(Segona invocació de l’Esperit Sant, sobre la comunitat reunida)



Vos supliquem humilment

que l’Esperit Sant unisca en un sol cos

a tots els qui participem del Cos i de la Sang de Crist.



(Intercessió pels difunts i commemoració dels sants)



Recordeu-vos dels nostres germans

que moriren en l’esperança de la resurrecció,

i de tots els difunts

que descansen en el si de la vostra misericòrdia. Admeteu-los a contemplar la llum de la vostra mirada.

Vos preguem que tingueu pietat de tots nosaltres, i feu que, amb la Verge Maria, Mare de Déu,

amb sant Josep, el seu espòs,

amb els apòstols i els justos de tots els temps,

que han viscut en la vostra amistat, tinguem part en la vida eterna,

i puguem lloar-vos i glorificar-vos per Jesucrist, el vostre Fill.





Quan era petita la Rambla s’omplia de petites botigues plenes de palmes i palmons per beneir. Totes amb llaços de diferents colors, dimensions i formes de tota mena.



Anar a escollir la palma era dels meus moments preferits de l’any. Les mirava totes i al cap de molta estona prenia una decisió molt previsible: sempre triava la que tenia més cintes i la que les fulles de palmera, encara humides, estaven més trenades.



A la porta falsa de Sant Feliu s’hi fa la cerimònia de benedicció de Rams i seguidament la missa. La missa de Pasqua.



Un cop beneïdes, a casa les guardàvem durant un any i quan ja eren ben seques les cremàvem al foc a terra.

Avui tot veient les cares il·lusionades i rialleres dels nens que beneïen les seves palmes, palmons, i rams, m’he sentit molt gran.

He pensat que tenies raó quan em deies que la vida va molt de pressa. Que allò que ens sembla lluny arriba aviat i que cada vegada l’aviat sembla més proper.



L’any passat vaig conèixer a dos avis fent un voluntariat en una residència. A tu et vaig narrar alguna vegada les històries que m’explicaven de la seva joventut amb molta vitalitat però un regust de tristesa. Com m’explicaven aventures de tota mena i em deien que no aconseguien fer-se a la idea de la velocitat del temps. Em va meravellar la capacitat que tenien per parlar de la seva pròpia vida amb tanta distància, tanta perspectiva. Com si ja no fos la seva sinó que fossin les vivències d’algú que ja no eren.



Ara, asseguda mirant els reflexes dels vitralls verdosos escampats pel terra, em pregunto si jo sabré ser gran. Si sabré aprendre a no deixar que la rapidesa de la vida m’espanti. Si sabré viure amb l’aviat sent cada vegada més aviat i aquella nena que agafava la palma amb força cada cop més lluny.



Perquè tot acaba semblant lluny en algun moment, i m’espanta pensar que hi haurà un dia que quan pensi en la meva vida pensaré en el meu passat i no en el meu futur.









(Doxologia)

Per ell, amb ell i en ell,

vós, Déu Pare omnipotent,

en la unitat de l’Esperit Sant,

rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles.





RITU DE LA COMUNIÓ



(Oració del senyor)



Fidels a un manament del Salvador,

i seguint la seua divina ensenyança, gosem dir:

Pare nostre, que esteu en el cel. Siga santificat el vostre nom. Vinga a nosaltres el vostre regne. Faça’s la vostra voluntat,

així en la terra com es fa en el cel.

El nostre pa de cada dia

doneu-nos, Senyor, el dia de hui.

I perdoneu les nostres culpes,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.



Observo l’interior de la basílica. L’altar, la capella del santíssim sagrament…

Aquí, a Sant Feliu, em van batejar. Hi vinc dos cops l’any. Per Sant Narcís i el dia de la missa de Pasqua.

El dia del patró de Girona és l’únic que obren unes petites comportes darrere l’antic sarcòfeg del sant que permeten accedir a un passadís molt estret que fa la volta per darrere d’una de les capelles. Allà, hi ha un petit cistell de vímet ple de sobres amb una il·lustració del Sant i les mosques que conté cotó.

