Caps de setmana treballant en una llibreria del centre, on ordenava prestatges amb una precisió gairebé mecànica. No sortia gaire. No bevia gaire. No confiava fàcilment.

No tenia antecedents policials. No constaven conflictes familiars. No tenia una parella estable ni cap relació conflictiva coneguda. Tampoc hi havia indicis de fugida voluntària.

Tot en ella indicava estabilitat.

Per això, el primer d’octubre va ser una anomalia.

Aquella nit va decidir anar a una festa a la Mina. Una decisió que no encaixava amb la seva manera de ser ni amb el seu historial. Va dir al seu pare que dormiria a casa d’una amiga de la universitat. No hi va dormir. No va tornar.

L’endemà al matí, el seu mòbil estava apagat. L’última connexió registrada constava a les 02:47 a.m.

Dos mesos després, el cas es va arxivar per falta de proves.

La festa

No era un lloc per a ella.

Ho vaig pensar només veure-la allà.

La festa es feia en una antiga nau industrial abandonada, a tocar del barri de la Mina, una zona marcada per la marginalitat i la desconfiança. L’edifici no tenia cap rètol ni cap senyal exterior. Només una porta metàl·lica mig rovellada i un degoteig constant d’entrada i sortida de gent.

L’adreça no es va fer pública. Va circular per missatges privats, notes de veu i històries d’Instagram que s’esborraven al cap de vint-i-quatre hores. No era una festa improvisada, però tampoc oficial. No hi havia permís, ni control real, ni seguretat visible.

A l’entrada, dos nois feien de filtre. No demanaven DNI, només valoraven si encaixaves. Si no et coneixien, no passaves. El preu era de deu euros, en efectiu. Sense polsera. Sense rebut.

A dins, l’ambient era asfixiant. La música sonava massa fort, un reggaeton constant que feia vibrar les parets. Les llums eren escasses i de tons vermellosos, cosa que distorsionava les cares i feia difícil reconèixer expressions. L’olor de fum, alcohol i suor s’acumulava a l’aire.

La barra era improvisada amb taulons i caixes. Ampolles obertes, begudes barrejades sense mesura, gots reutilitzats. Ningú controlava res. Alguns ja estaven beguts abans de mitjanit. D’altres semblaven massa lúcids.

La gent no parava quieta. Grups que ballaven. Altres que discutien. Mirades llargues, insistents, incòmodes. Hi havia una tensió latent, com si qualsevol cosa pogués desencadenar un problema.

La Greta destacava de seguida. No ballava. No reia. No bevia. Portava uns texans clars, una jaqueta fosca una mica gran i unes vambes blanques que es van embrutar ràpidament. Els cabells recollits en una cua baixa. Observava més del que parlava.

Ens vam saludar de lluny.

Un gest breu.

Res més.

La vaig veure parlant amb un noi que no coneixia. Alt, gorra negra, dessuadora ampla. Ella gesticulava, visiblement nerviosa. Ell negava amb el cap i mirava constantment al voltant, com si temés que algú els observés.

Més tard, prop dels lavabos, la vaig veure discutir amb una noia. No sentia què deien, però la tensió era evident. La Greta tenia els braços creuats. La noia s’acostava massa.

Cap a la una i mitja de la matinada, la música es va aturar uns segons per un problema tècnic. Crits. Confusió. Quan va tornar a sonar, la Greta ja no hi era.

Ningú no la va veure sortir.

Versions

Hi havia massa històries i cap prova.

Però sobretot hi havia massa silenci.

Les primeres versions van començar a circular l’endemà mateix. Comentaris a xarxes socials, rumors entre estudiants, xiuxiuejos al barri. Cadascú explicava una Greta diferent, adaptada al relat que més li convenia.

Alguns asseguraven que havia marxat amb algú voluntàriament. Que no volia tornar a casa. Que buscava problemes. Que aquell ambient no li era tan estrany com semblava. Parlaven sense conèixer-la. Sense haver-la mirat mai als ulls.

