PRÒLEG



Esperava a la sala de l'aeroport, ja que m'havien detingut perquè a la meva maleta havien trobat una cosa sospitosa. No obstant això, allò no era el que més em preocupava; la meva principal preocupació no era allà, sinó en el que havia deixat enrere.



- Ho sento, senyor, no hem trobat res a la seva maleta, haurà estat un error - em va distreure l’agent de seguretat dels meus pensaments -Ja pot marxar. Que tingui un bon viatge.



- Gràcies - vaig respondre sense escoltar gaire el que em deia.



- I, per curiositat, senyor, cap a on es dirigeix? - em va preguntar quan ja estava sortint de la sala d'espera.



- Me’n vaig uns mesos a Itàlia - li vaig comentar.



- Uns mesos? Què és el que farà allà durant tant de temps? - em va preguntar amb curiositat.



- Per canviar d'aires - li vaig dir, sense dir-li la veritat perquè no sospités - Bé, gràcies. Que tingui bon dia - i me’n vaig anar perquè no em fes més preguntes.



Mentre m'allunyava de la sala vaig comprendre que allò només havia estat un avís. No em preocupava el que haguessin trobat, sinó el que encara no havien preguntat. Perquè si algú començava a unir les peces, el passat deixaria d'estar tan lluny com jo creia.







CAPÍTOL 1



Unes hores després



Vaig arribar a Roma al voltant de les quatre de la tarda. Entre els controls, les cues i l’espera, vaig sortir de l’aeroport amb el cap cansat. No em vaig entretenir gaire: l’estació de tren era just al costat i només pensava a pujar al primer tren cap a Sorrento.



A l’estació, vaig ensenyar el bitllet a l’home que vigilava l’entrada del vagó. El va mirar per sobre, va assentir i em va deixar passar. Dins, vaig buscar el meu seient i m’hi vaig asseure ràpidament, esperant tenir una mica de tranquil·litat. Preferia que no s’assegués ningú a prop. Necessitava descansar… i, sobretot, pensar què faria quan arribés.



Quan la megafonia va indicar que el tren estava a punt de sortir, vaig mirar de reüll el vagó. Hi havia menys gent de l'habitual: una parella, una família, algunes persones que viatjaven soles… i un home estrany que estava assegut prop de mi. Semblava llegir un periòdic, però des del moment en què es va asseure vaig tenir la sensació que m'observava.



Quan va començar el recorregut, tot va ocórrer amb normalitat. Estava tan cansat que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig quedar adormit. Al cap d'una estona, em vaig despertar i vaig mirar l'hora en el rellotge: havia passat una hora i quart. Ja anàvem per la meitat del trajecte.



Em vaig aixecar per a anar al bany. Vaig haver de recórrer tot el vagó fins a arribar al final. En entrar, em vaig adonar que era bastant petit. Hi havia un lavabo una mica brut, amb diverses taques d'aigua, i davant d'ell, un vàter en un estat similar. Vaig decidir que seria millor aguantar fins a arribar a l'hotel, però em vaig rentar la cara per despertar-me una mica.



Mentre em rentava la cara, vaig començar a pensar què havia de fer.



Parlar amb la policia?

Buscar a algú de confiança que pogués ajudar-me?



Però totes les opcions em semblaven massa arriscades. De moment, no tenia cap pla.



Vaig sortir del bany amb cara de cansament i vaig tornar al meu seient. Em vaig trobar una cosa que estava segur de no haver deixat allà abans d'aixecar-me. Sobre el seient hi havia un sobre i, al seu costat, un petit paquet.



Vaig obrir el sobre amb cura. Dins hi havia una carta escrita a mà. El missatge era breu i clar:



“El deute que tens encara és pendent.

Tens una hora per a fer-ho.”



Amb mans tremoloses vaig obrir el paquet. Dins hi havia exactament el que esperava trobar després de llegir aquella carta: una pistola i un petit dispositiu per a l'oïda.



Vaig aixecar la mirada i vaig comptar les persones del vagó. Érem set. I vaig saber que un d'ells no acabaria viu fins al vespre.



Minuts després, no sabia com reaccionar. Em vaig girar als dos costats per veure si algú m'estava mirant, vaig agafar l'orellera que estava en el paquet i me la vaig posar en l'orella dreta. En encendre-la, vaig sentir una veu distorsionada que parlava en l'altra línia.



—Escolta bé, sabem que t'has escapat del país per a no pagar els dos milions d'euros- vaig tornar a girar-me per veure si reconeixia a algú del meu passat; en no trobar a ningú, vaig continuar escoltant el que em deia l'altra persona—. Aquest carregament que vas perdre ha fet enfurir els nostres clients, per això hauràs de fer-nos un petit favor.



—Vaig tenir por, i la millor opció que tenia era sortir fugint del país —li vaig dir—. Ja he vist la pistola i no penso matar a ningú, no soc un assassí —li vaig aclarir perquè sabés que no estava d'acord amb el que sabia que anava a demanar a continuació.



—No tens una altra opció, t'hem donat dues opcions: paga els diners del carregament o mata a la persona que hi ha en aquest vagó.



En aquell moment em vaig preguntar qui era aquesta persona, però no vaig voler indagar més.



—No penso matar a ningú, repeteixo, no soc un assassí.



Em vaig treure l'orellera de l'orella per a no continuar escoltant aquell home.



