Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
Intento concentrar-me en les seves paraules, però l’olor de perfum car em desconcentrava contínuament. El nerviosisme em feia tremolar les mans, per això les tanco i les estrenyo, formant un puny. Faig un glop amb la meva saliva i agafo aire. És la meva primera entrevista, encara i que hagi practicat a casa meva, pensava que seria molt més fàcil.
- Per aquest treball no necessitem només a algú que faci el que nosaltres li diem. Necessitem més. Volem que s’anticipi a les nostres necessitats. - va comentar ella, mirant alguns papers que tenia sobre la taula. La seva mirada era totalment seriosa, però a l’acabar de parlar va aixecar el cap per mirar-me. Va somriure falsament, encara i que notava una cosa diferent, algo que no la feia veure com una persona molt seriosa.
La seva presència imposa molt. Assenteixo amb el cap un parell de cops, alguna cosa rapida. Intento aixecar la mirada, però la seva mirada fixa em fa posar-me tensa contínuament. De cop i volta somriu, quan m’hi fixo m’adono compte que no és un somriure natural del tot.
Obro la boca per parlar, però un home vestit de negre entra a l'habitació de cop i volta. Interrompent el meu moment perfecte per parlar. Sento molta pressió al cos i em poso completament nerviosa. Trago saliva i giro mínimament el cap per veure amb més detall a l’home. És una norma imposar tant en aquest negoci?
- - Nina, hem vigilat i tot està sota control -. Va dir, amb veu baixa, però firme a la mateixa vegada.
Ella li va ficar un cop d’ull ràpid, de baix cap a dalt. Com si tingués pressa.
- - Perfecte - respon Nina amb calma, com si fossi una conversa rutinària - Podeu retirar-vos.
L’home assenteix i surt tan de pressa com ha entrat. Miro a la Nina, però ella continua com si res, tornant a ordenar els papers amb una precisió gairebé obsessiva. Espero al fet que una cosa passi, que em faci una pregunta per continuar amb l’entrevista, o unes disculpes, mentre espero que deixi de remenar els papers miro l’habitació, cada detall car i exquisit que hi ha. Fins que m’adono que hi ha una càmera de seguretat, al despatx. En un primer moment penso que és normal en aquests tipus d’empresa, fins que giro el cap i veig una porta reforçada.
Igual tenen tot allò per seguretat, que és el més possible, ja que en ser una empresa gran i amb molts de diners poden fer qualsevol cosa: robatoris, assetjaments, etc… Vam deixar de banda la interrupció i vam continuar amb l’entrevista durant un temps.
—Bé, Millie —diu Nina, aixecant-se, ha trencat els meus pensaments, i ha fet que l’acabi mirant, un altre cop, començant a sentir fatiga un altre cop —. Crec que podem donar l’entrevista per acabada.
S’aixeca amb elegància i m’allarga la mà. Jo li corresponc aixecant-me alhora, encara amb el cor accelerat.
—Et trucarem —afegeix.
Quan surto d’aquella oficina tan enorme, amb les seves parets blanques i el seu silenci inquietant, només puc pensar una cosa: Si aconsegueixo aquesta feina, no serà només netejar i ordenar. Doncs si em contracten sóc una assistenta.
Uns tres dies després el telèfon mòbil va començar a vibrar i a emetre soroll a sobre de la taula del menjador, jo nerviosa l’agafo pensant qui podria trucar-me.
- - Millie? - va dir una persona.
- Sí! Millie, qui ets?
- Sóc la noia de l’entrevista.
Vaig fer un salt d’emoció, no m’esperava que em trucarien tan aviat.
- - Hola! He aconseguit el treball? - vaig preguntar desesperada, desitjant ser contractada.
- Si, ets la nova assistenta, comences demà a les 9:00 al vestíbul.
- Perfecte, moltes gràcies!
No m’ho podia creure, ho vaig aconseguir, per fi era assistenta, i demà començava una nova vida. Avui necessito mentalitzar-me i descansar per l’endemà. Serà un dia molt especial. Vaig anar a dormir aviat per despertarme amb energia al matí següent.
Va sonar el despertador a les 7:00 del matí. Em vaig aixecar d'un salt, ja que estaba emocionada i molt nerviosa pel que quedaba de dia. Vaig esmorzar, i vaig sortir a córrer una mica, al arribar em vaig duchar, i per fi vaig vestirme amb l’uniforme d’assistenta. Després d’arreglar-me, em vaig muntar al cotxe per anar a la increïble mansió dels Widerbug.
Just vaig arribar a la casa, m’esperava la Nina al vestíbul. Estava allà, de peu a la porta de la mansió amb un piló de claus de tot el que era el vestíbul a la mà.
