Explica un dia. Un qualsevol. Nil es queda pensant. Un dia qualsevol és massa. Però n’hi ha un que li ve al cap sense demanar permís. Un dimarts. No sap per què dimarts. Potser perquè tots els dimarts són iguals. Es lleva amb el despertador sonant massa fort, com si el món tingués pressa però ell no.

Apaga el mòbil amb el braç, sense ni obrir els ulls, i es queda mirant el sostre. Sempre mira el sostre uns segons, com si allà dalt hi hagués alguna resposta. No n’hi ha mai. Es vesteix ràpid, no perquè tingui pressa, sinó perquè no li importa què es posa. Total, ningú s’hi fixarà. Es mira al mirall i fa una cara neutra. Ha après a fer-la. Ni feliç ni trist. Invisible. A la cuina, la seva mare li diu bon dia. Ell respon. El seu pare llegeix notícies al mòbil. No diu res. No és mal pare, però tampoc és gaire present. Nil menja sense gana. Sempre sense gana. Surt de casa amb la motxilla mig buida i el cap massa ple. Camina fins a l’institut amb auriculars. Música alta. No per gaudir-la, sinó per no pensar. Però pensa igual. A l’entrada hi ha grups. Sempre grups. Rient, parlant, fent-se fotos. Ell passa pel costat. Ningú el saluda. Ningú l’insulta. Ningú res. A classe s’asseu al fons. Sempre al mateix lloc.

Ha intentat canviar alguna vegada, però és pitjor. Al fons ningú espera res d’ell. El profe parla. Nil apunta coses que no sap si servirà per a alguna cosa. Mira el rellotge cada cinc minuts. A vegades li agradaria que algú li preguntés si està bé. Però quan algú li pregunta, ell diu que sí. Sempre diu que sí. Al pati s’asseu en un banc. Mira el mòbil encara que no tingui cap missatge. Fa veure que escriu. Fa veure que espera algú. No espera ningú. Torna a classe. Torna a escoltar. Torna a callar. Torna a existir poc. Quan arriba a casa, es tanca a l’habitació. Juga a algun joc, escolta música, mira vídeos. Tot per no pensar. I quan finalment pensa, pensa massa. I no dorm bé. I l’endemà torna a ser dimarts. Clara l’escolta sense interrompre’l. Nil parla ràpid, com si tingués por que li tallin la paraula. Quan acaba, se sent una mica ridícul. Com si tot el que ha dit no fos prou greu. Com si exagerés. Com si hi hagués gent que ho passa molt pitjor. Sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però això no fa que ell ho passi millor. Clara no diu res durant uns segons. Nil odia els silencis, però aquest no és incòmode. És estrany. És diferent. Quan va començar això? Pregunta ella. Nil s’encongeix d’espatlles. No ho sé exactament. Però fa temps. Quan és temps per tu? No ho sé. Dos anys? Potser tres. Abans era diferent. Com? Tenia amics. O jo pensava que eren amics. Què va canviar? Nil obre la boca, però no surt res. No hi ha un moment concret. No hi ha una escena clara. Tot va ser lent. Com una boira.

Un dia ja no el convidaven. Un altre dia ja no li contestaven. Un altre dia ja no el miraven. I ell no va dir res. Va assumir que era normal. No ho sé repeteix. I això li fa ràbia. Tens algú amb qui parlis de tot això? No. Ni pares? No vull preocupar-los. Clara el mira amb una barreja de comprensió i alguna cosa més. Nil no sap què és. I a tu, qui et preocupa? Ell no respon. Perquè la resposta és ell mateix, però això sona egoista.