Es diu que el cotó de Sant Narcís va bé pel mal d’orella i només se’n pot trobar aquest dia, durant unes hores concretes, dins aquest compartiment ocult i inexistent en els ulls de tanta gent.

Hi ha tantes coses que passen desapercebudes a primera vista. Tantes històries que mai sabrem. Tant mal que no es mostra i tants buits profunds desconeguts.

Tantes coses que no sabíem de tu. A vegades penso en quant et devia conèixer i en si és necessari conèixer-ho tot d’algú per poder-lo estimar incondicionalment.

Ara penso en quantes devien ser les coses que vas morir sense dir a ningú. En si sabies que era l’última vegada que miraves els ulls d’algunes persones i en com es mira per darrer cop. En com es pot dir una última paraula sabent que ho és, o una última abraçada, o una última cançó. Penso en si l’última vegada que em vas abraçar ho vas fer més fort que normalment i en si tu eres conscient de tot allò que no m’estaves dient o si ni un mateix ho sap desxifrar a vegades. Penso en si l’últim cop que ens vam dir que ens trobàvem a faltar tu sabies que al cap de poc et trobaria a faltar per sempre. En quin va ser el teu últim pensament i en si a la teva manera ja t’havies anat despedint a poc a poc de tots nosaltres des de feia un temps.



I també penso en tot allò que morirà amb mi quan jo me’n vagi. I no dubto que moriran milers de sensacions i records, però si d’una cosa n’estic segura és que la nostra història no morirà amb mi. Me n'encarregaré que quedi escrita. En aquest text i en molts d’altres.







(Signe de la pau)



Senyor nostre Jesucrist,

que diguéreu als apòstols:

«vos deixe la pau, vos done la meua pau», no mireu els nostres pecats,

sinó la fe de la vostra Església,

i doneu-li, segons la vostra voluntat, la pau i la unitat que vós demanàreu.

Vós, que viviu i regneu pels segles dels segles.



(Invitació a la comunió)



Mireu l’Anyell de Déu,

mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seua taula.



Soc asseguda al costat de la mare de déu del remei. Hi ha un petit altell amb ciris i al costat una oració que diu:





Mare de déu i mare nostra,

us faig ofrena d’aquest ciri,

símbol de la meva fe i el meu amor.

La seva flama mantindrà, aquí,

la meva pregària i la meva vida.

La meva família, el meu treball,

les preocupacions, les alegries,

les tristeses i el meu agraïment

per tot allò que per Vós,

he rebut del vostre fill Jesús.





L’he llegit unes quantes vegades durant aquesta última hora. Hi ha una quinzena de ciris encesos amb el foc de l’esperança. La gent que resa a la mare de déu del Remei i hi encén una flama és gent que hi acut per alguna desgràcia que necessita solució, remei.

Quins problemes deuen haver-hi darrere cada un d’aquests petits focs acompanyats de pregàries? Realment tot té remei? I si és que sí, quin remei té la mort?



Suposo que no tot deu tenir remei.







(Antífona de comunió)



Vós, Senyor, sacieu la terra de pluges del cel, per traure’n el pa que renova les forces de l’home i el vi que li alegra el cor.



(Postcomunió)



Preguem.

Concediu-nos, Senyor, que este remei, que ens ve de la vostra misericòrdia, ens ajude a agradar-vos en tot.

Per Crist, Senyor nostre.



Un dia et vaig veure. Diuen que quan passes un procés de dol és normal, però jo vaig tardar molt a explicar-ho perquè sentia que m’havia tornat boja. Suposo que tothom té la seva manera de canalitzar les emocions quan són tantes i tan fortes i la meva aquell dia va ser aquesta.

Al principi em vaig espantar i vaig mirar cap a un altre lloc, però a poc a poc et vaig aguantar la mirada. Suposo que d’alguna manera m’estava enfrontant a mi mateixa. Vaig mirar-te durant uns minuts fins que tenia els ulls tan plens de llàgrimes que tot es va tornar borrós. Quan me les vaig eixugar havies desaparegut.

No t’he tornat a veure, però moltes vegades m’he preguntat què faria si em donessin l'oportunitat de fer-ho. Què et diria. I ho he escrit.