- - Aquí tens totes les claus, la primera porta està tot el material de neteja, productes de piscina, els detergents, l’escombra, entre altres coses, d’acord?
- Perfecte Nina, ho faré tot al 100%
- Enrrecorda’t que viuràs aquí, tot estava en el contracte. T’enrecordes?
- Sí! Després de el dia de treball aniré a buscar tot a casa meva.
Després de que la Nina m'expliquessi tot el que necesitaba saber, per fi podia començar. Vaig investigar tota la casa i totes les habitacions, tot allò era enorme, el millor era la piscina i el jardí. En aquell moment estava sola a la mansió ja que els meus caps estaven de vacances a Dubai, suposo que són coses de rics… Però jo disposada a fer tot el possible per agradar-lis i que pugessin confiar en mí, en la seva asistenta.
Després de saber on es situaven més o menys les coses en aquella enorme casa. Vaig començar per el jardí, tenien dos gossos enormes, un Pastor Alemany i un Cane Corso, jo no vaig tenir gens de por, doncs vaig pensar que ells s’haurien de acostumar a mi perquè al final tindria que viure amb ells una llarga temporada. Vaig tallar l’herba, vaig posar els productes a la piscina, i vaig donar-lis de menjar i de beure a els dos gossos.
Just acabar va sonar el timbre de la casa, em vaig apropar i em vaig adonar de que era el noi de la televisió, però no estava sol, doncs hi havia més gent darrere seu. Aquest noi em va preguntar que si estaven els meus amos a casa, però jo vaig negar amb el cap. El noi es veia molt excitat, amb la camara en mans. Vaig tornar a entrar a casa, estava confusa perquè no entenia que pasaba. Per el que vaig començar a investigar, buscant informació pel telèfon mòbil, doncs resulta que els meus amos eren actors, bastant famosos per la zona. No podia creure que treballava per gent famosa, però no sabia si això seria una bona notícia o més una dolenta. Ara estava molt mes nerviosa que de normal, ho havia de fer tot perfecte, i per quan arribessin tota la casa hauria d’estar impecable, irreconeixible.
Després de la sorpresa, vaig tornar a posar-me amb el treball, em vaig dirigir cap a la cuina la qual era enorme, amb una illa blanca preciosa, però allà a la nevera hi havia una enorme llista amb coses que havia de preparar per els amos per demà. Era una llista de cinc plats boníssims per ells i exquisits. A la llista hi havien plats que perfectament podrien estar en un restaurant cars que sembla que només se'ls poden permetre gent rica. Aquesta llista estava composta per:
Canapés de filet
Bunyols de pruna
Milanesa amb pollastre
Pastis de llimona
Tiramisu
Era una llista una mica llarga només pel procés de com fer el menjar en sí, però havia de començar ja perquè sinó no em donaria temps per absolutament res. Vaig voler començar pels postres ja que s’havien de reposar molt més de temps a la nevera en comparació als altres plats. Hi havien alguns plats que no sabia fer-los, pel que vaig mirar receptes de ‘’qualitat’’ a pàgines webs a les xarxes, encara que tenia por de començar per equivocar-me i tenir que tornar a fer tota la recepta de nou. Però no hi vaig tenir més remei i em vaig obligar a mi mateixa a fer-ho. Si volia conservar el meu treball tindria que fer més del que devia. I a sobre sapiguent que treballava amb actors
Quan vaig acabar de fer totes les receptes i posava algunes d’aquestes a reposar, pensava en com s’havien fet tan exitosa els propietaris de la casa, és a dir, els meus amos. Vaig agafar aire i em vaig dirigir al menjador amb la vista baixa, enfonsada en els meus pensaments. Fins que em vaig adonar que al portal de la mansió hi havien cartes. M’hi vaig apropar pensant que eren cartes les quals havien escrit els fans dels actors, però no, resulta que hi havien algunes cartes agrupades: algunes sobre càstings, altres sobre propostes… Però hi va haver unes les quals em va cridar molt l'atenció: una carta sobre una empresa, un altre sobre custòdia i un altre que no deia d’on provenia, ni de qui era, ni tenia títol com a tal en el sobre, pel que les vaig deixar a sobre una taula enorme que hi havia al menjador.
Em vaig sentar en el sofa uns moments per descansar una mica, pensant un altre cop. Tenia la mirada fixada en la taula. Potser la Nina era la propietària d’una empresa la qual feien pel·lícules i sèries, com
Universal pictures,
Sony Pictures,
Paramount Pictures o algo semblant, o potser només treballava en tal empresa i ja està. Però el que en realitat em semblava estrany era que, en tot cas que la Nina fossi una actriu normal i corrent, tingues tant de calers, això és digne de ser almenys algú molt important a tal empresa.
