No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar. Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por. Aquella plorera profunda i incontrolable va obrir una pregunta en la meua forma de pensar. Va trencar les meves idees sobre la força, sobre la debilitat, sobre el que significa realment ser algú en aquesta vida.



Vaig quedar-me allí observant-lo com si no fora real el que estava veient. El meu pare, amb la cara tensa, intentant controlar-se, va col·locar una mà a l’esquena del meu avi. Però la seva mirada, adolorida i fràgil, només em va recordar que el meu pare també era un home, un home amb els seus passats, i que no sempre podia ser l’home ferm que jo pensava que era.



El meu avi mai havia mostrat cap signe de debilitat davant de nosaltres. Havia estat sempre l’home fort de la família, aquell que ens explicava històries de la guerra amb una veu gran, com si el temps no hagués passat per ell. Fins aquell moment, mai l’havia vist desbordat. Però en aquell instant, mentre el mirava, em vaig adonar que les persones poden ser molt més fràgils del que sembla. Els homes també ploren, i, a vegades, les llàgrimes són l’única cosa que no volem mostrar.



Però jo no volia plorar. No volia mostrar que el plor d’aquell home em feia sentir malament, em feia sentir mal si no amb ell. Em vaig agafar fort a la idea que havia de ser fort, que jo també havia de mantenir la calma, com el meu pare, com el meu avi, com tots els homes que havien anat per davant meu. Però a mesura que passaven els minuts, sentia com el meu interior es desfeia, com si la seva tristesa m'arribés fins a l'ànima. I el pitjor de tot era que no podia dir res.



El meu avi continuava en el mateix estat. Els seus ulls estaven tancats, com si volgués evitar que el món el veiés així, com si temés que la seua vulnerabilitat quedés registrada per sempre en la memòria dels altres. Però no podia. Ja no podia amagar-se més. El temps que havia passat fugint de les seves pròpies emocions havia acabat. La pèrdua de la meua àvia havia estat el moment que havia arribat al límit, i ara ell, aquell home, estava allà, plorant davant de mi.



De cop, em vaig adonar que les llàgrimes no eren sinònim de debilitat, sinó de fortalesa. Un home que es permet plorar és un home que ha trobat el coratge d’enfrontar-se a les seves pròpies emocions i que no té por de mostrar-se tal com és. Vaig recordar com el meu avi sempre havia estat un home de paraules fortes, però mai d’emocions visibles. Ara, finalment, les seves paraules havien callat, però el seu plor parlava més que mil paraules.



Quan la plorera va començar a calmar-se, vaig sentir una presència a l'esquena. El meu pare va fer un gest de consolar-me. Però en aquell moment, jo no necessitava consolació. Necessitava entendre el sentit a tot el que havia viscut aquell dia. Em vaig girar per veure’l i, amb una veu trencada que no vaig reconèixer com a meua, vaig preguntar:

—Per què plores, pare?

Ell va mirar el meu avi, que ara només plorava poc, i després va mirar-me amb una mirada estranya.



—Perquè és l’única manera que té de deixar sortir el que porta dins —va dir, com si allò fora un secret.



Vaig quedar-me en silenci, observant el meu avi, que finalment va aixecar la mirada cap al sostre, amb els ulls encara plorosos, però amb un sentiment de llibertat a la cara. No feia por veure’l plorar. Em feia por veure el que significava el plor.