Després de parlar amb l’Ibrahima aquell dia, l’Awa va tornar a casa amb el cor ple de pensaments.
Els carrers de Dakar estaven banyats per la llum daurada del capvespre. Les dones tornaven del mercat, els nens jugaven a futbol amb una pilota vella, els homes parlaven asseguts davant de les botigues.
Tot continuava igual.
Però per a ella, tot era diferent.
Caminava lentament, pensant en les seves paraules.
— No estàs sola…
Aquella frase ressonava dins del seu cap una vegada i una altra.
Quan va arribar a casa, va trobar en Moussa estirat al llit, amb una manta fins al coll.
— Com estàs? —li va preguntar suaument.
— Millor, germana —va respondre amb un somriure feble.
L’Awa li va tocar el front.
Ja no cremava.
Va respirar alleujada.
La seva mare estava asseguda a la cuina, cosint una roba vella.
— Gràcies per cuidar d’ell —li va dir—. Ets molt forta, Awa.
Ella va abaixar la mirada.
— No tinc altra opció, mama.
Aquella nit, mentre tots dormien, l’Awa va obrir els seus quaderns.
Volia estudiar.
Però els números i les paraules es barrejaven.
Pensava en l’Ibrahima.
En el seu somriure tímid.
En la seva veu tranquil·la.
En la manera com l’havia mirat.
— Per què m’importa tant? —va xiuxiuejar.
Va sacsejar el cap i va continuar estudiant fins que els ulls se li van tancar.
L’endemà al matí, va arribar a l’institut abans que ningú.
Li agradava aquell moment de silenci.
Va seure al seu lloc, va treure els llibres i va començar a llegir.
De sobte, va sentir uns passos.
— Bon dia, Awa.
Era l’Ibrahima.
Portava dos cafès petits i una bossa de pa.
— He pensat que potser no havies esmorzat —va dir, nerviós.
Ella va obrir molt els ulls.
— Ho has fet per mi?
— Sí… bé… també per mi —va riure.
L’Awa va somriure.
— Gràcies. Ningú mai havia fet això per mi.
Van esmorzar junts, parlant de coses petites: professors, exàmens, música, somnis.
Cada dia estaven més còmodes l’un amb l’altre.
Després de classe, anaven sovint a la biblioteca.
Allà, el temps semblava aturar-se.
Entre llibres vells i finestres polsoses, compartien silencis i rialles.
— A vegades penso que no seré capaç —va confessar l’Awa un dia.
— No diguis això —va respondre ell—. Ets la persona més forta que conec.
Aquelles paraules li van donar força.
Un divendres a la tarda, caminaven junts vora el mar.
L’aigua brillava sota el sol.
— T’agrada venir aquí? —li va preguntar ell.
— Sí. Em fa sentir lliure.
Ell la va mirar en silenci.
— Awa… gràcies per confiar en mi.
— Gràcies a tu per quedar-te —va contestar.
Durant uns segons, els seus ulls es van trobar.
El cor de l’Awa va bategar ràpid.
Va apartar la mirada, nerviosa.
Aquell moment va quedar gravat per sempre.
Però la felicitat no dura eternament.
Un dia, mentre tornava sola, va sentir dues veïnes parlar.
— La Fatou vol casar la seva filla.
— L’Awa?
— Sí. Un home amb diners.
Les paraules li van travessar el cor.
Va caminar més ràpid.
Quan va arribar a casa, la seva mare estava asseguda al llit, amb els ulls vermells.
— Mama… què passa?
La dona va respirar profundament.
— Awa… hi ha un home que vol casar-se amb tu.
Ella va quedar paralitzada.
— Però… jo vull estudiar…
— Ho sé, filla. Però la situació és difícil.
— I els meus somnis?
La mare va plorar.
— No vull fer-te mal…
L’Awa va entrar a la seva habitació i va tancar la porta.
Va caure al llit.
Les llàgrimes no paraven.
Pensava en la seva infància.
En el seu pare.
En els seus germans.
En l’Ibrahima.
— Què he de fer? —va cridar en silenci.
Aquella nit, va escriure al seu diari:
"No vull una vida que no sigui meva.
No vull renunciar als meus somnis.
Però tampoc vull fer patir la meva mare."
Va tancar el quadern.
I va entendre que el seu cor estava dividit en dos.
L’endemà, a l’institut, l’Ibrahima va notar que estava diferent.
— Estàs bé? —li va preguntar.
Ella va somriure falsament.
— Sí… només estic cansada.
Però dins seu, sabia que res tornaria a ser igual.
La seva vida estava a punt de canviar.
I no sabia si estava preparada.
