Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

En el moment en què en Marc es va dirigir al sofà, es va asseure. Va creuar les mans i va mantenir l'esquena recta. Va mirar al seu voltant, el lloc no era gran i era força senzill. Tenia les parets clares. La il·luminació era de color groc pàl·lid, que transmetia una resplendor càlida, que no semblava atraure'l. Després de col·locar unes quantes revistes velles a la tauleta, també n'hi havia una altra petita. A la paret hi havia un rellotge de paret, que feia un so de tic-tac. Tot estava tranquil, però estava una mica nerviós. En Marc es preguntava si era apropiat visitar-lo, ja que necessitava convèncer la gent que estava bé.

Aleshores va entrar la seva dona, la Laura. Era a la porta, acostant-se lentament a on ell estava assegut. La va observar i va veure que tenia un aspecte de cansament i esperança als ulls. L'Anna i en Biel, els seus fills, eren darrere d'ella. L'Anna estava impacient per mirar l'habitació per veure què passava. El més petit, en Biel, estava inquiet i es va asseure a terra a causa de l'avorriment. Tothom estava callat i, per tant, hi havia silenci a la casa, però tots sabien que era un moment crucial per a la família.

Van decidir sortir de la ciutat amb cotxe després de rumiar-s’ho molt. Desitjaven allunyar-se del tot el que havia passat els darrers mesos. En Marc va conduir lentament per la carretera que coneixia sense pressa. El paisatge semblava igual que sempre, molt habitual: cases, arbres, camps… L'ambient al cotxe era molt normal, semblava un diumenge normal. La ràdio sonava molt fluix, una mica de música suau, ningú deia gairebé res. Tanmateix, el silenci no era convenient, però anava bé per poder reflexionar i treure conclusions.

A mesura que avançaven, el cel brillant començava a ser enfosquit per núvols grisos i foscos, la llum del sol s’amagava, com si algú l'hagués apagat. En Marc va començar a sentir una mena de sensació estranya. Per a ell, aquell viatge no era un viatge normal, ja que la sensació era molt estranya. La Laura estava asseguda al seient del copilot i mirava per la finestra en silenci, totalment absorbida en els seus pensaments. Els nens, l'Anna i el Biel, estaven en silenci, estaven esgotats i una mica molestos amb el silenci dels seus pares. Tot també estava massa tranquil. Tot es va quedar en silenci.

Després d'un curt trajecte amb cotxe van arribar a un túnel, un túnel llarg i fosc, d'aquells que fan una mica de por. En Marc va reduir la velocitat automàticament. Els llums del cotxe van començar a parpellejar a mesura que entraven i l'aire del túnel es va sentir cada cop més pesat. En Biel, que abans estava inquiet, estava immòbil. L'estómac de l'Anna va fer un nus molt estrany. Durant uns segons, que van semblar eterns, el soroll del motor va començar a fer un soroll molt estrany, i el temps va passar extremadament lentament.

Finalment, van sortir del túnel i la llum els va cegar. La mateixa carretera per la qual havien estat no era la mateixa que tenien al davant, i es va aturar bruscament amb una derrapada violenta. No hi havia asfalt. L'escena era diferent. No podien veure cap estructura moderna ni senyals de trànsit, i la carretera per la qual havien entrat al túnel ja no era visible. Tot el que podien veure eren grans camps d'herba alta i algunes pedres. L'entorn era totalment silenciós i semblava d'un altre temps. Hi havia una lleugera brisa i no se sentia cap altre so en la distància. Es van mirar en silenci, sense saber què dir ni que fer. En Marc va apagar el motor del cotxe i el silenci va créixer. Per primera vegada, estava realment espantat, la por era real i li pujava per l'esquena. Alguna cosa molt important havia canviat i això era evident. I tothom va entendre, que això només era el començament d'un problema molt més gran.