«Història de la filla de l'emperador Constantí»







«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»

Tot es remunta a principis de l’any 1099, quan la filla de l’emperador Constantí va conèixer a un burgès







Aquell dia va canviar tot…







Em vaig aixecar molt d’hora. Estava marejada quan, de sobte, vaig sentir-lo cridar.

- Hem de fugir ja! Ens estan buscant! - va dir ell.

Què havíem de marxar? Què ens estan buscant? Qui? Vaig pensar. En aquell moment no entenia res, però sabía que alguna cosa estava passant. Aquell dia va ser-la primera vegada que sentia el perill de veritat.



-Vinga, aixecat! Ens n'hem d'anar ja!, No hi ha temps! –continuava insistint.



-Però què passa? M'estàs preocupant. - vaig dir confusa.



-Ara no hi ha temps. T’ho explicaré quan estiguem segurs.



Molts pensaments em recorrien pel cap en aquell moment. Encara continuava impactada amb les seves paraules, però li vaig fer cas. Així que vaig agafar ràpidament la meva roba i vaig guardar-la en una petita maleta. Quan vam sortir per la porta vam muntar en un carruatge proper.

-On anem?

-Molt lluny d’aquí. Ja no estem segurs -va dir convençut.



Vam recórrer quilòmetres sense aturar-nos, sense un destí concret, i, a més, no entenen res del que estava passant. Van passar hores i hores en aquell carruatge, però quan va començar a fosquejar

Ens vam aturar en una aldea plena de petites cabanyes aparentment abandonades. Vam entrar en la que semblava més gran. Per a dintre estava plena de teranyines. No era el millor lloc on passar la nit, però ens havíem d'aguantar, perquè, segons ell, era l'únic lloc on estàvem segurs.



-Sento no haver-t'ho dit abans, però…– va baixar la mirada-. El teu pare s'ha adonat de tot. Sap que tu i jo estem junts, i per això ha ordenat als escuders matar-nos.



En aquell moment se'm va glaçar la pell.



- Però com pot ser això veritat?! És el meu pare! Quin problema hi ha perquè estem junts? - vaig dir mig sorpresa mig enfurismada.



-El problema és que el nostre amor és impossible! Una jove comtessa no pot estar amb un camperol pobre com jo, o que no ho veus?! I per això ara el teu pare ens vol morts!

-I com saps tot això!?

-La teva germana va ser qui m’ho va dir, va aprofitar que estem junts per dir-li al teu pare per tal que ordenés que ens matessin i d’aquesta manera heretar ella el regnat. Així que ara estem desprotegits i hem de viure aïllats, ja que si ens troben…

Jo la conec bé, ella mai faria això. Com pot ser que la meva estimada germana em traeixi d’aquesta manera? - va dir tot esclatant a plorar.

Les paraules es contradeien amb els pensaments, va quedar dins sabia que aquests últims anys la notava molt freda i apagada, tot i que no m’hagués imaginat mai que fos per mi.

- Ens ha venut- va continuar amb un somriure.



- No vull estar tota la vida fugint i amagant-me de qui sóc i del que vull - vaig dir convençuda. Vull enfrontar-me.



-Però què dius? Tu i jo contra un regnat sencer? És impossible! Això és sentenciar-nos, proclamar-nos morts!

-No permetré que el meu pare decideixi per mi a qui vull estimar.