Altres afirmaven que havia consumit alguna cosa aquella nit. Que l’havien vist beure. Que no anava del tot bé. Cap d’aquestes persones va saber dir què havia pres ni amb qui. Només paraules buides per omplir un buit incòmode.

També es va parlar de drogues, de possibles deutes, de gent perillosa. Es va insinuar que s’havia ficat on no tocava. Que havia vist o sentit alguna cosa que no hauria d’haver vist. Aquesta versió va durar poc. Massa comprometedora.

La policia va interrogar alguns assistents a la festa. Declaracions curtes, imprecises. Ningú recordava res amb claredat. Ningú havia vist res estrany. Ningú no volia saber res.

El local va quedar desert al cap de pocs dies. Quan hi van tornar, no quedava res. Ni rastre de la festa. Ni empremtes útils. Ni testimonis sòlids.

El cas es va anar apagant.

Fins que va quedar en silenci administratiu.

Jo també vaig callar.

Per por.

Per si el noi encaputxat que em va veure observant l’escena se l’acudia fer-me mal.

Perquè només tenia fragments.

Perquè no sabia fins on arribava tot plegat.

Fins que el pes del que havia vist es va tornar insuportable.

La trucada

El mòbil va vibrar dins la butxaca abans que pogués reaccionar al missatge que m’acabava d’enviar. No vaig atrevir-me a despenjar el telèfon amb el policia al davant. Pel que vaig sortir.

No calia mirar la pantalla. Ja ho sabia.

Era ell.

No havia canviat el número. No havia fet cap intent d’amagar-se. El seu nom apareix a la pantalla: Diego. Sabia que aquell noi encaputxat em portaria problemes.

—On ets? —va dir.

La seva veu era baixa, controlada. Sense presses.

—No és el moment —vaig respondre, mirant al meu voltant.

—Sí que ho és. Has parlat.

Em vaig quedar quiet. El soroll del carrer semblava llunyà.

—T’ho juro que no he dit res. De veritat —vaig mentir.

—No em facis enfadar, Lluc. Ja saps com acaba això.

No va cridar. No ho va necessitar. Aquell to ja l’havia sentit abans.

—Confia en mi —vaig dir, amb un fil de veu.

—T’estan seguint cap de suro. Presta més atenció al teu voltant.

—Eh? D’on treus això? — abans que pugui acabar de dir-ho me n'adono —Tens raó. El veig.

—Val més que no parlis. Ni tan sols tens proves de res. No et creuran.

Va penjar sense acomiadar-se.

Vaig notar com les mans em tremolaven. L’inspector encara m’esperava darrere aquella porta insonoritzada. Però alguna cosa havia canviat. Ja no confiava en ningú. Ni tan sols en mi mateix.

No vaig tornar a entrar.

Conseqüències

Aquella decisió va marcar un abans i un després.

Vaig deixar passar dies sense dormir bé. Cada soroll em feia girar el cap. Cada número desconegut em posava en alerta. Sabia que m’observaven. No sabia quan ni des d’on.

Vaig revisar mentalment tot el que havia vist aquella nit. Cada conversa. Cada mirada. Cada gest estrany. La Greta no havia anat a aquella festa per casualitat. Algú l’hi havia portat. O algú l’hi havia esperat.

Vaig entendre que el silenci no m’havia protegit. Només havia donat temps.

Temps perquè esborressin proves.

Temps perquè tothom oblidés.

Temps perquè la Greta deixés de ser notícia.

I jo no estava disposat a deixar que això passés.

Observador

Des del cotxe, amb el motor apagat, vigilo la façana il·luminada de la casa dels Ferrer Bonany.

Tot sembla tranquil. Massa.

Les finestres del primer pis continuen obertes. La música de piano omple el carrer amb una precisió gairebé inquietant. Sempre la mateixa peça. Sempre a la mateixa hora.

Rutines.

Les rutines donen seguretat. Però també delaten.

La Greta va trencar la seva.

I algú se’n va aprofitar.

Penso arribar fins al final de tot.