El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.
Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que separa el centre de la ciutat dels afores. Tot i que el sol encara no ha sortit, els porticons d’algunes de les finestres dels suburbis ja són oberts. Suposo que el Reclutament els ha llevat la son. Tampoc els culpo. Si no fos per això, per què estaria jo dirigint-me ara mateix a la platja? És hivern. Fa fred. No hi vaig per capbussar-m’hi com faig a l’estiu. Només per a sentir que puc prendre alguna decisió, encara que sigui per uns instants. La platja és l’únic lloc no artificial que tenim permès visitar. Després de la Gran Guerra, els indrets naturals van quedar infestats per gasos verinosos, poblats per mutants i altres tipus d’horrors i mai no ens han deixat traspassar les parets que envolten Nakali, el nostre país. Per sort, les antigues llegendes de monstres i criatures carnívores que habiten el mar causaven massa por als soldats perquè ningú s’aventurés a entrar-hi per atacar durant la Guerra.
El veig a la llunyania. L’usual to blau clar de les aigües ha sigut substituït per un taronja viu, que anuncia el naixement d’un nou dia. Sec a la humida sorra i la brisa marina acaricia el meu rostre pàl·lid, balla entre els meus entremaliats cabells arrissats i fa arribar als meus narius l'olor salada de les onades que s'aixequen majestuoses al meu davant. Respiro profundament. Potser és l’última albada que els meus ulls són capaços de veure. Potser soc reclutada. Potser mai més torno a trepitjar aquesta platja. Una llàgrima baixa lentament per la meva galta fins a desaparèixer als meus llavis i sento la sal a la boca. Ploro i ploro silenciosament, i els gemecs amenacen d'escapar-se del meu coll. Deixo que volin per l’aire gèlid del gener, que siguin apaivagats per la remor del mar. Vull cridar. Cridar a la cara de tots els que, tancats a casa seva, no han d’enfrontar-se al Reclutament anual. Aquells que, per la seva còmoda situació econòmica, poden permetre’s comprar “salvavides”, una mena de val per escapolir-se del Reclutament si surt el seu nom al sorteig.
Tornant cap a casa, ja és de dia. Com sempre, la gent dels suburbis que em veu aparèixer entre les dunes de sorra de la platja em mira amb estupor. Que no entenen que el mar no és perillós? Bé, no tots han tingut la sort de conèixer-lo tan profundament com jo. La meva mare m’explicava històries sobre ell, sobre els preciosos animals que s’amagaven entre les onades i l’escuma i els antics humans que, valents, construïen vaixells per domar l’oceà. Però això va ser fa massa segles, quan encara no existien les llegendes terrorífiques que ens ensenyen a les escoles. Ara, els humans ens limitem a viure als nostres pobles, amb por, arrecerats per unes parets quilomètriques que envolten Nakali per protegir-nos dels mutants salvatges i dels gasos de l’exterior. Ningú no sap què hi ha a l’altra banda, però. I ningú no vol saber-ho. Suposo que, com que el mar no sembla tenir una paret al final, prefereixen no acostar-s’hi. Té sentit, suposo. Estant acostumat a quatre parets, no deu ser fàcil acceptar que hi deu haver alguna cosa més.
Arribo a casa quan el sol comença a escalfar els carrers. La meva àvia m’acull entre els seus braços, acariciant-me suaument els cabells. Sap que tinc por. Sap que potser no ens tornarem a veure. El meu avi apareix rere la porta de la cuina, amb una expressió trista al rostre. Avui fa deu anys que van perdre la seva filla per culpa del maleït Reclutament. La meva mare fou reclutada quan jo tenia sis anys i ho recordo com si fos ahir. Els crits de l’àvia, el plor silenciós de l’avi, el pare tractant d’explicar-me el que acabava de succeir, tot i que jo ja ho sabia: portarien la mare, juntament amb una noia menor d’edat i dos nois, també un adult i un menor, a l’altra banda de les parets per comprovar si la terra de més enllà és habitable. Òbviament, no vam poder fer ús de cap salvavides, no tenim tants diners. Davant dels meus ulls, la mare va ser arrossegada per dos homes de l'Organització dins l’ajuntament i, després dels comiats, cap a l’interior d’un enorme tren. Abans que es tanquessin les portes, però, va cridar el meu nom i va prometre’m que tornaríem a veure’ns. Aquelles paraules em desperten cada nit des de fa deu anys i mantenen encesa una petita guspira d’esperança dins el meu pit.
