L’Anna camina uns metres per davant de la seva família. No sap ben bé per què ho fa, però sent la necessitat de mirar què hi ha més enllà. Té una barreja de por i curiositat. Tot el que veu li sembla rar i interessant alhora: les cases són baixes i de pedra, i els carrers són de terra. No se senten cotxes ni hi ha fanals als carrers. Tot està massa tranquil, i això els genera una mica d’inquietud. Els seus pares intenten no posar-se nerviosos. El pare diu que el millor és parlar amb algú del poble per preguntar on són. La mare diu que sí amb el cap, però se li nota a la cara que està preocupada. En Biel, el seu germà, no para de fer preguntes, però ningú li fa gaire cas perquè tots estan pensant en què faran.
Arriben a una placeta on hi ha unes quantes persones petant la xerrada. Quan veuen la família, es queden callats de cop i els miren molt malament, amb molta desconfiança. L’Anna nota els nervis a l’estómac; no sap si els ajudaran o si els faran fora. El pare s’acosta i saluda educadament, alguns li responen, altres l’ignoren, però tots tenen una cara de pomes agres que genera molta inseguretat entre la família de l’Anna.
Una dona gran els explica que aquell poble és molt antic i que no hi passa mai ningú de fora. Quan es mira la roba que porten i veu el cotxe, flipa bastant. L’Anna s'adona que no quadren gens allà, se sent incòmode i perduda, com si estigués en un lloc on no l'han convidat.
Intenten explicar que s’han perdut i que volen tornar a casa, però la dona posa cara de no entendre res quan parlen de la "carretera principal" o de la "ciutat". Això a l’Anna li fa donar un tomb el cor. Com podran tornar si ningú sap d'on venen?
Com que no tenen gaires opcions, decideixen quedar-se a descansar. Els deixen una casa vella però que està neta. Allà no hi ha res modern, ni tele, ni llum, ni res. L’Anna s’asseu al llit i es posa a pensar en la seva habitació, a l’insti i en els seus amics. Tot li sembla superlluny, com si fos una vida anterior. A la nit, l’Anna no pot aclucar l'ull. S’aixeca i mira per la finestra. El cel està ple d’estrelles, es veuen molt més que a la ciutat. En aquell moment sent por de veritat: i si es queden atrapats allà per sempre?
L’endemà surten a buscar el túnel per on havien arribat. Estan convençuts que és l’única manera de tornar al seu temps. Caminen hores i hores, però no el troben per enlloc. Sembla que el paisatge hagi canviat i el camí que recordaven ja no hi és. Aquí és quan tothom comença a ensorrar-se. El pare comença a perdre la paciència i es posa de mal humor, dient-los que no pot ser que un túnel desaparegui així com així. La mare intenta calmar-los, però es nota que està rebentada. En Biel està enfadat i només vol tornar a casa seva. L’ambient a la família es torna molt tens.
Quan tornen al poble, l’Anna veu que un noi els observa des de lluny. Sembla que té uns setze anys i es veu nerviós. No diu res, però els clava la mirada. L’Anna té la sensació que aquell noi sap alguna cosa. Al final, el noi s’hi acosta. Es diu Nil i parla fluixet, com si tingués por que algú l'escoltés. Els explica que ja ha vist gent estranya com ells altres vegades, gent que no era del poble. Diu que tots buscaven un túnel, però que al final tots acabaven desapareixent.
Això encara ho embolica tot més. Els pares es posen a discutir: el pare vol anar a buscar el túnel sigui com sigui, encara que sigui perillós; la mare prefereix esperar una mica a veure què passa. L’Anna els escolta en silenci, sense saber de quin bàndol posar-se. El sol comença a baixar i el poble es queda mut. Les ombres es fan llargues i comença a fer fred. L’Anna sent que el temps se’ls escapa de les mans. Sap que algú haurà de prendre una decisió important aviat, o es queden de mans creuades i amb el risc de quedar-se al poble per sempre o fer alguna cosa a veure si se’n poden sortir.