Per ara no he anat mai on hi ha les teves cendres sola, no m’he sentit preparada. Però quan hi vagi t’ho llegiré. Et llegiré tot allò que m’agradaria que sabessis. Et llegiré això:

Estimat,

No sé ni per on començar.

M’encantaria poder estar-te explicant tot això a tu i que mai s’acabés. Que mai s’acabessin els moments ni les mirades ni el temps. Ni les meves paraules perquè tinc mil coses a dir-te. Mil coses a dir-te i a agrair-te mentre t’abraço. Amb molta força.

I dir-t’ho agafant-te la mà, aquest cop sí, sense por.

I dir-te que sí. Que sí a mil coses i que sí que et recordaré quan sigui gran com em vas preguntar aquell dia a l’espigó i jo no et vaig saber contestar. Dir-te que és impossible que mai t’oblidi. I dir-t’ho mirant-te als ulls.



Dir-te que t’havia d’haver dit moltes coses més. I que tot i que ara ja sigui massa tard, voldria que sapiguessis que les pensava i, sobretot, les sentia.

Dir-te que els que ens hem quedat aquí t’estimem eternament. I que no et culpem, tan sols t’enyorem molt. Moltíssim. Tant que a vegades ens fa mal. Però que només és això.

Dir-te que no pateixis i que mai et vam voler fer patir.

Dir-te que m’has ensenyat a sentir les emocions i a estimar.

Dir-te que mil gràcies per haver-me deixat compartir un tros de vida amb tu. Gràcies per haver estimat tant la meva ànima.



Dir-te que vas ser molt valent i que saber deixar anar quan de veritat ho necessites no és cap acte d'egoisme. Dir-te que m’has ensenyat que hi ha moltes maneres de ser valent, i que quan més fràgil i vulnerable et sents, moltes vegades és quan més valent estàs sent. I que hi ha vegades que no estem preparats per sentir tant. Perquè sentir et fa créixer però sentir molt també et desgasta. I és que deixar que el teu cos senti les emocions en tota la seva totalitat és de les coses més admirables i difícils que hi ha. No tenir por de tenir por. Que no t’espanti sentir. No deixar que t’intimidi ser fràgil perquè dins la efimeritat i la tristesa hi ha molta bellesa.



Dir-te que has canviat la meva vida i la manera de veure i viure-la.

Dir-te que des que no hi ets penso que hi ha un polsim de la teva ànima vivint dins meu.

Dir-te que amb els teus pares t’hem recordat molt junts. Que m’han cuidat molt i m’han fet sentir molt acompanyada.



Dir-te que parlo molt de tu i et penso dia sí dia també.



Dir-te que em sento immensament afortunada d’haver-te conegut.



Dir-te que m’has ensenyat mil coses de mi mateixa i del món. Que he après a no només ser conscient del que sento sinó a deixar que el meu cos senti de debò.



Dir-te que et trobo a les postes de sol i que quan et ploro és molt bonic.



Dir-te que és realment preciós que hagis tingut la capacitat de remoure tanta gent.



Dir-te que m’has fet entendre una mica més qui soc.



I dir-te que sé que tot el que t’escric ho llegeixes.

Que la mort tan sols fa que escrigui les cartes sense adreça, però que el destinatari no el canvia.





RITUS CONCLUSIUS



(Benedicció i comiat)



El Senyor siga amb vosaltres.

Que vos beneïsca Déu totpoderós, Pare, Filli Esperit Sant.

Germans, aneu-vos-en en pau.



Un altre any.



Una altra Pasqua.



Una altra missa acabada.

Amb els ulls tancats i encara amb aquell silenci sepulcral ple d’encens et penso:

De la mateixa manera que hem estat destinats a conèixer-nos en aquesta vida, no en tinc cap dubte que ens tornarem a trobar més endavant. No sé ni com ni on però sé que ens buscarem. Segurament ja portàvem vides buscant-nos.

Aquell dia era veritat quan vam decidir viure el futur junts, o sigui que espera’m perquè et prometo que et tornaré a trobar Tomàs.



Amén.