Estic a la sala d’espera, tot és molt estrany. Els mobles són molt antics, estan desgastats i la majoria d’ells, de segona mà.
Un home ha sortit de la sala on hem toca, no sembla molt content, la seva forma de caminar es estranya, la seva cara està plena de ferides, i té un trau a la cella. Quan acaba de sortir, surt el psicòleg.
Porta una bata blanca, però tacada de sang, no sé què creure. Em criden, i amb por, entro cap a la sala.
Quan he entrat la meva impressió ha sorprès al psicòleg, estan tots els papers per la taula, tots els arxius escampats per terra, a la cantonada de la seva taula, hi ha sang, ara ja sé com l’home d’abans s’ha donat el cop.
-Espera aquí, ara torno- Li va dir el psicòleg.
Va sortir de la sala molt tranquil, mentrestant, jo el mirava. Va tancar la porta i vaig començar a mirar-ho tot de dalt a baix. Les fotos a la paret, l’ordinador ple depòstitsamb tota mena d’avisos i recordatoris, quan vaig optar per aixecar-me, vaig sentir que estava a fora i de cop em vaig llençar a la cadira, com si no hagués passat res.
Em comença a fer tota classe de preguntes, i m’ofereix un got d’aigua, però realment era aigua? Sense confiar gaire, vaig beure un glop, i al cap de l’estona ja era a terra.
Em notava marejat, no em podia aixecar del terra, estava immobilitzat, de cop, el psicòleg m’incorpora a la cadira, però continuo sense poder-me moure. Ell em continua fent preguntes, tampoc puc parlar, no puc fer res. Ell em mira, ho sé, i riu. No crec que això sigui molt bon senyal. A poc a poc, tanco els ulls i ja no el veig.
Veig alguna cosa, però, molt poc, i penso, ‘’és impossible, si fa un moment no em podia moure, i què ha passat aquí? ‘’
Tot està destrossat, la taula trencada, i ell, ell està girat amb la cadira, però no fa gestos, i no respon. M’atreveixo a girar la seva cadira, i de cop, me’l trobo allà. Té la cara plena de sang, la jugular li goteja avall fent que la bata que porta quedi totalment vermella. No sé què fer, sortir, o quedar-me aquí, quiet, amb ell, sol. Al fons de l'habitació, hi ha una porta, però, abans no hi era, que serà? Decideixo anar cap allà, el mànec està trencat, així que amb l’ajuda d’un llistó l'obro. Està fosc, amb alguna llum parpellejant i en una paret posa: CORRE!
De cop em llevo, em mira, i em demana
-Ho has vist?-
Ja no té sang a la cara, està normal, i em diu que me'n vaig a fora. Surto, però tot és diferent d'abans. Els mobles no són els mateixos, falta gent i no hi a el cartell d’abans.
Surto al carrer, tot és diferent. Els locals d’abans no hi son. Vaig cap a casa els carrers han canviat, no son els mateixos que jo coneixia. La gent em mira com si fos un estrany, però, son ells els que han canviat. Al arribar al carrer on vivia, ja no hi ha cases, estan totes enderrocades, i hi ha un camp d’entrenament per l’exili.
-Què ha passat?-
No tinc on dormir, on anar, em queda sobreviure aquí, en un clima que ni tan sols ells aguanten. Fa fred, i no tinc cap abric. Estic sota d’un pont cobert amb trossos de fusta que m’he trobat per terra i una pedra com a coixí.
La nit és freda, però de sobte, una ombra m’apareix al davant. Veig la seva silueta fosca, em mira, tinc por, però quan em giro, ja no hi és. Noto la seva rialla al darrere meu, i llavors CRIDO.
Sobtadament, em llevo, ja és de dia, i ell, ja no hi és.
Estic sol com sempre, però aquest cop és diferent, ja que no tinc ni idea del que he de fer o el que em passarà. Ara ja no fa fred, al contrari, fa una calor que ni tan sols pots caminar. Començo a deambular per aquells carrers, amb tot de gent parlant una llengua que ni tan sols sé, però no hem miraven, era, com si fos un espectre.
Al costat del psicòleg, o el que abans era el psicòleg, surt una noia, molt bonica, és rossa amb els ulls blaus, i té un cos esvelt. Em mira, és el primer cop que algú se'm dirigeix i em parla, mai m’havien dit res, ni tan sols els professors se'n recordaven de què era a dins de l’aula.
Em mirava espantada, i tenia una mica de sang, li vaig dir si estava bé, però, tan sols parpellejava. La podia entendre, ja que quan vaig arribar jo, estava igual, però en el meu cas, no hi havia ningú.
Al cap d’uns segons, em diu:
-QUÈ HA PASSAT AQUÍ? ON SOM?- Cridava ella- I QUI ETS TU?
Li vaig explicar tot el que em va passar, i que ell també havia tingut la mateixa reacció i que havien de trobar la manera de tornar a casa.
La noia es deia Cèlia, no parlava molt, i ens en vam anar rumb a sota al pont, ja que allà si a la nit rondaves pels carrers, t’agafaven i et tancaven abans de portar-te a aquell camp de concentració.
Tornava a estar allà, a sota aquell pont, amb molta por, per si tornava a aparèixer aquella ombra, o persona potser?
Quan li anava a explicar a la Cèlia d’aquella silueta, ella ja dormia, així que jo també em vaig posar a dormir. Estava inquiet, però cada cop queia més adormit, fins que al final PAM, em vaig dormir.
L'endemà quan em vaig llevar la Cèlia no hi era, vaig començar a buscar per tot arreu i a cridar-la, i de sobte, se’m planta a la cara i em diu:
-Tot bé? Sembles desesperat-
-Que si tot bé?- Vaig dir- FA UN MOMENT NO ESTAVES AQUÍ-.
-Calma, estic bé, he trobat un lloc molt més acollidor que aquest pont.-
Jo la vaig agafar i li vaig dir que no se separés de mi, si no es podia posar en greus problemes. Ella em dirigia, però jo era el que la portava. Vam arribar al lloc on deia ella, i la veritat, és que tenia raó, era més acollidor, tenia uns matalassos bastant moderns, no els havia vist mai la veritat.
Al cap de l'estona es va tornar a fer de nit, almenys, aquest cop dormiríem més còmodes.
