Sento la Berta suplicar que em deixin, i és aleshores quan noto que ja no són les seves mans les que em subjecten. El tacte càlid de la pell de la meva companya ha sigut substituït per dos parells de mans fredes, desconegudes per a mi. M’arrosseguen a l’escenari mentre recupero la visió. No sento res del que diu l’alcaldessa quan aparec escoltada per dos guàrdies dalt de la platea, però deu ser quelcom graciós perquè els homes robustos que m'han portat aquí a la força riuen. M’asseuen bruscament a una cadira que hi ha a davant del maleït bol d’on ha sortit el meu nom. Com puc, busco en la llunyania el bigoti frondós del meu avi i els seus ulls, plens de llàgrimes, es troben amb els meus. Em quedo mirant-lo fixament, intentant desxifrar què és el que sent exactament. Por? Tristesa? Ira? No ho sé. És una barreja de totes tres. Una mà m’acaricia la cuixa. No recordava que no era la primera a ser reclutada. La Diana Soler segueix acariciant-me, intentant que trobi consol. Moc el cap en direcció a la seva cadira, i els seus ulls em mostren la por que sent. És estrany veure com la mirada d’una persona alegre i riallera és substituïda per una mirada fosca i trista. Bé, com a mínim ens tindrem entre nosaltres a l’altra banda.

Quan el sorteig del Reclutament s’acaba, ens porten als quatre a una petita sala dins l’ajuntament. Seiem a unes butaques folrades amb pell blava i els llums s’apaguen. De cop i volta, apareix davant nostre una pantalla, com la d’un cinema, on ens projecten durant uns deu minuts imatges de la Gran Guerra, hospitals, soldats, territoris bombardejats… Mentre les fotografies van canviant, una veu masculina narra la història del nostre país:

– Durant molts anys, la humanitat va viure en equilibri. La vida seguia el seu curs amb una aparent normalitat: els infants anaven a l’escola, els adults treballaven, i a les llars es compartien àpats i estones de descans. No era gaire diferent del que coneixem avui. Però aquest equilibri era fràgil. La Gran Guerra va esclatar per un motiu inevitable: l’escassetat d’energia. Les fonts que sustentaven el progrés eren finites, i segle rere segle, el petroli i el gas, essencials per al transport i la calefacció, es van anar exhaurint. A aquesta crisi s’hi va sumar la manca d’aliments, perquè la humanitat havia abandonat la cria d’animals per a la subsistència.



L’ésser humà té grans virtuts, però també grans defectes. L’egoisme és un d’ells. Quan els líders dels diferents països van veure com la seva gent patia fred i gana, van actuar, però no amb la cooperació necessària, sinó amb afany de possessió. Van intentar acaparar els últims recursos, la tensió va augmentar i, finalment, els conflictes van derivar en una guerra total. El món es va convertir en un camp de batalla.



Les conseqüències foren catastròfiques. Els boscos quedaren contaminats, els animals mutaren en formes desconegudes, moltes plantes es tornaren verinoses i la societat es va veure forçada a refugiar-se rere els enormes murs de Nakali.



Nosaltres, els científics que vam sobreviure a la Gran Guerra, vam fer una promesa: trobar la manera de tornar a viure més enllà d’aquestes muralles. Així va néixer l’Organització i, amb ella, el Dia del Reclutament. Cada any, quatre persones són escollides per a una missió crucial: dos homes –un adult i un nen– i dues dones –una adulta i una nena–, els qui, amb determinació i coratge, han de garantir la continuïtat de l’experiment i descobrir si el món exterior és, un cop més, habitable.



Els llums s’encenen de nou i la figura de l’alcaldessa apareix a unes poques passes de nosaltres:

– Vosaltres quatre heu sigut escollits per a aquesta feina –diu, somrient – i necessito que entengueu que és una gran oportunitat per demostrar al vostre estimadíssim país que donaríeu la vida per ell i la seva prosperitat –els seus ulls es tornen foscos, i un calfred es fa lloc al llarg de la meva espina dorsal.

Una veu pueril interromp el somriure obscur de l’alcaldessa. És en Max Martí, el noi de nou anys que ha sigut reclutat:

– Però podrem acomiadar-nos de les nostres famílies abans, oi? –els seus ulls es cristal·litzen al moment, i aquesta onada de tristesa sobtada també se m'encomana a mi.

– Clar que sí –fa l’alcaldessa –però abans haurem de fer-vos unes preguntes individualment per tal de conèixer-vos una mica més abans de…

– Abans de portar-nos a l’escorxador.

Les paraules s’escapen de la meva boca sense jo voler-ho. Totes les mirades es claven en mi, i l’alcaldessa torna a somriure d’una forma que em fa voler apartar-li la mirada. No ho faig. Mantinc els meus ulls clavats en els de la dona que ha escollit d’entre milers de noms el fatídic destí que ara plana sobre els nostres quatre caps.

– Abans de portar-vos a la Central de l’Organització, Marina. –La forma en què diu el meu nom em fa esgarrifar, però no ho nota. Segueix. – I ara, si us plau, acompanyeu-me. Teniu dos minuts per acomiadar-vos.

– Dos minuts? –Fem els quatre reclutats a l’uníson.



– Bé, sé que és molt poc, però són les normes establertes per l’Organització. El tren surt en dos minuts, i no podem fer tard.

