Tot l’entorn del Toni semblava viure esperant que les vacances comencessin, les descrivien com un període de llibertat, desconnexió i plans en família, però ell no acabava de comprendre aquesta impaciència perquè aquest moment de l'any arribés. El Toni odiava les vacances.



Ara era l’època en què a l’internat només se sentia parlar dels meravellosos i excitants plans d’estiu dels seus companys i amics; platja, avions, piscines…

A casa del Toni... això era una altra història.



Els seus pares vivien amb una quietud inquietant; vivien tot el dia amb les llums apagades, no els agradava tenir les finestres obertes, no sortien mai de casa i el seu principal hobby era tancar-se durant llargues hores en una habitació que hi havia i que a ell mai l’havien deixat entrar.



Els seus amics sempre parlaven de la fantàstica relació que tenien amb els seus pares i la gran confiança que tenien per explicar-se tot, ell, en canvi, mai explicava res als seus pares, ja que els pocs cops que parlaven ells responien de manera seriosa, mecànica i neutra. L’empatia i la comprensió era un aspecte del qual mancaven.



L’internat no era un lloc gens horrible, tal com la gent acostuma a pensar. El Toni gaudia de les rialles amb els companys i de les bromes que feien als professors durant la nit. Ell mai havia preguntat als seus pares els motius de la seva estança a l'internat, simplement ho acceptava i ja està, suposava que el seu ocupat treball no els permetia fer-se càrrec d’ell.



El seu dia a dia allà consistia a anar a classe i després passar la tarda amb els seus companys jugant a futbol, res sortia del normal, però no necessitava res més. Es podria dir que era un noi simple i ordinari, però des de ben petit a les nits sempre li costava dormir, hi havia una seqüència de somnis que s’havien anat repetint durant tota la seva vida. Cada cop ho tenia més normalitzat, ja no es despertava espantat a mitjanit, perquè tot i que alguns somnis eren feliços hi havia d’altres que posaven en marxa el seu pànic.



El que tenien tots els seus somnis en comú eren els seus protagonistes, ja que sempre apareixia la mateixa parella amb un nadó. Normalment, somniava amb situacions quotidianes del dia a dia; els pares amb el bebè passejant per la platja, rialles a la taula a l’hora de dinar... Altres, tot i ser una minoria, eren massa vius, semblaven reals, fins i tot a vegades jurava sentir una dona cridant el seu nom entre llàgrimes.





Faltava poc perquè l’internat es buidés i el silenci comences a emplenar les aules i habitacions. Tothom començava a fer-se les maletes, però el Toni intentava allargar aquell moment tant com fos possible, ja que fer l’equipatge implicava pensar en la situació d’avorriment que l’esperava a casa seva quan arribés.



—Ei! Preparat per les vacances? Aquest any me’n vaig a Menorca —va dir un, entusiasmat—. Platja, gelats… serà increïble!

—Jo marxo a la Costa Brava —va afegir l’altre—. Hi passaré el dia a l’aigua. I tu, què faràs aquest estiu? Et veig poc animat.



—Bé… res especial. Tornar a casa, com sempre —va murmurar ell, abaixant la mirada.



—Com sempre? —va preguntar el primer—. Però mai expliques res de casa teva. Què hi fas? Tothom té algun pla!

—Sí, l’any passat ni vas contestar els missatges —va recordar l’altre—. Pensàvem que et passava alguna cosa.



—Els meus pares no són gaire… socials —va dir ell amb un somriure forçat—. No sortim gaire. Normalment passo el temps… llegint.



—Llegint?! Tot l’estiu?! —va exclamar el primer—. Ni platja, ni piscina, ni res?

—No els agrada sortir de casa —va respondre ell—. Diuen que hi ha massa gent… que és cansat.



—Cansat?! —va riure l’altre, incrèdul—. Però si les vacances són per fer coses! De debò que no feu res?

—No tinc familiars. Només ells —va dir ell, encara més baix.



Els dos amics es van mirar un instant, sorpresos.



—Ostres… —va murmurar el primer—. Però almenys s’hi està bé, no? Vull dir… és casa teva.



—Sí… és casa meva —va dir ell, però la veu sonava buida.



Es va fer un silenci incòmode. Tots tres sabien que alguna cosa no acabava de quadrar.



—Escolta —va dir el primer, intentant animar l’ambient—, si algun dia et canses d’estar tancat, vine a casa meva. De veritat. Ma mare cuina genial.



—I si vols quedar algun dia amb nosaltres, escriu-nos —va afegir l’altre—. No volem que t’avorreixis tot l’estiu.



Ell va intentar somriure.



—Gràcies… Ho tindré en compte.