Més tard, vaig rebre una notificació en el mòbil. En revisar, vaig veure un SMS d'un número desconegut. En entrar al missatge, vaig veure una foto en la qual estava jo assegut en el seient del vagó.



—Qui ets? Per què m'estàs perseguint? —li vaig preguntar just quan em vaig tornar a posar l'orellera en l'orella.



—Això no t'incumbeix, només necessito que segueixis les meves instruccions i no et passarà res —em va dir de nou.



—Ja t'he dit que no mataré a ningú; si no, l'únic mort que hi haurà en aquest vagó seré jo —li vaig dir, ja cansat de sentir les seves indicacions.



—Sabíem que anaves a dir això —van sonar unes riallades des de l'altra línia—. En el sobre tens un altre regal.



Després de sentir això, vaig tornar a agafar el sobre on estava la carta i vaig veure una foto de la meva família: la meva dona i les meves dues filles. Sabien on estaven i, en aquell moment, vaig saber que havia de fer qualsevol cosa per protegir-les.



—Què vols que faci? —li vaig dir, enfurit.



—Primer relaxa't —em va dir per fi, després d'uns segons, amb veu satisfeta, sabent que ell estava segur que anava a dir que sí—. Hi ha una persona en el vagó que sap massa: va trobar informació confidencial de l'agència i va robar diners —va donar un respir i va continuar explicant—. Després d'això se’n va marxar del país i es va canviar el nom i els papers. Per sort, el nostre equip de recerca el va trobar fa uns dies i va resultar que anava a viatjar amb avió, però vam canviar la configuració del vol perquè agafés el tren.



Vaig quedar impactat amb el que estava escoltant. La seva història és semblant a la meva, però sabia que, encara que em fes llàstima, havia de fer el que fos perquè la meva família no patís danys. Després em va continuar dient:

—Si no el mates, aquesta informació podria arribar a mans equivocades i cap dels dos vol que passi això, veritat?

—Qui és? A qui se suposa que haig de matar? —li vaig dir per acabar aquest assumpte i que em deixés en pau.



—Prop de la pròxima parada hi haurà una “fallada tècnica” que els de la nostra agència han fet a propòsit. Bàsicament en l'últim vagó, on està ple de maletes, començarà a sortir fum Els de seguretat voldran evacuar els vagons que siguin a prop, com en el que estàs tu, i en aquell moment hauràs d'actuar—em va dir per acabar.



Estava espantat. Sabia que d'aquí a uns minuts estaria a punt de prendre-li la vida a una persona que possiblement és innocent, que té la seva vida, la seva família, i li l’arrabassaré perquè no li passi res a la meva. Però havia d'estar preparat per a quan passés.



Quinze minuts després, el tren es va detenir i per megafonia van dir:

“Si us plau, els passatgers de l'últim vagó baixin del tren per seguretat.

Hi ha hagut un problema en l'últim vagó amb fum.”



Aquí va ser quan em vaig adonar que havia d'actuar. Em vaig aixecar i vaig veure que la gent que estava prop de mi també ho estava fent. Tothom es dirigia cap a la porta i vaig tornar a sentir un so des de l'altra línia de l'orellera.



—El veus? L'home amb barret i jaqueta verda? És aquest. Mata’l per la nostra seguretat, la teva, i la de la teva família —em va dir, i va tornar a apagar l'orellera.



El vaig veure. Sincerament, no l’havia vist mai. No sabia qui era i no havia treballat amb ell mai, però sabia quin era el meu paper en aquest moment. Matar-lo.



Érem les últimes persones que quedàvem, ell i jo. Pel que sembla, estava agafant coses de la seva maleta, algunes coses que semblaven uns folis de papers, així que, perquè no em veiés sospitós, vaig fer una cosa semblant: buscar a la meva maleta. Quan ja el tenia a prop, el vaig agafar del coll i el vaig tirar cap a l'altre costat del vagó, on estava el bany, i el vaig llençar a terra, mentre jo tenia la pistola en la butxaca posterior per, en qualsevol moment, actuar.



—Però què fas? No veus que ens han anomenat per megafonia per evacuar? —em va dir, espantat, sense entendre per què l'havia acorralat al terra del bany.



—Tu saps el que has fet: agafar els papers de la nostra empresa i, a part, agafar diners sense permís —li vaig dir, fent el paper de dolent, per intimidar i fer el meu treball més ràpid i sense pensar.



—T'han manat ells? —notava que estava espantat i estava segur que ja havia vist la pistola i sabia el que anava a succeir a continuació—. Ho vaig fer pel meu bé. Si em quedava més estona allà, m'anaven a matar, perquè no era capaç de fer el que em demanaven.



—No hauries d'haver-ho fet. Saps com són, i amb la seva tecnologia t'anaven a trobar fessis el que fessis—vaig donar un sospir i vaig continuar—. Això que faré m'ho han demanat ells. Et juro que no és per tu, però la meva família està en perill i va davant de tot, els haig de protegir.



Vaig treure la carta i la foto de la meva família.



—Mira —li vaig ensenyar tot i després la pistola.



Continuava sabent que el que estava a punt de fer estava molt malament i que me’n farien pagar per això, però ho faré. El mataré.



—Ho sento, però ho haig de fer.



Vaig donar un tret i me’n vaig anar.



Però la pregunta és:



He estat capaç de matar-lo?

Ho hauré fet o només l’he deixat inconscient per no matar una persona innocent?

Què passarà després?