Nil no és egoista preocupar-se per un mateix diu ella, com si li llegís el cap. Nil nota un nus a la gola. No vol plorar. Però el cos fa el que vol. I una llàgrima li cau. Només una. Se la neteja ràpid. Perdó. No demanis perdó per sentir. Aquesta frase li sembla massa de pel·lícula. Però alhora…

li fa alguna cosa per dins. Em sento… defectuós diu de cop. No ho havia pensat així abans. Però surt. Com si hi hagués alguna cosa malament amb mi. Perquè si no, algú voldria estar amb mi, no? Clara no contesta immediatament. I això el posa nerviós. Nil, el fet que algú no et vegi no vol dir que no valgui la pena mirar-te. Però si ningú em mira… Això no defineix qui ets. Però ho sento així. I això és el que importa. Silenci. Nil mira per la finestra. Passa un cotxe. Després un altre. Tot segueix igual.

Alguna vegada has pensat a fer-te mal? La pregunta li cau a sobre com un cop de puny. Nil obre els ulls. No. Bé… No com… tallar-me ni res així. Però sí que he pensat que estaria bé desaparèixer. No morir. Només… no estar. Clara assenteix. Això és molt més comú del que penses. Nil riu fluix.

Genial. Soc comú fins i tot en això. No és això el que volia dir. Volia dir que no estàs sol. Però ell se sent sol igual. Sempre. Et sents invisible, Nil. Però aquí no ho ets. Aquí t’estic veient. I això fa que alguna cosa dins seu es mogui. No gaire. Però una mica. I això ja és molt. Quan surt de la consulta, se sent estrany. No millor. Però diferent. Com si algú hagués obert una finestra molt petita en una habitació tancada. A fora, el soroll de la ciutat l’envaeix. Cotxes, gent, veus. Tot continua. Ell camina sense pressa. No vol tornar a casa encara. Treu el mòbil. Cap missatge. Com sempre. Obre Instagram. Veu històries de gent rient. Gent sortint. Gent vivint. Tanca l’app. No li fa bé. Camina fins a un parc. S’asseu en un gronxador buit. Ja no és un nen, però li és igual. Mou les cames lentament. Endavant, enrere. Endavant, enrere. Pensa en el que ha dit. En el que no ha dit.

Hi ha moltes coses que no ha dit. Com el dia que va sentir com dos nois parlaven d’ell a l’esquena. “És estrany”. Només això. Però va ser suficient. O el dia que va escriure en un grup de classe i ningú va respondre. Però després algú va escriure una ximpleria i tots van contestar. O el dia que va seure al costat d’algú a l’autobús i aquesta persona es va aixecar. Potser no tenia res a veure amb ell. Però ell ho va viure així. Sempre ho viu així. Com si tot fos culpa seva. Mira el cel. Està gris. No plou, però podria. Li agrada quan plou.

La pluja tapa el soroll del món. S’aixeca i torna cap a casa. A l’entrada, la seva mare li pregunta com ha anat. Bé diu. Sempre diu bé. A l’habitació, s’estira al llit. Mira el sostre. Torna a fer-ho. Pensa en la paraula: invisible. I pensa que potser… potser no ho és del tot. Però encara no sap com deixar de ser-ho.





Aquella nit, Nil no pot dormir. Es gira i es torna a girar. El coixí està massa calent. El llençol li molesta. Tot li molesta. Té el mòbil a la mà, amb la pantalla apagada, com si fos una mena de salvavides. No l’obre. No vol veure que no hi ha cap notificació. Tanca els ulls forts. Intenta imaginar-se en un altre lloc. Sempre ho fa.

A vegades és una platja buida. A vegades és una ciutat on ningú el coneix. On pot començar de zero. On ningú espera res d’ell. Però el seu cervell és un imbècil i li porta records que no vol. El dia que va entrar a classe i tothom va callar de cop. No perquè ell fos important, sinó perquè estaven parlant d’ell. No va saber què.

Però ho va notar. El dia que algú li va posar un paper enganxat a l’esquena que deia “estrany”. No ho va veure fins que va arribar a casa. El dia que una noia li va dir que li agradava, i després va resultar que era una aposta. Es tapa el cap amb el coixí. Li fa vergonya recordar-ho. Li fa vergonya existir.

