Inici

Capítol 1. Tres mesos després





Senyoret

Ell no s'ha adonat de l’ombra que el segueix allà on va. Fa tres mesos que el segueixo. No sé si fa veure que no em veu o si és que de veritat hauria de dedicar-me a l’espionatge.



Pel que he trobat a internet i a diferents xarxes socials, sé que viu a la part alta de Pedralbes, doncs ve d’una bona família, o això volen fer veure. La seva mare, l’Aloma Bonany, va heretar una gran fortuna de la seva difunta àvia fa una vintena d’anys, i està casada amb el divorciat tres cops, Bernat Ferrer, l’empresari més adinerat de la comarca del Barcelonès. Amb qui ha tingut un únic fill.



Està matriculat a l’escola amb més prestigi de tota Catalunya. Cursa segon de batxillerat. Ja li queda poc per complir la majoria d’edat, els divuit. He vist al seu Instagram que els fa el tretze de març. Té sort de què no s’ha de preocupar de fer currículum i començar a treballar. No li cal i ho sap, per la qual cosa no té gens de pressa. Un somni per a molts, una realitat per a ell.



Gastar els calés dels pares és la seva segona afició preferida. Surt amb una bossa de roba de cada botiga a la qual entra. Ah, i tot de dissenyador, és clar. La primera és més aviat la música. Porta la clau de sol tatuada a la part baixa de l’esquena. Fa classes de piano des de ben petit. He anat a més d’una funció seva i mai he vist a algú amb aquesta habilitat a les mans. Podria haver nascut a l’auditori i ningú ho dubtaria.



No he vist res fora de lloc. Sempre manté la mateixa rutina. Caps de setmana inclosos. Va a classe. Surt. Va a piano. Surt. Va de botiga en botiga. Torna a casa. Surt. Sopa en un restaurant de luxe. I torna cap a casa per dormir. Algun que altre cop va amb amics al club de polo. Una vida perfecta a simple vista.



És un noi solitari. Pocs cops el veig acompanyat. Els seus pares estan sempre ocupats i no tenen temps per ell. Per això li donen tot el que demana, sense tan sols mirar el preu, per “compensar” la seva absència.



Jo no sé en quin moment he arribat tan lluny. En sé coses d’ell que potser ni la seva pròpia mare sap. I això que he mantingut molt bé les distàncies. Crec que hauria de parar. Se suposa que només havia d’investigar sobre aquella nit i els implicats. I, en canvi, l’únic que he fet els últims mesos és enganxar-me al senyoret.

Primer intent

18.26 p.m



–Segui aquí si us plau. Identificació.



Deixo el DNI a la taula i escriu. Suposo que m’està fitxant. Prem les tecles a una velocitat moderada. Sense pressa. Tot i la calma, fa un soroll insuportable.



–Quin és el motiu de la consulta, Lluc? –diu sense mirar-me.



–Sé el que va passar la nit del primer d’octubre, la del cas Greta Valls.



No puc parar de mossegar-me les ungles. Tinc tants dubtes ara mateix. I si no em creu? I si pensa que he estat jo? Podria anar a presó per encobriment?

La mirada d’incredulitat del moble que tinc assegut al davant es clava sobre mi. És un home tan gran que fa por. La quantitat de massa muscular que té no és normal. Em duplica el pes. I és molt alt. Moltíssim. Així a ull, diria que fa uns dos metres mínim.



–Saps que han passat dues setmanes d'ençà que el cas s’ha tancat per falta de proves, oi? Si intentes reobrir-lo sense cap argument vàlid ja pots fotre el camp d’aquí.



Té una veu imponent. No em deixaré intimidar. Sé el que vaig veure i ja estic tip de callar. Li ho faré saber tot.



–Soc conscient i no pretenc fer perdre el temps a ningú. No la coneixia molt, no he parlat més de tres cops amb ella, però ha sigut suficient per saber que és una bona noia, o era, no ho sé… Vull ajudar a trobar-la.



