Aquest llit em proporciona una comoditat que cap altre llit m’havia donat, potser és perquè mai he dormit en llençols de seda. Mentre el son em domina, recordo el que Nina va dir sobre les tasques, així que amb un sospir m’aixeque i vaig cap avall. Mai m’he considerat una persona mandrosa, però honestament no em ve de gust posar-me a treballar ara mateix, vull quedar-me en aquests llençols de seda fins al matí, però algunes persones han de treballar dur per aconseguir el que tenen.
M’ha costat una estona trobar la cuina en aquesta casa tan gran, els corredors llargs que mai semblaven acabar, totes les portes... Aquesta casa era com un laberint. Quan arribe a la cuina, trobe les instruccions i tasques que Nina m’havia dit, així que les agafe i les llegeix:
- Mantenir la neteja de totes les zones comunes diàriament: saló, menjador, passadissos i escales. Tot ha de romandre immaculat en tot moment.
Polvoritzar totes les superfícies amb cura. Alguns objectes són valuosos; altres no han de ser moguts ni qüestionats.
Regar les plantes interiors cada matí alternatiu. Les plantes del passadís est es delicades—no les sobrereguis.
Només podràs accedir a l'estudi per netejar, i només durant el dia. No obris els calaixos ni els armaris.
No entris mai a la meua habitació. Aquesta instrucció és absoluta. La neteja serà gestionada per separat.
Si escoltes sorolls inusuals o notes alguna cosa fora de lloc, informa-me directament—no ho comentis amb ningú més.
Els assumptes personals que observis a aquesta casa han de romandre estrictament confidencials. S'espera discreció i es premiarà.
Hi ha moltes tasques, així que començava a fer-les poc a poc. Quan començo a netejar el terra, noto pols sota el sofà. Em molesta, però no puc moure’l sola, així que busque per si hi ha altres donzelles fins que veig un home fora de la casa. Quan mire més a prop, el veig modelant alguns arbres... així que és el jardiner. Sembla prou fort de lluny com per ajudar-me a moure el sofà, així que vaig cap a fora. Ell estava amb una motxilla, així que li toco l’espatlla. Quan es gira...
Uau... la seua mirada podria fer que qualsevol s'enamore, i les seues faccions... els seus llavis prims i suaus... el roig de les seues galtes i el nas pel sol... els seus cabells castanys i desordenats que li queien per la cara... i aquell cos... aquells músculs...:
Mentres es reincorpora, la distància de la seua alçada entre nosaltres és molt evident, ell mesura almenys 1'85 mentre que jo només faig 1'60.
‘’Puc ajudar-te?’’ La seua veu profunda i cansada talla el silenci.
‘’Uh… Podries ajudar-me a moure el sofà?’’ Li demane amb un somriure nerviós.
Ell aixeca una cella i la mirada als seus ulls sembla gairebé confusa. ‘’Per a què?’’ Pregunta amb to gruixut.
‘’Ho sent, sóc la nova donzella de la casa i bé, he notat que hi ha molta pols sota el sofà i m’agradaria netejar-lo’’ M’explique mentre jugue amb les mans, un hàbit nerviós que tinc.
La confusió als seus ulls desapareix i un xicotet somriure apareix als seus llavis. ‘’Tens molt cura de la casa, eh. Nina va fer una bona elecció en contractar-te’’ diu mentre es treu els guants de jardineria i comença a caminar cap a la casa.
Jo el segueix ràpidament.
‘’Llavors, t’agrada la teua feina?’’ Em pregunta mentre comença a empènyer el sofà, els seus músculs es tensen sota la roba fluixa.
No puc evitar fixar-me.
‘’Sí, ho faig des que em conec’’ Admetc mentre mire al voltant intentant que no es note que el mire fixament.
‘’Molt bé’’ Diu mentre em mira des de dalt amb els seus ulls foscos.
‘’Ja està, pots netejar ara’’ diu amb un somriure.
Jo li torne el somriure. ‘’Gràcies, realment no sé què haguera fet sense tu’’ Admetc mentre agafe l’aspiradora per començar a netejar.
Puc sentir la seua mirada cremant-me l’esquena i, quan giro el cap una mica, el veig. Estava recolzat a la barra de la cuina observant-me amb aquells ulls...
‘’Per què no pot la flor muntar la seua bicicleta?’’ De sobte pregunta.
