Tot comença una nit en casa de la família Martínez, Àngelaestavatombada en el llit llegint un llibre de fantasia queli encantavai amb els auriculars,mentrestant, els pares un dia més, discutint enla plantade baix com sempre, Àngelaintentavaaïllar-se de tot fent les coses quemésli agradaven, i encara quel'ajudavano es llevava del cap totes aquelles discussionsiinsults que es deien, ella somiava amb una família unida.



Àngela seguia perduda amb els seus pensamentsquantva sentir unapresènciaal seu costat, era el seu germà Joan plorantiamb molta por, Àngela es lleva els auriculars ràpidament il'agafapujant-lo al llit.



- Joan queet passa? -Va dir Àngela amb molta preocupació.



Entre plors Joan contestà

- He vist a papa pegant a mama.



Àngela es queda congelada sense saber que fer i va intentar tranquil·litzar al germà tapant-lo amb la manta i va baixar corrent al saló aveuresi s’amareestavabé. No era la primera vegada que els seus pares discutien però maili haviaficat lamàdamunt. Amb molta preocupació i els ulls plorosos baixa les escalesprudentmentiel quevaveurela deixa paralitzada.



La mareestavaen terra plorant amb el nas en sang, la xiqueta s’espanta i va anar corrent a ajudar a s’amare

- Mamà! Estàs bé? - Va dir Àngela en els ulls plorosos i amb molta por, mirà a s’on pare i amb la mica de valentia que tenia li va dir

- Però que fas! Tu ni eres un home ni eres un pare ni eres res, ves-te’n de les nostres vides! - Va exclamar Àngela mirant directament als ulls de s’on pare.



Salvador, el pare d'Àngela, la mira amb la botella de vodka en la mà, i sense saber que dir o que fer se'n va anar de la casa, però està vegada per a no tornar.



Àngela mira a s’ha mare altra vegada plorant, i està li abraça.



- Carinyo no et preocupes mes aquest home no tornarà, estarem bé Àngela - Va dir s’ha mare intentant donar-li forces a la seua filla i també donant tot d'ella per a no afonar-se.



El germà que encara estava dalt tombat en el llit es adona de tot, perquè encara que tenia 7 anys era massa l’intel·ligent per a no donar-se compte. Àngela va pujar en s’ha mare dalt i abraçaren al xiquet, però sense contar-li la veritat, ja que era massa xicotet per a carregar en tot això i que no tornaria a veure a s’on pare.



La nit passa lenta, Àngela tenia molts pensaments al cap, va sentir un toc en la porta i va preguntar.



- Qui és? - Va dir mirant a la porta.



- Soc jo filla - Va dir Anna la mare d'Àngela des de darrere de la porta.



La mare entrà i es segué al costat d'Àngela i li abraça i li va dir.



- Carinyo sé que les coses estan complicant-se, però milloraran en el temps -

Àngela la mirà amb els ulls plorosos i li va donar una abraçada.



Mesos després tingueren un juí en contra de s’on pare després de tants anys de patiment i el guanyaren amb èxit, la mare d'Àngela es va arrimar a ella i li va dir.



- Àngela, tinc una notícia per a tu, ens mudarem a Barcelona, a fer de la nostra vida una millor -

La xiqueta li mirà als ulls i encara que en el fons no volia anar-se’n sabia que era el millor per als tres i va assentir.



Dies després quan ja tenien tot preparat agafaren el cotxe i Àngela mirà per última volta la casa en què se havia criat i al mateix temps en la que havia passat uns anys molt durs.



Després d’un llarg viatge amb el cotxe finalment arribaren a l’entrada de Barcelona, ella tancà els ulls, respirà fondo, i va dir en la seua ment que era una nova oportunitat per a ella, però el que li esperaria, canviaria les coses.