L’endemà, la Laia obre els ulls i recorda les paraules de la Júlia.

—Quan va ser l’últim cop que vas escriure alguna cosa sols per expressar-te o començar un projecte que no t'haguessin demanat?



Es queda uns segons mirant el sostre. Li genera molta angoixa intentar començar alguna cosa nova pel seu compte; mai no havia sentit aquesta necessitat.



Es lleva, es renta la cara i agafa un iogurt del frigorífic. L’enceta i se’l menja. El iogurt és fred i insípid. No distingeix si és natural o ensucrat; només nota la textura lliscant-li per la gola, com si el seu cos funcionés sol, sense necessitat que ella hi posi atenció.



Obre l’armari i es posa una samarreta que té repetida set vegades, una per a cada dia.



Seguidament, decideix intentar escriure alguna cosa. Pensa a redactar una història, però quan intenta imaginar un argument, s’atura en sec. No pot imaginar res, i això li genera un buit que li omple l’estómac, l’estressa i li transmet sensació d’una por absurda. No és que no tingui idees, és que no sap per on començar sense sentir que fa alguna cosa malament. Tanca els ulls un moment, buscant una seguretat que no arriba, i acaba apartant-se de l’ordinador com si no fos seu.



Més tard, decideix quedar amb una amiga i surt de casa caminant fins a arribar a la cafeteria del barri.



Quan hi arriba, es troba amb la Sandra, que l’espera.

—Què vols prendre? —pregunta la Sandra.



La Laia mira la carta, després la beguda de l’amiga, després una altra vegada la carta, i, sense decidir-se per cap, diu:

—El mateix que tu.



És una decisió còmoda, previsible i poruga. Ho sap en el mateix moment de dir-ho. Aquella frase li pesa a les espatlles, com si amb només quatre paraules hagués resumit una manera sencera de viure.



En la conversa, la Laia simplement hi és, seguint el ritme de la Sandra, sense aportar res propi, cosa que li fa ràbia, però la inseguretat que li crea aportar alguna cosa errònia o diferent de l’opinió de la Sandra la fa tirar enrere constantment.



Abans de marxar, la Sandra li pregunta si vol fer algun pla aquest cap de setmana, i la Laia assenteix, sense atrevir-se a proposar res.



Tornant cap a casa, passa davant d’una botiga de roba i entra. S’atura davant d’una jaqueta groga que li agrada; és diferent, amb textures que no havia vist abans, però uns segons després pensa: Aquesta jaqueta crida molt l’atenció… la gent es riurà de mi. Durant uns segons, s’imagina portant-la posada pel carrer. Nota el tacte suau del teixit sota els dits, nota aquell groc flamant que li agradaria lluir, envoltat d’un sentiment d’il·lusió.



Però de seguida apareixen les mirades imaginaries, els comentaris que ningú ha fet, però que ella ja ha après a anticipar. S’imagina a si mateixa caminant rígida, incòmoda dins d’aquell color tan cridaner que diu “soc aquí”, convencent-se a ella mateixa que faria el ridícul.



Amb un gest ràpid, deixa la jaqueta al seu lloc, com si cremessin. Respira alleujada, encara que aquella tranquil·litat tingui un gust amarg.



Quan arriba casa, es fica al llit amb el mòbil a la mà. Comença a passar de vídeo en vídeo, sense parar, sense aturar-se en cap que realment li interessi.



Es queda mirant la pantalla amb els ulls fixos. No hi ha cap curiositat real que la mogui, només aquella gratificació temporal que obté cada vegada que passa d’un vídeo a un altre, com si el dia hagués de continuar passant i ella només hagués de ser-hi.



Finalment, es fa de nit. La mare la crida per sopar i la Laia, amb un mareig asfixiant, sopa amb la mirada perduda, sense gaudir de cap mossegada, menjant només per omplir-se, sense adonar-se que la mare havia preparat el seu plat preferit.



Potser no està cansada del dia, ni del menjar, ni de la gent. Potser està cansada de viure sempre igual, com si cada decisió ja vingués presa per defecte.