L’Awa es va despertar abans que el sol aparegués a l’horitzó.
Encara era fosc.
Els ocells no cantaven.
La ciutat dormia.
A la petita habitació on vivia amb els seus dos germans, només se sentia la seva respiració tranquil·la. El sostre era vell, amb taques d’humitat. Les parets estaven plenes de petites esquerdes, com ferides que el temps havia deixat.
L’Awa va obrir els ulls lentament.
No havia somiat.
Feia temps que no somiava.
Es va quedar mirant el sostre, pensant en tot i en res alhora.
Un altre dia per ser forta.
Un altre dia per no rendir-me.
Es va girar suaument i va observar en Moussa i l’Amadou. Dormien abraçats, com si tinguessin por de separar-se. Eren petits, innocents, i no entenien encara per què la seva germana sempre estava cansada.
L’Awa va somriure amb tristesa.
— Ho faig per vosaltres… —va xiuxiuejar.
Es va aixecar sense fer soroll, va plegar la manta i va arreglar una mica l’habitació. Després va anar cap a la cuina.
La seva mare ja hi era.
Remenava una olla petita amb moviments lents. Tenia els ulls cansats, però encara conservava una mirada plena d’amor.
— Bon dia, filla —va dir amb veu suau.
— Bon dia, mama.
L’Awa es va apropar i li va fer un petó a la galta.
Van preparar juntes l’esmorzar: una mica de pa sec, te calent i silenci. No parlaven gaire al matí. Les dues sabien que la vida no els donava temps per queixar-se.
— Estudia molt, Awa —va dir la mare de sobte—. Tu has de tenir una vida millor.
— Ho prometo, mama.
Però dins seu, l’Awa dubtava.
I si no ho aconsegueixo?
I si tots els meus esforços no serveixen de res?
Després de despertar els seus germans i deixar-los menjant, va agafar la seva motxilla vella. Estava trencada per un costat, però encara aguantava.
Va sortir de casa.
Els carrers de Dakar començaven a despertar-se.
Venedors preparant les parades.
Dones parlant fort.
Motors engegant-se.
Nens corrent descalços.
La ciutat estava viva.
Però dins de l’Awa hi havia silenci.
Caminava sola, amb els auriculars trencats penjats del coll, sense música. Li agradava escoltar els seus propis pensaments, encara que a vegades li fessin mal.
— Un dia… jo també seré feliç —va murmurar.
Quan va arribar a l’institut, ja hi havia molts alumnes al pati. Alguns reien, altres feien fotos, altres parlaven d’amor.
Ella passava desapercebuda.
Com sempre.
Va entrar a classe i es va asseure al costat de la finestra. Aquell lloc era el seu refugi. Des d’allà podia veure el cel, els núvols, els ocells… i imaginar-se lluny.
Aquell matí, el professor va entrar amb un somriure estrany.
— Abans de començar, tenim un alumne nou.
Tots van girar el cap.
La porta es va obrir.
Un noi va entrar, tímidament.
Era alt, de pell fosca, amb ulls profunds. Portava una camisa blanca una mica gran per a ell. A les mans, sostenia la motxilla amb força.
— Em dic Ibrahima —va dir—. Vinc de Saint-Louis.
La seva veu tremolava una mica.
El professor li va indicar un lloc.
Just darrere de l’Awa.
Ella va sentir la seva presència, però no es va girar.
No li agradava cridar l’atenció.
Els dies van començar a passar.
L’Awa estudiava sense parar.
De dia, a classe.
De nit, a casa.
Sempre.
Es quedava desperta fins tard, amb els ulls vermells, repassant fórmules, textos, somnis.
Una nit, tot va canviar.
En Moussa va començar a tenir febre molt alta.
Plorava.
Tremolava.
L’Awa va passar la nit al seu costat, posant-li draps d’aigua freda al front, resant en silenci.
— Si us plau, Déu… no me’l prenguis…
Quan el sol va sortir, ella no havia dormit ni un minut.
Però havia d’anar a classe.
Aquell dia hi havia un examen important.
A classe, tot li semblava borrós.
Les lletres ballaven.
Les preguntes no tenien sentit.
Va agafar el bolígraf.
Les mans li tremolaven.
Una llàgrima va caure sobre el paper.
— No… ara no… —va murmurar.
La va esborrar ràpidament.
Però algú ho havia vist.
Després de l’examen, mentre guardava els seus llibres, una veu la va aturar.
— Awa…
Es va girar lentament.
Era l’Ibrahima.
Estava dret davant seu, nerviós.
— Estàs bé? Avui… semblaves trista.
Ella va baixar la mirada.
— El meu germà estava malalt…
No sabia per què li ho explicava.
— Ho sento molt —va dir ell—. Si vols… puc ajudar-te amb els estudis.
L’Awa el va mirar, sorpresa.
Ningú mai s’havia preocupat així per ella.
— De veritat?
— Sí. No estàs sola.
Aquelles paraules li van tocar el cor.
— Gràcies… —va xiuxiuejar.
Quan va sortir de l’institut, el sol brillava fort.
Per primera vegada en molt de temps, l’Awa no se sentia completament sola.
I sense saber-ho, aquell dia començava una nova història.