‘’No sé, per què?’’ Li demane esperant sentir la broma.
‘’Perquè ha perdut els seus pètals!’’ S’esclafa de riure.
Per la meua sorpresa, començ a riure com una tonta, tot i que la broma no fos gaire graciós.
‘’Mai havia vist a algú riure tant amb les meues bromes tan barates’’ Admet amb un somriure orgullós.
‘’Ho sent, ni tan sols sé per què estic rient’’ Li dic mentre segueix el riure i em frote les llàgrimes que ni sabia que tenia.
‘’Doncs em cuidaré d’aprendre més d’aquestes bromes’’ Diu amb un somriure mentre comença a moure el sofà a lloc.
‘’Gràcies de nou… No crec que sàpia el teu nom’’ Un noi tan guapo com ell segur que té un nom molt atractiu.
‘’Roberto, senyoreta, que tingueu un bon dia’’ Em fa un ull de vidre i se’n va.
Quina misteriositat però quin atractiu. El mire marxar mentre torne al treball.
Amb un sospir deixe de costat aqueix pensament i em concentre en netejar. La casa era enorme, així que em vaig dir a mi mateixa que faria la primera planta hui i així més o menys aprendre on estava tot abans de pujar a l’últim pis.
Passa el temps i em dono compte que en dues hores només he aconseguit netejar els terres i la pols, així que decideixo continuar i començar a cuinar perquè ja començava a fer-se tard. Quan obri la nevera, la meua cara mostra sorpresa. Aquests gent tenien de tot i més, des de les fruites més exòtiques fins als formatges més cars.
Així que començe a fer pasta fins que sent uns passos que vénen baixant per les escales i em congelo. Perquè no hi havia ningú més a casa, excepte jo. A mesura que els passos s'acosten, puc sentir com la sang se’m congela a les venes i el meu cos em comença a fallar. Els passos es van acostant i em revelen dues noies adolescents, les bessones que vaig veure a la foto i que Nina de ben segur no havia mencionat, ella no va dir massa coses. Estaven vestides amb roba casual, samarretes senzilles i uns pantalons blaus, i una gran motxilla, probablement per passar la nit a casa d'alguns amics. Quan es seuen a la taula, em miren, jutjant-me en silenci.
‘’Aleshores, tu ets la nova donzella de la casa?’’ Una d’elles pregunta sense aixecar els ulls del seu telèfon.
‘’Sí’’ Conteste mentre pose la pasta en aigua bullint.
‘’Nosaltres som Josephine i Dorothea’’ Diuen les dues alhora i marxen sense dir una altra paraula.
Em congelo, l’expressió del meu rostre era de pura sorpresa, la meua gola es va eixugar de sobte.
Josephine Dorothea.
Eixe era el meu nom i, casualment, aquestes dues noies es deien igual que jo. Mentre em quede allí per ordenar els meus pensaments i calmar-me, no puc evitar pensar:
Va ser tot això una casualitat?
No.
Sí.
No, no sé, i no em vaig a tornar paranoica amb això.
Ho vas prometre Josephine, vas prometre que deixaries això en el passat, ell ja no et cerca més, estàs a salvo.
Així que faig unes respiracions profundes i continue cuinant.
Logo ja es fa fosc fora, la qual cosa vol dir que Nina i el seu marit arruaran ben aviat. Prepare la taula i tape la pasta perquè no es refredeixi mentre espere que la família arribe. I com esperava, la porta principal s’obre, revelant a Nina, que porta un suèter blanc de Cashmerei amb l’espatlla al descobert que mostrava el seu escot i espatlles,. I uns pantalons amples de cintura alta de color negre que eren ajustats i fluïts. L'outfit es complementa amb unes sabates de taló d’Yves Saint Laurent amb taló alt i esvelat, amb un cap d’or al capdamunt. També portava un bolso de mà de cuir negre senzill però elegant, de la mateixa marca que les sabates, per descomptat.
Darrere d’ella, Eric. Ell portava un complet vestit negre ben afilat i net amb uns botons d’or i un rellotge d’or probablement un Rolex, però no sóc gaire bona amb els rellotges, per a algunes persones això és una obra mestra i per a mi, bé, només és un rellotge.
Quan arriben, Nina deixa la seua bossa en una cadira pròxima i em mira, els seus ulls parpellejant gairebé de manera robòtica.