A les tres del matí, finalment, s’adorm. I quan es desperta, se sent igual de cansat. A l’institut, tot continua igual. Però ell ja no és exactament el mateix. No millor. No pitjor. Només… més conscient. A classe, la profe de mates reparteix exàmens.

Nil no vol mirar la nota. Mai vol. Sempre pensa que serà dolenta. Sempre ho és. Quan veu el 3, no se sorprèn. Fa veure que li és igual. Però no li és igual. Li confirma el que ja pensa: que no serveix per a res. Al pati, s’asseu al seu banc habitual.

Mira com un grup juga a futbol. Ell abans també jugava. Era dolent, però jugava. Ara ja ni això. Algú li passa la pilota sense voler. Nil la para amb el peu. Durant un segon, tot sembla normal. Podria xutar-la. Tornar-la. Però ningú el mira. Ningú li diu res. Es queda quiet. Al final, la pilota roda sola cap a ells. Ningú li diu gràcies.

Torna a posar-se els auriculars. Música alta. Sempre música alta. A la tarda, té sessió amb la Clara un altre cop. No sap què dirà. No sap si vol anar-hi. Però hi va. Perquè una part molt petita d’ell vol que algú el vegi. Com ha anat la setmana? Li pregunta ella. Normal. Què és normal per tu? Nil sospira. El mateix de sempre. Invisible. Ella assenteix. T’has sentit així sempre? No. Abans no. Què va canviar abans? Nil pensa. Jo. En quin sentit? Abans parlava més. Ara no. Abans feia bromes. Ara no. Abans no em qüestionava tot el que deia. Ara sí. I per què creus que va passar això?

Perquè vaig fer el ridícul massa cops. Clara no diu res. Nil continua.

Una vegada vaig explicar un acudit i ningú va riure. Però després, un altre va dir el mateix i tothom va riure. Potser no era pel que deies, sinó per com estaves. Què vol dir això? Que quan algú se sent petit, es fa petit. I els altres ho noten. Nil frunzeix el front.

O sigui que és culpa meva. No. És responsabilitat teva cuidar-te. Però no és culpa teva que t’hagin fet sentir així. Ell no està convençut. No m’agrada com soc. Com ets? Feble. Ridícul. Tímid. Estrany.

I tot això és dolent? Sí. Per què? Nil no sap respondre. Perquè tothom li ha fet creure que ho és. Què t’agradaria ser? No ho sé. Normal. Com els altres. I si normal no existís? Nil aixeca una cella.

Això és molta frase motivacional. Clara riu una mica.

Potser sí. Però és veritat. Nil no riu. Però tampoc discuteix. Aquella nit, escriu. No ho fa gaire. Però avui li surt. Escriu en una nota del mòbil. “Avui he parlat amb algú que m’ha escoltat de veritat. No sé si servirà de res. Però m’ha fet sentir una mica menys invisible.”

Es queda mirant la frase. La torna a llegir. No l’esborra. L’endemà, passa una cosa diferent. No és gran. Però per ell, ho és. A classe de llengua, la profe fa grups aleatoris.

Nil odia això. Sempre queda sol o amb gent que no li parla. Però avui li toca amb una noia nova. Es diu Júlia. Té els cabells curts i ulleres rodones. Hola, diu ella. Hola, respon ell. Silenci. Nil pensa que aquí s’acabarà tot. Però ella parla. Què et sembla si fem el treball sobre aquest tema? Em sembla bé. Tu què prefereixes fer? Nil no està acostumat que li preguntin això. El que vulguis. No. De veritat. No ho sé. Puc escriure. Genial. Jo faig el PowerPoint. Nil assenteix. I ja està. No és una amistat. No és res. Però és… alguna cosa. A la tarda, torna a casa pensant en això. No li ha passat res dolent. I això ja és molt. A la nit, torna a escriure.

