LITÚRGIA DE L’EUCARISTIA



(Presentació de les ofrenes)



Vos beneïm, Senyor, Déu de l’univers, per este pa i este vi

que hem rebut de la vostra bondat,

i que és fruit de la terra

i del treball dels hòmens:

vos el presentem

perquè es convertisca per a nosaltres en pa de vida.



A tu sempre t’ho explicava. Jo tinc la teoria que hi ha un moment en les relacions que més et marcaran en el que de cop hi ha un canvi. Una conversa, una broma, una anècdota, una mirada o una abraçada ho fa canviar tot. Es crea un vincle. Hi connectes. Ho notes.

I amb tu ho vaig notar. Ho vaig saber de seguida.

Aquella tarda sortint de teatre vaig sentir que havia conegut a algú que estimaria amb bogeria. Algú que em faria molt feliç. Algú que havia de conèixer. I és que jo estic convençuda que ens havíem de conèixer. Cada vegada ho estic més.



M’has fet pensar molt en el destí, és més, haver compartit un tros de vida amb tu m’ha fet creure en el destí.



En que el destí va ser el responsable que ens coneguéssim. En que va ser ell el que ens va fer connectar. En que ell és qui va encreuar les nostres vides i ens les va fer compartir d’una manera tan bonica. Va ser ell aquella nit sota les estrelles, ell a les cançons que m’ensenyaves, i ell el que va acabar fent-nos estimar una mica més del que ens esperàvem.







(Oració sobre les ofrenes)



Pregueu, germans, perquè este sacrifici, meu i vostre, siga agradable a Déu, Pare omnipotent.

Senyor,

ja que vós amb un sol sacrifici,

oferit una vegada per sempre,

vos heu guanyat un poble sant,

concediu a la vostra Església els dons de la unitat i de la pau.



Cada any vaig a la missa del gall amb els meus avis. I cada any sense falta passa el mateix. Prenem per postres els mateixos torrons de la mateixa pastisseria i marxem a la mateixa hora de casa. Un cop allà, ens trobem a la mateixa gent i seiem als mateixos llocs. El bisbe recita els mateixos fragments bíblics i a les dotze sonen les mateixes campanes. Mentre els recita jo miro cap amunt i contemplo els arcs imponents que conformen la catedral de Girona.



Aquest any, però, ha sigut diferent.



El bisbe ha recitat els mateixos fragments i han sonat les mateixes campanes, però aquella catedral que durant tants anys em va imposar ja no ho fa. Ni se’m fa feixuga la missa. De cop me n’he adonat que realment l’únic que cada any havia sigut igual era aquella nau enorme en complet silenci que durant tants anys ha aconseguit fer-me tenir la sensació que aturava el temps. Res més.

La gent que l’ocupa s’ha anat fent gran, cada vegada més desgastats, dient Bon Nadal amb la veu més cansada i la mirada més apagada. I els meus pensaments mentre m’hipnotitza la rosassa conformada per vitralls de colors tampoc són similars. Cada any han evolucionat en pensaments més complexes. I és que tot allò que sempre havia vist de la mateixa manera, sempre havia canviat. Sobretot he canviat jo. I això m'il·lusiona però m’entristeix.

Aquest any mentre mirava la catedral he pensat en tu.





(Prefaci)



El Senyor siga amb vosaltres.

Amunt els cors.

Donem gràcies al Senyor, Déu nostre.

És realment just i necessari,

és el nostre deure i és la nostra salvació, que, sempre i en tot lloc, Pare sant,

vos donem gràcies

per Jesucrist, el vostre Fill amat.

Ell és la vostra Paraula,

per la qual creàreu totes les coses.

Vós ens l’heu enviat com a salvador i redemptor, encarnat per obra de l’Esperit Sant

i nascut de la Verge Maria.

Ell, per tal de complir la vostra voluntat

i guanyar per a vós un poble sant,

estengué els braços en la creu:

així destruïa la mort

i manifestava la resurrecció.

Per això, amb els àngels i els sants proclamem la vostra glòria



La capella de Sant Honorat, la capella de la Immaculada, la capella de Sant Isidor, la de Sant Miquel, Santa Helena… Les segueixo amb la mirada. Totes petites i de pedra però cada una amb la seva essència. Totes amb el mateix objectiu i rendint honor a un sant però tan diferents una de la del costat. Per què se’m fa tan familiar aquesta reflexió? Les gotes. Ara ho recordo. Aquella tarda de setembre.