"I què hi ha per a sopar?" pregunta, ni tan sols molestant-se a dir hola.
‘’Pasta carbonara , quants plats he de posar?’’ pregunte mentres lleve la tapa de la pasta.
Ella mira al seu espòs i després de nou a mi.
"Dos, tres si vols unir-te," diu i puja les escales després que Eric l'ajuda a llevar-se els talons sense apartar la vista de mi. Des que va entrar a la casa, la seua mirada esmolada mai va deixar la meua, per molt que intentara apartar la vista, no podia. Sent que m'està devorant amb la mirada. Mentres ella es va, ell la seguix, però no abans de donar-me una última mirada famolenca.
M'estremisc. No estic acostumada a l'atenció dels hòmens, especialment no a hòmens com Eric. Ell és el somni de moltes dones i Nina té sort de tindre'l.
Mentres pugen les escales, comence a posar els plats amb el menjar en la taula, col·loque dos perquè no em sent còmoda menjant amb ells dos i crec que mereixen una mica de privacitat. Quan acabe de parar taula, em done la volta per a pujar les escales, però just quan estic a punt de pujar, apareix Eric.
"No menjaràs?" pregunta, amb la mirada fixa en mi. Ara porta roba més casual, una camisa blanca i uns pantalons de xandall grisos, a més d'un parell de sabatilles de casa.
Ho faré, només més tard... "No tinc gana ara," responc tractant d'actuar el més casual i natural possible sota la seua mirada que podria fer-te pecar.
"Quina llàstima," murmura més per a si mateix abans d'asseure's.
Vaig anar a prendre una dutxa. Vaig tindre un dia de bojos i em vindria bé una dutxa calenta. Mentres l'aigua calenta fluïx per la meua pell, no vaig poder evitar pensar en ells... Roberto i Eric. Els dos tan diferents però tan atractius. Els dos van tindre el mateix efecte en mi. No podia traure-me'ls del cap. Roberto era tan divertit i carismàtic, mentres que Eric era més perillós i salvatge. Quan acabe de dutxar-me, em pose roba i sota les escales. No hi havia ningú a baix, així que comence a netejar la taula i pose cada plat en l'aigüera. Però quan em done la volta per a agarrar la pasta i posar-la en la nevera, ho veig a ell… Eric. Estava recolzat en el taulell mirant-me amb eixos ulls de whisky.
"Llavors, gaudint el teu treball, Josephine?"
La forma en què diu el meu nom em debilita els genolls, sona tan bé eixint de la seua boca.
Seient mentres estreny els llavis, estava espantada però emocionada.
"Bé," gruny, però no abans d'acostar-se a mi lentament, els seus passos calculats i els seus ulls cremant de desig.
Retrocedisc fins a xocar amb el taulell, el volia però estava mal. Està casat, Josephine! Però Déu, en el moment en què col·loca les seues mans en el taulell a cada un dels meus costats, no m'importa cap anell.
S'inclina i riu en la meua oïda: "Estàs emocionada, Josephine".
Vull allunyar-me, de veritat ho vull, però el meu cos no pot evitar sentir-se atret per ell, així que tot el que faig és apartar la mirada.
"Tsk, tsk, tsk." El teu cos t'està traint, Josephine, puc veure com reacciona quan estic prop de tu. No pots evitar-ho, veritat, carinyo? murmura mentres les seues mans s'aferren als meus malucs i de sobte l'habitació se sent més calenta.
Abans que poguera dir alguna cosa, els seus llavis traçaven un camí al llarg del meu coll i les seues mans estaven a tot arreu del meu cos, un secret, una promesa. I després, de sobte, s'aparta, però no abans de donar-me una última estreta en els malucs.
"Que dormes bé, Josephine," murmura i desapareix per les escales.
"Bona nit per a tu també," murmure mentres em prenc un moment per a reunir els meus pensaments i reflexionar sobre el que acaba de succeir.
Mire la pasta, però després d'eixa trobada ja no tinc gana, així que puge a la meua habitació i tanque la porta. Em fique al llit en el llit i, en tancar els ulls, tot el que puc pensar és en Eric i les seues mans sobre mi. Roberto està completament oblidat, o això vaig pensar.
Però en quedar-me adormit, el meu somni es va dividir en dos mitats, mitat Eric i mitat Roberto, els fruites prohibides
