Capítol 2.



El silenci de la mansió era tan profund que arribava a fer mal. Només se sentia el tic-tac suau d’un rellotge car penjat a una de les parets del menjador. Seguía asseguda al sofà, amb la mirada clavada a la taula on havia deixat les cartes. No sabia per què, però una d’elles em cremava el pensament. La que no tenia remitent. La que no deia res.



Vaig negar amb el cap, intentant convèncer-me que estava exagerant. Era el primer dia. Estava cansada, nerviosa i aclaparada per una casa massa gran i una vida que, de cop, semblava no ser meva. Em vaig aixecar i vaig decidir continuar treballant. No era el moment de fer-me pel·lícules.



Vaig endreçar el menjador amb precisió, deixant la taula impecable, però no vaig tocar les cartes. Alguna cosa em deia que no havia de fer-ho. No encara.



Quan el sol va començar a pondre’s, la llum taronjosa entrava pels enormes finestrals del saló, projectant ombres llargues que semblaven moure’s soles. Em va recórrer un calfred per l’esquena. Vaig tancar les cortines una a una, sentint com si la casa m’obervés.



Després vaig recordar una cosa important: aquella nit dormirà allà. Sola.



Vaig anar fins a l’habitació que m’havien assignat. Era molt més gran que el meu antic pis, amb un llit ample, un armari enorme i un bany privat. Tot era blanc, massa net, massa perfecte. Vaig deixar la bossa a terra i vaig començar a guardar la roba que havia anat a buscar a casa meva abans. Mentre ho feia, vaig notar un soroll.



Un cop sec.



Vaig quedar-me immòbil.

• Hola? - vaig dir, amb veu baixa.

Silenci.



Vaig sortir de l’habitació lentament i vaig caminar pel passadís . Els meus passos ressona en massa fort. El soroll venia de la planta baixa. Vaig baixar les escales amb el cor accelerat, agafant el passamà amb força.



Quan vaig arribar al vestíbul, ho vaig veure.



Una de les portes estava oberta.



La porta reforçada.



No recordava haver-hi entrat. Ni tan sols sabia què hi havia darrere.



Vaig empassar saliva i em vaig acostar. A dins hi havia una habitació petita, sense finestres, plena de pantalles. Càmeres de seguretat. Moltes. Cada racó de la casa apareixia allà: la cuina, el jardí, el passadís… i el menjador.



I jo.



Em vaig veure a mi mateixa caminant feina minuts.



Vaig sentir una pressió al pit. Aquella casa no només tenia càmeres per seguretat. Allò era vigilància constant.

• Què… què és tot això…- vaig murmurar.

De sobte, una de les pantalles va canviar. Va aparèixer una imatge diferent. No era cap habitació. Era un primer pla d’algú escrivint. Una mà masculina. Un anell negre al dit.



La imatge es va tallar de cop.



Vaig fer un pas enrere, espantada. Just en aquell moment, vaig sentir una veu darrere meu.

• No hauries d’estar aquí.

Vaig girar-me d’un bot.



Era Nina.

• Nina… jo… la porta estava oberta…- vaig balbucejar.

Em mirava fixament, sense somriure. Aquell mateix somriure fals de l’entrevista havia desaparegut del tot.

• Aquesta habitació és privada - va dir amb calma, però amb una fredor que em va glaçar - No forma part de les teves tasques.
  
  
  
  Ho sento molt - vaig dir ràpidament - No tornarà a passar.

Va sostenir la meva mirada uns segons més, com si m’estigués analitzant. Finalment va assentir lentament.

• Confio que no - va respondre -. Demà arribarem tots. Necessito que estiguis descansada.

Va sortir del vestíbul sense afegir res més.



Vaig tancar la porta de la sala de càmeres amb mans tremoloses i vaig pujar a l’habitació. Aquella nit em va costar adormir-me. Tenia la sensació que, encara estirada al llit, algú em veia.



Quan finalment vaig aconseguir dormir, vaig tenir un somni estrany. Caminava per la mansió, però totes les portes estaven trencades. Sentia veus darrere les parets. I quan intentava cridar, no em sortia la veu.



Em vaig despertar sobresaltada.



Eren les sis del matí.



Vaig aixecar-me encara amb el cos tens i vaig començar la rutina del dia. Tot havia d’estar perfecte. Els meus amos tornaven avui.



Vaig preparar la taula del menjador, revisar els plats, comprovar les postres. Tot semblava correcte. Massa correcte.



Cap a les deu del matí, vaig sentir el soroll de cotxes entrant al recinte. Em vaig apropar a la finestra i els vaig veure. Nina no venia sola. Hi havia un home alt, elegant, amb ulleres fosques. I darrere, dues persones més.



Quan van entrar a la casa, l’ambient va canviar. L’home em va mirar un segon massa llarg.

• Aquesta és la nova assistenta? - va preguntar.
  
  
  
  Sí - va respondre Nina -Millie.
  
  
  
  Encantat - va dir ell, sense somriure - Em dic Andrew.

Em va donar la mà. La seva encaixada era ferma, però freda.

• Espero que siguis discreta - va afegir.
  
  
  
  Sempre- vaig respondre, encara que no sabia ben bé què volia dir.

Durnat el dinar, vaig notar converses estranyes. Paraules com “custòdia”, ”temps”, “control”. Quan entrava a la sala, callaven. Quan sortia, tornaven a parlar.



I llavors va passar.



Mentre recollia els plats, una carpeta va caure a terra. Es va obrir.



Vaig veure el meu nom.



Millie,



Fotos meves. De feia anys. Informació personal. El meu antic domicili. Errors del meu passat que ningú hauria de saber.



Va aixecar el cap, amb el cor a punt d’esclatar.



Nina em mirava.

• Ara ja ho saps - va dir amb veu baixa-. No et vam contractar per casualitat.

Vaig sentir que el terra desapareixia sota els meus peus.

• Què… què vol dir això? - vaig preguntar, tremolant.

Ella es va aixecar lentament.

• Vol dir que aquesta casa no és només una feina- va dir-. És una prova.

I jo acabava d’entrar en alguna cosa de la qual potser no podria sortir.