–Marina, vine a esmorzar –la veu de l’avi em treu dels meus pensaments.
Em dirigeixo a la cuina i veig l’àpat típic del Dia del Reclutament. Com sempre, pensar que podria ser l’última vegada que seiem els tres junts a taula em fa perdre la gana.
Ens dirigim a la plaça de la ciutat i com més ens apropem a les files d’identificació més tens és l’ambient: plors, abraçades de comiat, pares i mares fent el que podria ser l’últim petó als seus nadons… Arribem i el meu avi s’acomiada de nosaltres. A l’edat de vuitanta anys, l’Organització considera que no val la pena sacrificar-te i t’eliminen del sorteig del Reclutament. La meva àvia, per desgràcia, encara en té setanta-nou, i el seu nom encara és al bombo situat al costat esquerre de l’escenari que tinc a uns deu metres. Quan arribo a la taula de control, ensenyo la meva carta d’identitat i insereixen el nombre imprès a la part davantera d’aquesta a la base de dades. Quan van adonar-se que hi havia gent que no es presentava a l’obligatori Dia del Reclutament, i d’altres que es feien passar per veïns o coneguts per tal d'aconseguir uns calés extra, van decidir instaurar una “petita” mesura de control que, segons els meus coneixements, està funcionant prou bé. Em dirigeixo a la parcel·la destinada a les noies de setze anys i sec al costat de la Berta, una de les meves companyes de classe. Em dedica un somriure tímid just quan la remor de la gentada és cancel·lada per l’himne de Nakali, les notes del qual reboten entre els carrers estrets circumdants a la plaça. L’alcaldessa Maria Pujol surt de darrere les portes de l’ajuntament i és il·luminada per un enorme focus de llum mentre fa el mateix discurs que sempre. Podria repetir-lo paraula per paraula de memòria, però en comptes d’això busco els cabells blancs de l’àvia entre els de la resta de dones de la seva edat. L’únic que desitjo és que el seu nom no surti al paper que l’alcaldessa tregui avui del recipient de vidre que conté el destí de tots els habitants de la ciutat. Faig aquest desig quan els nostres ulls es troben, i és també en aquest moment quan l’alcaldessa pronuncia el nom de la víctima femenina major d’edat, o com diu ella amb la seva característica veu cridanera, “l’adulta afortunada de poder servir el seu estimat país”. És la Diana Soler, la meva antiga mestra. Sento com la tristesa envaeix el meu pit i em dificulta la respiració. La Diana sempre va ser molt bona amb mi, i recordo que era amiga de la mare. La veu de l’alcaldessa donant la benvinguda a l’escenari a la Diana m’arrenca dels meus pensaments, ja que ara és el moment d’escollir la reclutada d’entre vuit i divuit anys.
– Bé, el paper que tinc entre les mans conté el nom de la jove afortunada que es prestarà a la ciència i la prosperitat del nostre estimadíssim Nakali –els dits de la senyora Pujol despleguen amb cura el paper. – Marina Garcia! Apropa’t a l’escenari, bonica!
Noto com totes les mirades es claven en mi. Sento els sanglots de l’àvia, i de cop ho veig tot negre. Les mans de la Berta m’agafen per les espatlles, evitant que caigui. La tasca de respirar ara m’és impossible de realitzar.