Seguim la senyora Maria fins a un passadís amb quatre portetes, i ens fa entrar a cadascú en una d’elles. Quan obro la porta de l’habitació assignada a la reclutada menor d’edat, com ho indica el rètol que hi penja a fora, el perfum de roses de l’àvia m’inunda els narius. Corro cap a ella i el meu avi i em llanço als seus braços. Plorem abraçats, dient-nos tots els “t’estimo” que mai no ens hem dit, i l’avi trenca aquesta abraçada i m’apropa una caixeta de fusta.



– Et deixen portar una cosa de casa, Marina. Porta això i recorda qui ets.

Un penjoll amb les inicials de la meva mare, Xantal Garcia, brilla davant meu.



De sobte, unes mans fredes i desconegudes m’arrenquen dels braços dels meus éssers estimats. Els crido, els insulto, els esgarrapo fins que les seves cares acaben sagnant, intento escapar-me i tornar als tant que em desmaio. Quan torno a la vida, no reconec en mi el tacte de les meves robes habituals. Analitzo la meva vestimenta al reflex del mirall que tinc al costat del llit. Com he arribat a aquest llit? Per què vaig vestida amb una mena de granota verda i negra amb unes botes de muntanya? M’aixeco del llit i noto que les cames em fan figa. Tot i això, m’aventuro cap a la porta d’aquesta habitació que m'esgarrifa de cap a peus i l’obro. Uns guàrdies vestits d’un blanc impol·lut m’escorten violentament cap a una sala amb unes finestres gegants, i és quan m’adono que estic volant. El que pensava que seria una mena d’hospital del Govern per a Reclutats problemàtics és, en realitat, una mena d’avió gegant que ens està portant a ves a saber on.



Em prenc un parell de cafès d'una màquina expenedora que hi ha al costat d’un dels sofàs de la sala d’estar. No veig cap dels altres reclutats, i els guàrdies no semblen gaire amistosos. Bé, tret d’una dona que em dedica un somriure trist cada vegada que es troben els nostres ulls. Tampoc parlo amb ningú. Passen les hores. De cop i volta, sona una locució d’una veu femenina que anuncia alegrement que aterrarem al centre de l’Organització aviat. Moments més tard, s’obren tres portes darrere meu i apareixen els altres reclutats. Seuen als sofàs lliures i els guàrdies ens corden quasi immediatament uns cinturons que surten del sostre. Els guàrdies desapareixen rere una porta i comença el descens. La base de l’avió toca a terra amb un cop sec que ens hauria desenganxat dels seients si no fos pels cinturons de seguretat. Aleshores, la paret de la nostra esquerra s’obre i apareixen uns altres guàrdies, aquesta vegada armats, vestits de negre i amb el símbol de l’Organització gravat al pit de la jaqueta. Ens assenyalen amb les armes cap a una mena de camí de rajoles verdes i negres, i nosaltres ens aixequem i el seguim. Aquest camí ens duu cap a una enorme paret amb una porta platejada.



– Darrere aquesta porta trobareu l’exterior. Com ja sabeu, heu de tenir compte amb tots els perills que habiten els afores protegits del nostre país: plantes verinoses, gasos tòxics, animals mutants…

Apareix de darrere nostre un home amb una elegant vestimenta verd maragda, el color de l’esperança segons l’Organització, i continua explicant el funcionament del Reclutament:



– Com ja sabeu, heu sigut seleccionats a l’atzar. Tot i això, ens importa la vostra vida. És per això que us donarem un mapa, una guia de plantes comestibles i una ràdio portàtil per tal que pugueu infirmar-nos de qualsevol descoberta que feu el temps que sobrevisqueu allà a fora.



Ho diu amb un somriure, com si fos una broma. Els reclutats ens mirem entre nosaltres, i puc observar a les seves mirades que tampoc els ha fet gràcia. Com es nota qui té opcions i a qui obliguen a sacrificar-se. Els guàrdies interrompen els meus pensaments quan em donen una bossa amb tots els objectes que ens han esmentat abans.



– Bé, ara sí, sense més dilació, endavant. Feu el camí cap al nostre futur.



En obrir la porta, una olor estranya m’omple els narius. La resta de reclutats m’empenyen cap a fora, i la porta es tanca automàticament darrere nostre. Caminem durant hores sense trobar cap font d’aliment, ja que les plantes de la guia no s’assemblen a les que tenim al voltant. Aleshores, decidim separar-nos tots quatre. Cadascú pren el seu camí, i decidim retrobar-nos en aquest mateix punt quan es pongui el sol.



He caminat durant dues hores, i encara no trobo el llac d’aigua potable que esmena el mapa. Pujo a un arbre proper per tractar de veure per sobre del bosc frondós que s’estén més enllà d’on la meva vista pot arribar, i és aleshores quan el veig. El cor se m'omple de joia i baixo del tronc, decidida a arribar a aquell bassal que em tornarà a la vida. Tan bon punt els meus peus toquen el terra, sento un soroll gutural del meu darrere que no pot provenir d’un cos humà. Els meus ulls es troben amb els d’un enorme tigre de color lila que mai no havia vist. Aquest obre la boca i alça la seva cua d’escorpí per sobre el cap, amenaçant-me de mort si no em poso en marxa immediat. I així ho faig. Corro sense mirar enrere, sense saber o vaig. No vull morir. No com la meva mare. No puc morir com ella. Segueixo corrents fins que arribo al final d’un penya-segat. L’enorme tigre també s’atura, i sé que ara tinc una decisió. Saltar o abandonar-me a la mort. Acabar com la meva mare, morta per culpa de l’exterior; o com el meu pare, qui es va suïcidar per no poder afrontar la seva realitat sense la dona de la seva vida. Acaricio el collaret daurat amb les inicials de la meva mare, respiro profundament i tanco els ulls.