“Avui no he estat invisible tot el dia.” I li fa por pensar que això pugui acabar. Perquè sempre acaba.





Els dies següents passen més ràpid del que Nil esperava. No perquè siguin bons, sinó perquè ja no els mira tant. A classe, escriu. A casa, escolta música.

Al llit, pensa menys. No molt menys, però una mica. I aquesta mica ho canvia tot. Amb la Júlia no parla gaire, però quan ho fa, no és incòmode. No li fa preguntes estranyes.

No se’l mira estrany. Simplement el tracta com si fos una persona. I això, per ell, és nou. Un dia, mentre fan el treball, ella li diu: Escrius bé. Nil alça el cap. Què? Que escrius bé. Això que has fet aquí està molt guai. Nil no sap què dir. Ningú li diu això. Mai. Gràcies murmura. Aquella nit no pot deixar de pensar-hi. “Escrius bé”. No “normal”. No “ok”. Bé. És una paraula que pesa. Però pesa diferent. A la següent sessió amb la Clara, li ho explica. Això és important, diu ella. Per què? Perquè has vist una versió de tu que no coneixies.

O que havia oblidat. Nil pensa en això. Potser és veritat. Potser abans era diferent. Potser no sempre ha estat així.

Però això no ho canvia tot diu ell. No. Però ho pot començar a canviar. I llavors passa. El dia que ho trenca tot. És un dijous. Nil ho recordarà sempre com un dijous. A classe d’educació física. Odia educació física. Odiava córrer.

Odiava canviar-se davant dels altres. Odiava els comentaris. Aquell dia, el profe diu que faran equips. Nil ja sap que quedarà l’últim. Sempre és l’últim. I passa. Un per un, van dient noms. Nil mira el terra. Quan ja només en queden dos, encara no ha sortit. Finalment, un diu: Doncs… Nil. L’altre fa una cara rara. Bua. Ok. No és una broma. No és un insult directe. Però és suficient. Durant el partit, ningú li passa la pilota. Quan la toca, algú li la pren. Quan cau, riuen.

No fort. No exagerat. Però riuen. Nil aguanta. Sempre aguanta. Però hi ha un moment. Un moment petit. Algú diu: És que ni corre. Nil no ho aguanta.

Surt del camp sense dir res. Va al lavabo. Es tanca en un cubicle. I allà, sol, passa el que mai havia passat. Plora. No una llàgrima. No dues. Plora de veritat. Amb soroll. Amb ràbia. Amb vergonya. Amb tot. Es tapa la boca amb la mà perquè ningú el senti. Però li és igual si el senten. Està cansat. Massa cansat.

Quan sona el timbre, no surt. Es queda allà uns minuts més. Mirant el terra. Respirant malament. Quan finalment torna a classe, ningú li diu res. Com sempre. Invisible. Aquella tarda, no va a casa directament. Camina. Sense rumb. Arriba a un pont. Es queda mirant l’aigua. No pensa a saltar. Però pensa en què passaria si no tornés. Si desaparegués. Si ningú hagués de fingir que li importa.

I és llavors quan s’espanta de veritat. Perquè no li fa por. I això és el que fa por. Treu el mòbil. Escriu a la Clara. No sap si pot. Però ho fa. “No estic bé.” Ella respon ràpid. “On ets?” Nil no ho sap exactament. Li envia la ubicació. Ella li diu que vingui a la consulta. Va. Camina ràpid. Amb el cor a la gola.

Quan entra, la Clara el veu i sap que alguna cosa ha passat. Què ha passat? Nil intenta parlar. No pot. Plora. Com al lavabo. Però aquí no s’amaga. I això fa més mal. No puc més diu entre sanglots. No puc. Ella no li diu frases buides. No li diu que tot anirà bé. Li diu: Ho sé. I està bé que no puguis ara. Nil es deixa caure a la cadira.

