Els boscos de les terres de ponent eren cadenat de secrets, murmurats a sota veu entre arrels fondes i ombres persistents. Cap al seu cor s’hi refugiaven dotze dones del Senyor, que havien clausurat veus i ànimes rere les lloses fredes d’un convent aixecat contra la muntanya.

Les parets de pedra exhalaven el cant que les germanes entonaven a mitja nit, com un alè antic destinat a allunyar els mals esperits que baixaven dels cims. Llengües consagrades que recitaven em llatí vulgar, aspra i gastada pregària amb què expiaven ànimes i pecats. En el Miserere, el cant esdevenia penitència i condemna, invocant un perdó que les arrencaria de les urpes de l’infern.

I entre elles s’hi amagava una ànima en pena: unes mans tacades de sang i un passat que planava en els seus ulls, emboirant-los amb un fum que empresonava l’alè i cegava la mirada. La seva consciència es flagel·lava amb el retorn d’aquell record, amb el dit acusador del poble i amb la veu que ressonava al seu cap, anunciant que el final s’apropava.

Les veus s’unien en una harmonia que ressonava, enverinant el silenci; un silenci que ni tan sols l’aire gosava pertorbar. Et in peccatis concepit me mater mea fou pronunciat pel cor de monges, dotze veus que s’arrossegaven com una respiració col·lectiva, que semblava no morir mai. No hi havia ni principi ni final: tan sols unes veus que es feien moltes, i moltes que de nou n’esdevenien una.

Aviat, però, les veus s’apagaren, i també ho feren les espelmes, la flama de les quals un vent trapella arrabassà. La foscor colpí els cossos de les dones que, sense sospir, es dirigiren a les palpentes cap a les seves cambres, mentre la muntanya anunciava que la nit era ara presa de les tenebres i les empenyia a rendir el son a Déu, car seria ell qui les protegiria.

Malgrat tot, la fredor de la cambra semblava allunyar el son i apropar Ermessenda a pensaments infausts. Aquelles vivències retornaren com ho feia la pesanta les nits d’hivern. Records que, com la criatura —i manats per ella—, s’amuntegaven damunt del pit i angoixaven amb malsons les seves víctimes.

El seu cos semblava que s’estrenyia i s’esquitllava per un forat que la conduïa al passat, i, presa de les urpes d’aquella fera, Ermessenda va començar a recordar:

La nit d’aleshores també era freda, una fredor que s’escolava entre les parets de la casa i s’arraulia als racons, fent del silenci una presència espessa, només trencada pel gemec del vent que s’esmunyia entre les escletxes de la fusta vella. Ermessenda era petita, i l’espetec del foc crepitant a la llar semblava voler engolir-la.

El so d’aquelles passes fermes li va recórrer el cos en forma d’una tremolor, una esgarrifança que presagiava el pervenir. La pesanta es va alçar del racó fosc de l’estança, prenent la forma d’un llop dret, de llom corbat i ulls incandescents.

El seu alè feia olor de vi agre i de suor rància, una flaire pesada que ofegava l’aire, i cada passa feia cruixir la fusta, com si la casa sencera gemegués sota el seu pes, còmplice muda d’allò que estava a punt d’esdevenir. La fera es va abraonar sobre el seu pit, i el cos d’Ermessenda quedà pres sota una pressió ofegadora. Volgué cridar, però la veu se li morí a la gola, empresonada sota unes urpes que no eren de bèstia, sinó d’home. Mans rugoses i plenes de nusos li clavaven el cos al jaç, mentre de la boca del llop en brollaven paraules incomprensibles, renecs que conjuraven malvestats.

Aquella musca nit, Ermessenda aprengué que el llop no sempre habita els boscos ni s’amaga rere l’espessor dels arbres. Aprengué que viuen a recer de les llars, i que, de vegades, el llop també cruspia infants : infants que l’anomenen pare.

Ara, anys després, la pesanta tornava a prémer-li el pit com ans solia, recordant-li que hi ha criatures que no moren mai, que muden de pell però que no perden la fam, i que esperen, pacientment, el moment per retornar.

Reminiscències que l’engolien, que l’esbudellaven i la turmentaven com ho havien fet abans amb la seva mare; neguits sense fi que cremaven com un foc etern i es transmetien de generació en generació, perquè les ferides d’un cos passaven a l’altre, els errors comesos per la mare eren pagats per la filla, i les penúries d’una esdevenien les de l’altre com si el cordó umbilical mai no hagués estat tallat.