Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant. O potser deu. No ho sap. La Laia ha deixat tots els dispositius apagats al fons d’un calaix, i el simple fet de no veure l’hora exacta la descol·loca. Mira la porta de la consulta com si fos una barrera que exigeix una decisió que no sap com prendre. Fa uns dies, hauria rebut un recordatori avisant-li de la seva cita. Ara no hi ha res. I el silenci, sense instruccions, li pesa a les espatlles.



Ha provat de fugir d’això. Ha anat a dues terapeutes abans d’aquesta. Bé, “terapeutes”… Eren sistemes integrats: programes dissenyats per analitzar el to de la seva veu, la gestualitat i les paraules que no deia. Li donaven protocols perfectes, pas a pas, tot polit, però res no canviava, era com seguir un tutorial d’internet per a un problema personal i únic. Sentia que reproduïa una versió d’una versió d’una versió d’ella mateixa.



Cap d’aquests llocs li havia servit per descobrir res de nou. Cap deia res nou que no hagués estat dit mil vegades per màquines similarment optimitzades, tanmateix, totes eren perfectes. Però no hi havia hagut cap emoció nova que la sacsegés, cap moment real que li despertés alguna cosa dins. I la Laia, per primera vegada a la seva vida, havia sentit que necessitava alguna cosa així.



Així que ara és aquí. Davant d’una porta antiga, sense sensors, sense res que identifiqui el seu nom quan s’hi apropa. Respira fondo i, finalment, travessa el carrer.



Empeny la porta amb una precaució absurda. I entra.



L’aire de dins és càlid però estrany. No hi ha cap panell de benvinguda. No hi ha cap veu sintetitzada. Només una sala petita, d’un estil fora d’època, amb un sofà desgastat, un penjador que grinyola i una llum groga que vibra lleument.



—Seu allà —diu una veu des de dins, clara i directa.



La Laia s’hi asseu. Nota com el sofà l’empassa una mica, com si volgués retenir-la. Agafa una de les revistes de sobre la taula i la deixa ràpidament: les pàgines no són digitals, sinó que són de paper, rugoses i imperfectes, cosa que la desconcerta. En el seu dia a dia, tot és llis, brillant i òptim. Aquí no.



Quan la porta s’obre, surt una dona que no s’assembla gens a la imatge de terapeuta que la Laia havia interioritzat. Cabells lleugerament desordenats, ulleres tortes, una dessuadora amb una taca de tinta, però cada mirada sosté la seva presència.



—Laia? Passa. —Ho diu amb calma, sense afegir res més.



La Laia entra a la sala. Hi ha llibres apilats en equilibris impossibles, una planta que lluita per sobreviure i un ventilador antic que fa un soroll constant. No hi ha tecnologia visible. Ni tan sols un rellotge digital.



La Júlia —així es presenta, sense encaixada de mans, sense somriure— s’asseu en una cadira que cruix.



—Bé. Què hi fem aquí? —pregunta directament.



La Laia s’atura, desconcertada. Les consultes anteriors sempre començaven amb formularis, proves, escales de mesura o registres. Tot estava pautat. Aquí no hi ha res de tot això. Només una pregunta oberta, descarnada, que no pots contestar amb opcions múltiples.



—Jo… —diu, buscant aire— no ho sabria dir amb precisió.



—Perfecte —respon la Júlia—. Si ho sabessis dir amb precisió, potser no hauries vingut.



La Laia es queda callada. No sap si la terapeuta és sarcàstica, brillant, o simplement desendreçada. Potser tot alhora.



La Laia observa a la Júlia uns segons. Res a veure amb els sistemes que havia provat abans: allò sempre mantenia una expressió amable, calibrada. Aquí tot li sembla molt directe i poc endreçat.



—Has estat en altres consultes abans? —pregunta la Júlia.



La Laia dubta, però finalment assenteix.



—Només plataformes. Sistemes terapèutics. Detectaven com em sentia abans que jo mateixa ho sabés. Però… no hi passava res. Era com parlar dins d’un mirall que només em retornava una versió millorada de mi.



La Júlia deixa anar un mig somriure, desigual.



—És clar. El problema de les coses perfectes és que no trenquen res.



Aquella frase li cau a dins com una pedra. Pesada, oportuna.



—Jo… crec que necessito… —s’atura, perquè no està acostumada a dir res tan directament— sortir de tot això.



La Júlia alça les celles.



—I sense donar marge, pregunta— A què et refereixes en “tot això”?



La Laia respira. Hi ha una pressió al pit que no sap si és ansietat o excitació.



—Perquè sento que no soc ningú —murmura—. No ho dic de manera dramàtica. És només… real. Tota la vida he tingut sistemes que ho feien tot abans que jo. Que pensaven més ràpidament. Que creaven millor. Jo només… seguia. I ara, quan intento saber qui soc… no hi ha res. No hi ha preferències. No hi ha opinions. Ni tan sols idees. Només buit.



És la vegada que ho diu més clar. I tot i ser directa, la frase surt amb una calma que la sorprèn.



La Júlia no s’espanta, ni intenta consolar-la.



—Això no és insalvable —diu, prenent un llapis — És incòmode, sí. Però no fatal.



La Laia calla. La Júlia la mira, sense necessitat de demostrar res més.



—Quan va ser l’últim cop que vas escriure alguna cosa sols per expressar-te o començar un projecte que no t’havien demanat? —pregunta la terapeuta.



La Laia es queda en blanc. Mai havia tingut la necessitat de crear sense una pauta, sense que ningú li digués què era correcte.



—No ho sé —admet.



—Perfecte —diu la Júlia, satisfeta—. Ens hi posarem.