Pensar que pot estar morta em posa els pèls de punta. Mai m’ho perdonaria. Em sento tan culpable.



–No ets el primer que ve amb el conte. Val més que no estiguis jugant. Et faré unes preguntes. Necessito que em responguis amb màxima sinceritat.



Treu la llibreta i obre el bolígraf. M’observa amb atenció. Esperant que parli.



–Respondré el que calgui.



–On va ser l’últim cop que la vas veure?



–A la Mina. Prop del Fòrum. Va haver-hi una festa. Era l’aniversari d’un conegut. Només vaig passar a saludar, no pretenia quedar-me. La zona no és molt segura. I la gent… Tampoc. De fet, em va sorprendre veure a la Greta allà. No sabia que compartíem amistats.



–Conegut o amic? En què quedem?



–Eh, no, no. No era cap amic. Ho va ser fa temps. Però res especial.



Merda, l'he cagat. M’estic posant molt nerviós. Si delato a algú… No, no. No vull acabar com la Greta.



–Bé. Què és el que vas veure? Alguna cosa que et cridés l’atenció? Diguem tot el que recordes.



M’arriba un missatge al mòbil. Sona amb insistència. Sé que és ell. Com s'ha adonat d’on soc?



–He d’agafar-lo –dic assenyalant el telèfon mentre surto de l’habitació.

18:36 p.m



S’obre la porta, la segona. El senyoret surt. No ha trigat ni deu minuts. No pot haver acabat tan de pressa. Em giro cap on no és ell per veure el que fa a través de la finestra de vidre amb el màxim dissimul possible. La silueta es posa el telèfon a l’orella, el sento començar a parlar. Es posa la mà dreta al cap. Com si estigués espantat. Sigui qui sigui que hi ha a l’altra banda de l’aparell no li diu res bo. Parla fluix. Molt fluix. No vol que ningú s’assabenti del que parla. El silenci de la sala em permet entendre algunes coses.



–T’ho juro que no he dit res. De veritat.

–Confia en mi.



–Eh? D’on treus això?

–Tens raó. El veig.



L’estan amenaçant? Quina mena de conversa és aquesta? Parla de mi? Sap que l’estic seguint? Quedo ennuvolat de dubtes. Quan me n'adono, ja m’ha deixat sol entre les quatre parets. Ha marxat.



No puc anar darrere ara. Seria massa evident. Deixaré passar una estona per sortir i no el seguiré, de moment. Prefereixo que es descuidi de les sospites que té sobre mi a què m’enxampi. He de descobrir la veritat. No puc permetre que tot acabi ara que ja quasi ho tinc.



Com demà té classe i mai falta ni arriba tard, puc anar a casa seva al voltant de les deu. És un noi responsable. No crec que arribi molt més tard. Sempre torna sobre aquesta hora quan ve de sopar. Si és que segueix la mateixa rutina de cada dia, és clar.



19:02 p.m

Surto de comissaria i com encara és aviat, em dirigeixo a casa. He de passar per la farmàcia a comprar-li la medicació a ma mare. L’autobús para al davant així que em va perfecte. Tinc el temps just per entrar, saludar, canviar-me de roba, i marxar. En Lluc ja m’ha vist així vestit, no puc arriscar-me anant igual.



Tal com estan les coses al barri després del que va passar em sap greu deixar sola a la mare. Segueix deprimida des del dia que ens van donar la notícia, necessita companyia, i jo quasi mai estic. Sort que hi és el veí del costat, que sempre ve a veure-la i a estar amb ella. No va bé de diners, però valors té per donar i regalar. Per això, cada setmana li dono una petita part del meu sou mensual per agrair-li el que està fent. De cambrer nocturn guanyo una bona quantitat, per la qual cosa no em costa gairebé res compartir amb ell. És una bona persona. O almenys és el que he pensat durant tot aquest temps.