Capítol 1:
Quan l’ansietat es convert en amor.
Va sonar el timbre del pati.
Tots es van emocionar perquè ja era hora del pati.A mi en canvi,em va guanyar l’ansietat.Aquesta vegada estaba sola perquè la meva amiga Andrea no hi havia vingut.
Tots van sortir menys jo,em vaig quedar quieta al passadís,contant els segons per no salir corrent.Si sortia pensava que em jutjaràn,com si tots veiessin un defecte que yo encara no podia notar.Com si portes un cartell invisible que digués:”Mira’m soc una pringada”.
De vegades pensava que si caminava molt ràpidament,ningú em notaria y que desapareixeria entre la multitud,o això creia.
Aquell dia vaig reunir valor y vaig sortir.Volia demostrar-li al mon que podia brillar,que existia.Vaig caminar pel pati intentant passar per desapercebuda…fins que vaig xocar amb algú.Vaig caure a terra i vaig alçar la mirada i el vaig veure.Era Mateu,el noi pel qual totes suspiraven:alt,maco,amable,esportista….perfecte
-Estàs bé?-em va preguntar mentre m’ajudava a aixecar-me.
-¿Com et dius?
Pero no li vaig respondre.La vergonya em va paralizar.Només vaig poder sortint corrent a amagar-me una altra vegada.I aquí estava jo sentint-me de nou com una pringada,lo pitjor que aquesta vegada no podia deixar de pensar en Mateu…
El passadís estava ple,molt ple.
caminava amb el cap baix,apretant el llibres recordant la vergonya que vaig passar al pati.Pero Mateu em va tractar com si fos…normal,vaig preferir no pensar en això però ho vaig veure.
Estava recostat contra les taquille,parlant amb un amic que no havia vist.Va somriure i semblava que al seu voltant es torna més bonic.Vaig intentar passar desapercibida,però per coses del destí…em va reconèixer.
-escolta…-va dir-me.
-¿tu ets la noia del pati?-
-si…-li vaig dir.
-No em vas dir el teu nom-Sóc…Anahi
-Encantat,Anahi yo sóc Mateu.
Abans de dir alguna cosa més,una veu cridanera va interrompre el moment.
-Hola mateww¿com estass?
Ella va aparèixer per destacar.Alta,perfecta,amb els cabells brillants,sedós i un somriure exemplar per als dentistes.Chloe.Tots la coneixen.Popular,segura,”la més bonica del col·legi segons ella”.I si…ella també estava enamorada de Mateu.Es notava en la manera com el mirava,com si fos la donya.
-Chloe em va saludar pero…amb una mirada amenazadora.
-¿qui es?-va preguntar
-Anahi-va respondre Mateu-.La noia amb qui vaig xocar al pati.
-Ah…-
-Mateww,anam que si no arribem tard a geografia-(ho agarra del braç)
Abans de anar,ell em va mirar i em va dir-ens veiem després¿si?
-yo vaig assentir.
Em vaig quedar quieta uns segons,fins que algú va parlar darrere meu.
-Wow….Chloe té una nova rival
Yo me'n vaig girar i era una noia de cabells arrissats y somriure amable.
-Soc May-va respondre-i em sembles més bonica que ella.
Vaig somriure sense voler.
-Jo sóc Anahi.
-Vine asseu-te amb nosaltres-No mosseguem.Bé…un poquet.
Em vaig asseure amb ells,estaven May,Teo(parla molt ràpid) y Miranda(més tranquil·la i callada),per primera vegada en molt de temps,no em vaig sentir invisible.Mentre parlaven yo observava.
El vaig observar i em vaig adonar conta de que eren diferents,originals i una mica rebels.
Em sentia tan bé amb ells que vaig oblidar tots els meus problemes amb mateu i chloe…això va ser només per un moment,fins que vaig alçar la vista i el vaig veure al final del passadís,mirant-me fixament,com si jo brillés y destaques entre les altres.

Els nostres ulls es van creuar i va ser com un foc artificial:intens,brillant,imposible d’ignorar.Després d’això vaig comprendre que aquell dia hi hauria un nou començament,una nova oportunitat per a mi.

AL dia següent vaig arribar a l’escola i,per primera vegada,no estava contant els minuts per anar-me’n a casa.Ara tenia una raó:May,Teo y Miranda.Per primera vegada sentía que pertanyia a un lloc,que era normal,que per fi tenia un bon dia…o això creia.
Aquesta sensació va durar poc,perquè quan vaig sortir de classe ho vaig veure.Mateu estava en el passadís parlant amb un dels seus amics,distrait,tan somrient com sempre.Quan va alçar la vista i em va veure,va somriure. en aquell moment vaig sentir una cosa estranya a l'estómac i al cor,com si anés a explotar.Una sensació que no em va agradar,perque nomes m’advertia de problemes i de llàgrimes.
-Ara,puc parlar un moment amb tu?
Vaig assentir,encara que per dins estava en panic.
Em va demanar que donessim una volta per el jardí de l’escola i vaig acceptar.Aleshores no sabia que dir ni com reacciona.En canvi,ell semblava còmode,relaxat al meu costat.
-Volia demanar-te perdó per tot el que va passar ahir.No era la meva intenció espantar-te-va dir somrient
-No ho vas fer-vaig respondre-.La veritat es que jo soc molt tonta.
-no tens perquè pensar així-va dir-me-de vegades no és tan dolent que et veguin.
Abans de que pogues contestar una veu va interrompre el moment bonic.
-Mateww!
Era chloe.Estava darrera nostre, amb una sonrisa d’orella a orella…fins que em va veure.
-Te he estat buscant-va dir-tenim una xerrada pendent.
Chloe es va endur a Mateu i abans d'anar va dir:
-Upss…ho sento,t’ho vaig agafar
Despres d’aixo vaig sentir un dolor estrany al cor, un que no sabia explicar.¿Tenia dret a sentir-me així?em vaig preguntar.
Després,una veu suau va parlar al meu costat.
-obvio que no-va dir-que es creu Chloe?
Vaig alçar la vista i vaig veure una noia preciosa somrient-me.
-Hola,em dic Belinda¿I tu ?
-Em dic anahi-vaig respondre.
-quin nom més polit-va dir-Per cert,qui es creu aquesta Chloe?De veritat pensa que el meu germà li farà cas?pfff,es que no es cansa.
vaig sospirar i li vaig dir la veritat
-la veritat,no vull problemes.
Belinda em va mirar i va somriure amb un aire travieso.
-No t’enamoris del meu germà,amb ell els problemes venen sols.
Aquella nit no vaig poder dormir.
pensava en tot.
en Mateu.
en Chloe.
i ara en Belinda.
Però sobretot pensava en la manera com Mateu m’havia mirat.