Em vaig llevar, la foscor entrava per la reixa que cobria la nostra porta, i ella encara dormia, la Cèlia era un contrast perfecte a aquesta foscor: reposava al meu costat, els seus cabells rossos, gairebé platí, escampat sobre el coixí blanc i aquella pell, blanqueta que feia contrast.
Feia quatre setmanes que érem junts, però encara em resultava estrany. Era, com si ara ens haguéssim de quedar a viure aquí per sempre. Vaig aixecar-me lentament per tal de no aixecar-la i vaig anar a mirar si hi havia guàrdies als carrers.
La gent ja rondava, però anaven sempre dues persones, un agafant a l'altre, però llavors vaig pensar, si sortim potser no ens veuen, ja que tots els cops que hem voltat després del toc de queda acordat, han passat davant nostre com si fóssim invisibles...
Jo sabia que era aquella sensació, però no tan exagerada, sempre tenia als meus pares, però ara, només érem uns joves de 16 i 19 anys que havien de trobar la forma de tornar a casa seva.
Al cap de l'estona, vaig intentar obrir la tanca, i de sobte...
—Carlos? Què fas aixecat tan d'hora?
Em vaig girar. Estava al costat del llit, amb els ulls entretancats. La samarreta que duia li deixava al descobert les cames llargues.
- Vaig a buscar una cosa per menjar, si no al final morirem de fam- Vaig respondre
El problema, era que no sabíem on anar a comprar, ni quins diners utilitzaven. La Cèlia em va dir que m'esperés a ella, però quan es va girar, jo ja havia tancat. Jo sabia que no podria sortir, ja que ella sola no era capaç de treure-la, i llavors un guàrdia se'm va plantar a la cara. Em vaig espantar, però en veritat es dirigia on la Cèlia estava.
Vaig córrer el més ràpid que vaig poder, però eren molt ràpids. Quan vaig arribar, la tanca estava a terra, i la Cèlia no hi era. Vaig entrar a dins, i tampoc. Vaig anar cap on teníem els matalassos, però algú em va agafar pel darrere, vaig intentar resistir, però al final vaig caure a terra, i del cop em vaig desmaiar.
Quan em vaig llevar estava sol, la Cèlia no havia aparegut, no sé per què vaig fer allò, si tan sols m'hagués quedat amb ella...
Vaig sortir de nou ràpidament incorporant-me per anar-la a buscar. La vaig veure de lluny, i es va amagar. Quan li vaig demanar si estava bé, em va plantar una bufetada que em va quedar a la cara marcada.
Vaig anar a veure com estava, i quan vaig mirar per l'espai petit on es trobava, guàrdies corrien pel darrere a agafar-la, li vaig tibar el braç i ens vam posar a córrer. Uns guàrdies ens van interceptar pel davant, però no ens van fer res, només ens van advertir que una persona no podia anar sola, tot pel bé de la gent.
Ens van explicar que ells no eren els dolents, i que feien guàrdia a la nit per protegir als ciutadans de GRIHKNAI.
Per fi sabíem alguna cosa, però no pas molt, ens van donar un lloc on estar, ja que estàvem on els agressors dormien, per això van atacar a la Cèlia.
Quan vam arribar al nou habitatge, la Cèlia estava malament, tot això l'havia superat.
-Tombat- li vaig dir- Vaig a buscar-te alguna cosa de menjar.
Es va tombar en el llit de matrimoni que hi havia i jo vaig baixar al carrer, em vaig enganxar a una altra persona que anava a un supermercat. Era molt modern, cada cosa classificada i ben organitzada.
Quan ja tenia tot el que necessitava, em vaig dirigir a caixa, on no em van cobrar, sinó que una de les polseres que ens van donar, la van passar per un datàfon i llavors ja em van fer fora.
Quan vaig tornar cap a l'habitació, ella continuava en el llit.
Li vaig preparar una sopa, i li vaig dur al llit, se la va menjar i llavors es va quedar dormint allà. Jo vaig sortir al balcó, i vaig començar a observar, i llavors vaig pensar, estàvem al futur?
Es va començar a fer fosc i feia fred, així que vaig anar cap a dins. La Cèlia es va llevar, i va entrar al lavabo. Va encendre l'aigua de la dutxa, i fins al cap d'una bona estona no va sortir. Jo em vaig posar a mirar la tele, però el senyal l'aigua i tot es va tallar. La Cèlia va sortir amb els cabells gotejant per tot arreu, i em va dir,
-Perdó!, he acabat el límit!
M'ho va dir així a mitges com si jo sabés alguna cosa i llavors va marxar corrents. Vaig anar al darrere d'ella, s'estava vestint, la vaig agafar pel darrere i la vaig dur al sofà. Li vaig demanar sobre quin límit hem parlava ja que jo no sabia res, ella em va dir que hi havia una pantalla que indicava un percentatge d'aigua i llum.
Ara ja no estaríem segurs, ja que la porta anava amb aquesta llum igual que tot. La vaig obligar a anar de nou al lavabo, i amb l'únic pestell manual que teníem, li vaig llançar un parell de mantes i molts coixins, i la vaig tancar. Ella cridava i picava la porta amb tota la ràbia i qualsevol cosa que pogués llençar, directament el que podia, però aquella porta ja pesava de per si perquè una persona la pogués trencar.
Jo vaig anar al llit, i ja no l’escoltava.Em vaig tombar a dormir, però no podia, em sentia malament pel que li havia fet a la Cèlia, però en el meu cap pensava que era el millor. No podia dormir així que vaig tornar al lavabo a veure com estava.
Quan vaig obrir, ella ja dormia, incòmode, però dormia. La vaig agafar i la vaig dur al llit. Quan la vaig deixar es va llevar, com estava tan cansada li vaig dir que encara eradorai es va tornar a dormir.
De cop, les llums es van encendre i l'aigua de la dutxa també, igual que la tele i tot el que havíem deixat encès.
La porta es va obrir, em vaig espantar, no sabia per què s'havia obert, però ja era de dia. Ens van portar l'esmorzar.
Vaig llevar a la Cèlia, però no em parlava, ni tan sols em mirava. Ens vam menjar l'esmorzar, idesprés de anar al darrere d’ella demanant disculpes hem va dir:
-Ja ni ha prou!- Va cridar-
-Vull anar-me d’aquí, i avui, és l’últim dia que tenim, per tant, o espaviles, ohem deixes en paui ja hofaré sola, però ja m’he cansat de estar aquí, ambtu, i de viure d’aquesta manera, no puc més!-
- Necessito, tornar, a casa.-
Jo li vaig dir que d’acord, iuncopmésque perdó per el que li havia fet, i així va començar el nostre dia, o a lomillor, el nostre últim dia.