Em sento patètic. No ho ets. Sí que ho soc. Ningú em vol. Ningú em tria. Ningú em busca. Això no defineix el teu valor. Però ho defineix la meva vida. Clara el mira fixament. Nil, tu no ets invisible.

T’has fet invisible per sobreviure. Però no és el mateix. Aquella frase li cau com un cop. Per sobreviure. Potser és veritat. Potser va deixar de parlar, de riure, de ser ell, perquè era l’única manera de no patir tant. No vull ser així diu. No ho seràs sempre. Però necessites ajuda. De veritat.

Nil assenteix. No perquè estigui convençut, sinó perquè està cansat de fer-ho sol. Aquella nit, a casa, la seva mare el troba plorant. I ell no diu “bé”. No pot. No estic bé, diu. I és la primera vegada que ho diu en veu alta. I és com obrir una presa. Ho diu tot. No tot, però molt. La seva mare plora.

El seu pare no sap què dir, però l’abraça. I Nil se sent petit. Però no invisible. I això canvia alguna cosa. No tot. Però alguna cosa. Abans d’anar a dormir, escriu: “Avui he tocat fons. Però algú m’ha vist caure. I no m’ha deixat sol.” Tanca els ulls. I per primer cop en molt temps, dorm.





Quan es desperta, Nil no se sent bé. Però tampoc se sent tan buit com altres dies. És com si alguna cosa dins seu s’hagués mogut lleugerament, encara que no sàpiga cap a on. La seva mare li deixa l’esmorzar a la tauleta. No diu res.

Només li fa un petó al front. Això li fa venir ganes de plorar una altra vegada, però s’aguanta. No vol passar-se el dia plorant. Però tampoc vol fingir que tot està bé. És estrany. Abans només sabia fer una cosa: fingir. Ara no sap què fer. A l’institut, tot sembla igual. Però ell no. Mira la gent diferent. Com si fos des de fora. Com si no formés part de res, però alhora sí. A classe, la Júlia li saluda. Només un “hola”. Però li diu pel seu nom. Nil. I això li sembla molt. Durant el pati, es queda al mateix banc. Però aquesta vegada no posa música immediatament. Mira al voltant.

Hi ha gent que riu. Gent que discuteix. Gent que es queixa de l’examen. Gent que existeix. Ell també existeix. No sap com, però ho fa. Aquella tarda torna amb la Clara. Li explica el que va passar amb els seus pares. Has fet una cosa molt valenta li diu. No em sento valent. La valentia no sempre se sent com valentia. A vegades se sent com por. Nil pensa en això. Potser tot el que li passa és por. Por a no ser suficient. Por a ser massa. Por a ser ell. No vull tornar a sentir-me així diu. I no ho faràs sempre. Però has d’aprendre a demanar ajuda abans de tocar fons. No sé com. Ho aprendrem. “Ho”. No “tu”. Ho.

Aquella paraula li fa una mica de bé. Els dies següents no són màgics. No canvia res de cop. Encara se sent sol. Encara se sent estrany. Encara se sent petit. Però ja no ho porta tot sol. I això, per primer cop, fa que el pes sigui una mica menys insuportable. Un dia, a classe, algú fa un comentari sobre ell. No és molt fort. Però és prou. Nil sent com el cos se li tensa. Normalment callaria. Però avui no. Para, diu. No crida. No insulta. Només diu “para”. Tothom el mira. Ell també es sorprèn. El noi riu. Ui, perdona. Nil tremola. Però no es tira enrere.

No fa gràcia. Silenci. El profe continua la classe. Però Nil ja no és el mateix. No perquè hagi guanyat. Si no perquè ha parlat. I això, per ell, és gegant. Aquella nit escriu: “Avui he dit que para. I no ha passat res dolent. Potser puc dir més coses.” Es queda mirant la frase. No l’esborra.

Abans d’anar a dormir, pensa en la paraula “invisible”. I per primer cop, no li sembla tan certa. No perquè no ho sigui, sinó perquè potser… potser no ho ha de ser sempre.