L’Àngela premia el seu cos amb acompassats esbufecs, els cabells xops de suor enganxats a les galtes, obrint-se com s’obre la terra quan la pluja l’esberla, acompanyant la criatura que naixia. Aviat, uns gemecs febles van trencar l’aire fred de la cambra.

El pare observava des de l’ombra, amb els braços creuats sobre el pit ample, i el seu baf dens escampant-se per l’estança.

—Vaig demanar que us matessin —va dir de sobte—. A tots dos.

Assenyalava l’Àngela amb un dit tremolós, no pas de pietat.

—I si deixo néixer aquest fill de l’adulteri és perquè sé que Déu, que tot ho veu, sabrà castigar els vostres pecats amb mà ferma.

L’Àngela no l’escoltava. Quan la criatura va treure el cap, plorava amb la boca morada. Semblava impossible que tanta vida pogués cabre dins un cos tan petit.

La va prendre amb mans tremoloses, el cos nu i fràgil contra el seu pit. Algú li havia dit una vegada que Ermessenda volia dir forta en la batalla. Si així l’anomenava, potser conjuraria els antics esperits que la vetllarien.

El pare la va mirar llargament.

—Té cara de lladre —va dir.

Però la nena seguia cridant, obstinada, amb un bram aspre i estrident.

Anys enrere, aquella dona havia arrelat lluny d’un poble que l’excloïa, entre plantes remeieres i antigues creences. Havia après a suportar la proximitat feixuga i els silencis eixuts. En un instant de foscor, va sentir la temptació d’estalviar-li el destí a la criatura, de fer-la desaparèixer. Però no en va ser capaç.

Des de ben petita, l’Àngela havia estat instruïda per la seva mare. Sabia distingir les plantes que guarien de les que adormien, coneixia remeis antics transmesos com a herència. Collia farigola, romaní i ruda, i les mesclava amb traça. L’espurna del coneixement havia cremat sempre amb força dins seu; però en temps de por, el saber femení es transformà en sospita.

Així, si algú emmalaltia, la cridaven amb urgència. Si el mal s’esvaïa, assentien en silenci. Però si les febrades no cedien, murmuraven.

Es va resignar a casar-se amb un home gras i pelut que no la mirava als ulls. Va viure entre mancances i una convivència marcada més per l’obligació que per l’afecte.

La criatura creixia enganxada a la mare, com si intuís que el món era un lloc insegur. Era una nena esprimatxada, d’ulls grans i desperts, curiosa de mena i enrabiada en els seus propis pensaments. Com la seva mare, era vista amb recel per la gentalla del poble. No cridava gaire. No corria com les altres criatures. Restava a prop de l’Àngela, agafada de les seves faldilles i observant, desconfiada.

Mentrestant, el poble sencer mirava de reüll la complicitat d’aquelles dones. Quan una collita es va perdre i el bestiar va començar a emmalaltir, algú va pronunciar la paraula que sempre espera el moment oportú:

—Bruixa!

Van acusar l’Àngela d’invocar forces que ningú sabia descriure, els mateixos que havien demanat els seus remeis ara l’assenyalaven. I amb els homes de l’Església frisant per atribuir els mals a qui no podia defensar-se, l’Àngela va ser condemnada.

Ermessenda recordaria per sempre el rostre de la seva mare aquell dia, il·luminat pel to rogenc de les flames, amb uns ulls de súplica que es difuminaven entre el fum negre. El foc va iniciar-se paorosament i després va créixer. Les flames abraçaven el seu cos, i Ermessenda cridava i suplicava clemència, demanant que aturessin aquella barbàrie, que no li prenguessin la mare.

Però el temps, traïdor, mai no es va aturar davant la mort de l’Àngela, una pèrdua que semblava haver revifat el pare. Aquest passava els vespres a la taverna i retornava a negra nit, amb el cap entelat i la mirada bruta. Quan veia la seva filla, el record de la dona que tant havia odiat però que tant havia desitjat alhora li retornava. I amb el cap emmetzinat per la beguda, confonia el cos de la filla amb el de la mare.

Aquella primera vegada va sembrar la llavor del pecat a les seves entranyes. De dia, callava; ningú li preguntava res. I ella tampoc sabia a qui parlar.

Va ser llavors que el capellà, en veure aquella ànima abatuda, va emboirar-li el cap amb un Déu sever que ella no entenia però que sabia que havia dut la seva mare a les brases. Li parlava de culpa, d’obediència, de sacrifici. I Ermessenda, mirant el cel entre els núvols baixos, creia veure un rostre que la cridava i l’esperonava. El mal de la fe se li escampava per dins. Creia fermament que cada nit seria l’última. Però el sol es ponia i, amb la fosca, retornava la pesanta. Des del llit sentia el seu udol i les seves passes. Notava entre els dits el pèl del seu pit i la fortor rància que li sortia de la boca.

—Anhelo una mare, enyoro un pare. Necessito un pit on vessar les llàgrimes. Parlo amb Déu, però el cel és buit.

Aquella nit la pesanta es va abraonar al seu damunt amb més violència. Però la beguda li va trair el cos. L’home, massa begut, es va desplomar damunt seu, ofegant-la amb el seu pes. Roncava, inconscient, amb el pit descobert i la boca oberta.

La nit era freda i sòrdida. Ermessenda pregava a un Déu que no l’escoltava: no va rebre cap resposta. Va prendre un ganivet amb les mans tremoloses. Plorava en silenci, amb els ulls clucs. El cos del pare, al seu davant, palpitava encara. I el va clavar. Un cop. Dos cops. Ell va gemegar, va intentar arrabassar-li l’arma, però ella no es va moure. Ferma i decidida, presa de la ràbia que li bullia a dins i que de nou l’enfosquia.

Un fervor emmetzinat li va prendre l’enteniment; el clavava de nou, un cop i un altre. La sang brollava roja, calenta i espessa; s’escampava pel llit, li regalimava per les mans fins als canells. Cada cop era un bram que se li encallava dins la gola. Ell es retorçava, però aviat es va aturar, restant entre els llençols, el cos inert.

Tretze cops. Tretze cops i ja no es movia.

Ermessenda va caure a terra, extenuada i tremolosa, i amb la respiració accelerada. Es mirava les mans vermelles, tacades fins als canells. Un crit va esquinçar l’aire: cridava sense so, amb els ulls esparverats, mirant al seu voltant. Va voler arrencar-se els cabells, però la sang de les mans els hi tacava, i això encara més l’enfebria.

La consciència va tornar, lenta i pesada. Tot es va aclarir. La pesanta no retornaria: havia mort al seu pare.