Era un dels tants dies que t’he trobat molt a faltar. Estava asseguda a un banc de la devesa. La mateixa devesa que un dia vaig recórrer agafada de la teva mà. Aquell dia vaig seure al meu banc, al de la dreta. T’he pensat tants cops asseguda al mateix lloc observant els plataners que gairebé es pot dir que més que el meu, és el nostre banc. Per mi la devesa és aire fresc, és un lloc màgic, el meu temple. La gent a la que hi porto no n’és conscient, però mentre trepitgen les fulles del terra i miren aquells arbres tan alts i vells, els estic deixant entrar al meu santuari. Trepitgen fulles que jo he vist canviar de color durant anys, i seuen al banc al que he plorat tantes vegades. Ells, però, no ho saben. Tampoc vull que ho sàpiguen.



A tu t’hi vaig portar i ara quan hi vaig et sento una mica. Sento aquella tarda. Em sento a mi. Sento la teva mà. Sento aquella serenitat. Com més records amb gent bonica creo a la devesa, més coses sento quan torno a entrar al meu indret sagrat. Això és bonic però com més memòries tenen aquells plataners, més mal em pot fer recordar-les quan tenen a veure amb gent que he estimat tant. Suposo que un dia deixarà de fer mal i simplement somriuré. Ara encara m’obre la ferida.



Aquella tarda, asseguda al banc la ferida va tornar a coure i aquell espai em va fer plorar. Un home es va acostar i em va preguntar que què em passava. Li vaig explicar que et trobava a faltar i que eres mort. Ell em va corregir tot dient-me que mai res es mor. Que ell tenia una teoria i que si la volia sentir. Vaig assentir i a poc a poc la veu d’aquell home em va anar tranquilitzant. <div style="&quot;text-align:" justify;"=""> -Abans de venir a aquesta vida tots som una mateixa cosa. Una massa d’energia. Com un oceà. En un moment, esdevenim gota i ens separem de l’oceà, cada gota és única i amb les seves característiques. Llavors vivim la vida que coneixem. Com a gota. Morir no és res més que tornar a ser part de l’oceà, tornar a ser una part del tot, tornar a conformar una onada.



Després el senyor es va aixecar i va marxar. Aquell vespre va ploure. Qui devia ser?





(himne aclamatori)



Sant, sant, sant és el Senyor,

Déu de l’univers.

El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Hosanna dalt del cel.

Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna dalt del cel.



Les segueixo mirant de dreta a esquerra. La capella de Corpus, la dels Dolors, la de Sant Narcís, Sant Esteve, i l’última. La de l’esperança. Quina paraula més bonica.



Aquest Nadal t’he plorat molt. El primer Nadal sense tu. Primer de molts. Se’m fa molt difícil pensar en el futur.





El Nadal em fa pensar especialment en tu. Suposo que és per aquell dia. Nadal del 2022. Vas venir a casa meva i vam decidir fer galetes. Tu no confiaves en que sortirien massa bé, però jo et deia que l’esperança és l’últim que es perd. Esperança. Realment és una paraula preciosa.



Mentre les fèiem ens va caure la farina i tots dos vam acabar enfarinats de dalt a baix. Vam riure durant una bona estona i amb els davantals blancs com el paper vam asseure’ns al terra de la cuina. Vam estar parlant una bona estona i tu vas posar Lluís Llach. Et vas aixecar, em vas apropar la mà i vas dir:



-Ballem?



Vam ballar al voltant de la l’illa de la cuina mentre rèiem sense parar. Vam ser feliços. Era riure sincer i em miraves amb una dolçor pura i sense por. Tu i jo moltes vegades no ens miràvem, ens admiràvem amb les mirades. I això em passarà amb molt poca gent.



Vaig mirar al pati i et vaig dir d’anar a mirar la posta de sol. Els dos enfilats dalt d’una mena de taulat vam contemplar el sol i els núvols roses en silenci. Aquell dia em vas fer prometre que sempre hi seríem un al futur de l’altre. Tu vas complir la promesa, però un dia vas decidir que el teu futur en aquesta vida seria més curt que el meu. Des del dia que et vas matar miro la posta de sol cada dia enyorant aquell futur teu que mai em vaig qüestionar que seria curt i sense mi.







