Finalment, va arribar el dia en què les famílies venien a recollir els seus fills a l’internat. Tot i que la majoria marxaven de la mà dels seus pares, hi havia alguns alumnes les famílies dels quals no podien venir. Per aquest motiu, el mateix internat oferia un servei d’autobús que deixava als estudiants a les seves llars.

En Toni formava part d’aquesta minoria.

L’autobús no trigaria a arribar i ell acabava de tancar la seva maleta.

—Nois, noies, afanyeu-vos, que ja és aquí l’autobús! Baixeu amb les maletes i no us deixeu res! —va cridar el director des de les escales que donaven al pis de les habitacions.

En Toni va agafar ràpidament les seves pertinences i va baixar les escales fins a la porta, on l’autobús ja esperava amb el motor engegat. Durant uns segons es va quedar quiet, pensant-s’ho dues vegades. L’altra opció era sortir corrent i escapar-se, però… cap on? No tenia ningú a qui acudir, ni cap lloc on anar. Així que va pujar a l’autobús…

Un cop a l'autobús va posar-se els seus auriculars i va intentar adormir-se una estona, però els seus pensaments s’ho impedien, no podia evitar pensar en els mesos de soledat que l’esperaven.

Al cap de dues hores aproximadament va arribar al seu poble, encara li quedaven uns deu minuts caminant fins a arribar a casa. El Toni feia pessetes de tortuga, puix que intentava endarrerir la seva arribada.

Com era d’esperar i malgrat el seu esforç d’evitar la situació el Toni ja es trobava davant la porta.

La rebuda va ser tan freda com ell recordava. Els seus pares li van fer un parell de preguntes per simple cordialitat i després van tornar als seus assumptes, com si la seva arribada no fos res d’especial. En Toni va pujar directament a la seva habitació.

Els dies van començar a transcórrer amb la normalitat habitual… bé, dins del que ell considerava normal. La casa continuava sent silenciosa, tancada, estranya.

En Toni es moria de ganes de fer plans amb els seus amics, però cap d’ells vivia a prop del poble. A més, ell no tenia mòbil ni cap manera de contactar amb ningú. Al cap de quinze anys, això ja no li semblava només estrany: començava a ser inquietant.

A mesura que anava creixent, també augmentava la seva consciència sobre les rareses de la seva família. Hi havia alguna cosa que no encaixava. Alguna cosa que feia anys que intuïa, però que ara començava a sentir molt més a prop… com si estigués a punt de descobrir-se.

A l’hora de sopar els dubtes envaïen la ment del Toni i finalment va decidir fer el que havia desitjat tant de temps:

—Puc preguntar-vos una cosa? —va dir, intentant que la veu no li tremolés.

—Què vols saber? —va respondre un d’ells.

—És sobre… les vacances —va començar ell, respirant profundament—.

—Digues —va respondre el pare, sense donar-hi gaire importància.

- Per què nosaltres no fem plans de vacances com tothom? —va preguntar—. Vull dir… tothom va a la platja, a veure família, o fa alguna excursió. Nosaltres mai fem res.

La mare va deixar els coberts un moment.

—Ja ho saps, no ens agrada gaire sortir —va dir amb un to tranquil.

—Però ni un dia? —va insistir ell—. Ni passejar, ni anar enlloc…?

—Estem bé així —va dir el pare, una mica més sec.

Ell va callar uns segons, però tenia una altra pregunta a dins des de feia temps.

—I… què hi ha a la sala de casa on no em deixeu entrar mai?

Els pares es van mirar molt breument.

—Allà no hi has d’entrar —va dir el pare.

—Ja… però per què? —va preguntar ell—. Sempre està tancada. Què hi guardeu?

La mare va agafar el got i va fer un petit glop abans de respondre.

—Només coses nostres. Res important —va dir amb un somriure curt.

—Ah, d'acord… —va murmurar ell, tot i que no semblava convençut.

Cap dels dos va continuar la conversa, i van continuar menjant en silenci.

Ell també va callar, però per dins només tenia més preguntes.

Després de sopar, el Toni ja estava al llit llegint un dels seus còmics preferits, però de sobte un pensament el va fer tancar-lo. I si intentava espiar alguna conversa dels seus pares, ja que la casa estava en silenci absolut?

Així doncs, el Toni va sortir del llit i va caminar de la manera més sigil·losa com va poder pel passadís fins a arribar a l’habitació dels seus pares. Va posar l’orella a la porta amb el propòsit de sentir alguna veu. En estar uns llargs segons sense escoltar res, va decidir obrir la porta amb cautela, en obrir-la va descobrir que no hi havia ningú.