<div style=""text-align:" justify;"="">Els dies següents van continuar iguals. Tot pareixia tranquil, pero el silenci que havia a casa em feia sentir més incòmode que mai. El meu avi ja no plorava, però el seu dolor seguia present. El meu pare semblava distant. Les seues paraules eren més rares i les seues mirades apagades. Pero ningú parlava d’això com si el silenci pogués amagar el que realment passava.
Una vesprada, vaig decidir ixir al jardí per respirar un poc. Vaig trobar-me al meu pare assegut en una cadira, mirant el mòbil, pero el seu rostre no estava tan relaxat com de costum. Era com si el món li hagués canviat de sobte. Quan em va veure, va somriure, pero aquell somriure no era el mateix. Era forçat, com si estiguera fingint que tot estava bé.
Em vaig acostar al seu costat. El silenci entre nosaltres era pesat pero finalment, vaig decidir parlar.
—Pare, volia parlar amb tu —li vaig dir, intentant controlar la meva inquietud.
Ell va fer un gest perquè m'acostés més. Vaig seure a prop seu, i el vaig mirar directament als ulls, sabent que alguna cosa havia canviat entre nosaltres. Vaig esperar uns segons abans de parlar.
—Per què no em vas dir res quan vaig veure plorar a l'avi? —vaig preguntar directament.
El meu pare va mirar al terra, com si com si no vullguera contestar. Va respirar profundament abans de respondre.
—El teu avi és un home que sempre ha intentat ser fort per a tots nosaltres. Sempre ha vullgut ser aquell que es fa càrrec de tot, que ens dona suport quan ho necessitem. Quan el vas veure plorar, no era perquè fos feble. Era perquè finalment va deixar sortir tot el dolor que portava dins. A vegades, la força no es mesura pel fet plorar, sinó per la capacitat de deixar sortir el que tens dins quan ja no pots més.
Les seves paraules em van tocar. Aquella explicació tenia sentit, però seguia sense entendre-ho del tot. El meu avi sempre havia estat fort per a tots. Com podia el plor ser una mostra de força? Vaig quedar-me pensant, intentant assimilar el que el meu pare estava dient.
—Però tu també vas plorar —vaig dir, una mica sorprès.
El meu pare es va quedar en silenci. Finalment, em va mirar i va dir.
—Sí, vaig plorar. I no em fa vergonya. Quan vas veure l’avi plorar, també vas veure una part de mi, una part que no volia mostrar. A vegades, plorar no vol dir ser feble, vol dir que acceptes el que sents, que et permets ser vulnerable. Tots tenim les nostres debilitats, i no passa res per mostrar-les.
Vaig observar-lo amb atenció. Era com si el meu pare, el mateix home que sempre havia estat un exemple de fermesa, m’estigués ensenyant una nova manera de veure la vida. No tot es basava en ser fort, també es tractava de saber reconèixer quan la vida et supera i permetre’t sentir.
—Jo sempre he volgut ser un exemple de força per a tu —continuà—. He intentat mostrar-te que la vida es pot afrontar amb determinació. Però avui et vull ensenyar una altra cosa. La força també es troba en la vulnerabilitat. No passa res per plorar.
Les seves paraules em van deixar pensant. Fins aquell moment, sempre havia pensat que la força consistia en aguantar, en no mostrar debilitat. Però ara entenia que la força també podia venir de la capacitat de deixar-se sentir, de no amagar els sentiments. Plorar no era un signe de feblesa, sinó de força interior.
—No vull que pensis que plorar et fa feble —va continuar—. Si pots plorar, és perquè tens la força de reconèixer el que sents. Tots passem per moments difícils, i no passa res per demanar ajuda o per mostrar el que estem vivint. No ho oblidis mai.
Vaig quedar en silenci, pensant en tot el que m’havia explicat el meu pare. Vaig comprendre que les coses no sempre eren tan senzilles com semblaven. La vida no es tracta només de resistir, també es tracta de saber viure les nostres emocions. El plor de l’avi, el plor del meu pare... tot això era una manera de deixar ser qui realment eren, de mostrar-se tal com són sense por de ser jutjats.
A partir d’aquell moment, vaig començar a veure el món d’una manera diferent. La vida no es tracta de ser fort tot el temps, sinó de ser capaç de reconèixer les nostres debilitats i permetre-mos ser vulnerables. Potser fins aleshores no ho havia vist així, però ara, tot tenia més sentit. La veritable força no era aguantar, sinó poder sentir.