(Narració i consagració)



Ell, en oferir-se lliurement a la passió, prengué el pa

i, dient l’acció de gràcies, el partí

i el donà als seus deixebles dient:

Preneu i mengeu-ne tots, que açò és el meu cos, entregat per vosaltres.

Igualment, havent sopat, prengué el calze

i, novament donant-vos gràcies, el passà als seus deixebles dient:

Preneu i beveu-ne tots,

que aquest és el calze de la meua sang, la sang de l’aliança nova i eterna escampada per vosaltres

i per molts

en remissió dels pecats.

Feu açò, que és el meu memorial.



La catedral té la nau més ample d’Europa. L’arquitecte que la va dissenyar va ser molt criticat perquè diversos arquitectes de l’època van advertir-li que l’estructura no aguantaria. L’arquitecte promotor d’iniciar els murs de la nau central i única es va suïcidar un cop les obres van ser començades a causa de la possibilitat d’incontenció d’aquella nau en la que, en el seu moment, ningú va confiar.



Ara, centenars d’anys després, miro la clau de volta monumental que sosté la coberta.



Quan algú es mor, diuen que passes una etapa anomenada fase de negació. Però no negues que s’hagi mort la persona com la gent sol pensar, negues inconscientment el fet que per molt que hi pensis, no la sentiràs de la mateixa manera que quan era viva. Quan m’ho va dir la meva psicòloga per primer cop no ho vaig acabar d’entendre, però quan ho vius, ho entens.



I és que al principi, la teva mort em va fer sentir emocions amb més intensitat que mai, emocions que no sabia que es podien sentir tant però emocions que coneixia. Després, em vas començar a fer sentir coses que no sabia que es podien sentir i que encara no sé desxifrar. Et sento d’una manera diferent. Et sento més, molt més i a molts més llocs. T’he deixat de sentir només en les emocions i et sento en espais, et sento en melodies, et sento en frases, et sento en mirades, en olors, en situacions, en persones, en pensaments. Et sento com mai he sentit a ningú. Et sento molt més que el que qualsevol persona amb vida em pot fer sentir. Ets la persona que més he sentit i més m’ha fet sentir. Sembla irònic dit així.



Aquest estiu t’he sentit a tot arreu. No puc deixar de sentir-te constantment, i m’encanta. Mai entendré què és la mort, ni qui soc jo ni què és la vida. Moriré sense entendre-ho. És estrany pensar que tu ets la persona que ha estat més a prop de fer-m’ho entendre.





(Memorial i ofrena)



Per això, Pare,

fent el memorial de la mort

i de la resurrecció del vostre Fill,

vos oferim el pa de la vida i el calze de la salvació, i vos donem gràcies perquè ens heu fet dignes

de servir-vos en la vostra presència.



Una nit d’estiu vam discutir amb uns amics sobre l’existència de déu. Vam estar xerrant fins les tantes asseguts a la terrassa contemplant la lluna plena. Davant nostre s’entreveia l’espigó. El nostre espigó. El d’aquell dia.

Et vaig viure com si tornéssim a ser allà estirats.



El soroll de les onades em va portar a mil sensacions. Aquelles onades em van portar als teus dits tan tensos i atemorits agafant la meva mà. Em van portar a les estrelles d’aquella nit, que moltes deuen haver mort a milers d’anys llum però les seguia notant de la mateixa manera. Com a tu. Em van portar a les onades que vam viure junts asseguts a la proa de la barca. Em van portar a les onades que aquell dia van ser l’únic que trencava el silenci.



Inundada de sentiments, vaig tornar a prestar atenció a la conversa.



Un amic va defensar que existia i que déu era a tot arreu protegint-nos. Deia que ho fa tot per alguna cosa i que les seves decisions tenen una raó indiscutiblement.



Una amiga va dir que no hi estava d’acord:



-Si déu existeix i ens cuida, per què hi ha gent que mor de fam? On és déu quan es moren nens de mesos?



Vaig tornar a distingir l’espigó amb la llum del far i en silenci, no vaig poder evitar preguntar-me:

I aquell dia trenta, on era déu quan et vas penjar?



Amén.