LA LLUM QUE VA ARRIBAR TARD

Quan vaig obrir la porta vaig veure a la psicòloga amb un aspecte inquietant, li vaig dir que podia entrar, però va fer un pas d'incertesa en el qual semblava no tenir gaire confiança. Les hores anaven passant i faltava poc perquè ell vingués, mentre ell no venia vaig estar conversant amb ella i li vaig explicar la seva situació i com el vaig conèixer. Ella no semblava molt convençuda, però va accedir parlar amb ell. Encara no arribava ell, i el temps s'allargava com un fil de lluna, la intriga ballava en l'aire, com un secret que es resisteix a desvelar-se. I al cap d'uns minuts va sonar el timbre. Amb el cor accelerat, vaig anar a obrir la porta i era ell. Tenia un aspecte estrany, portava roba negra i el seu rostre semblava estar perdut entre ombres. Els seus ulls estaven buits de vida, i estava apagat. Va entrar a casa i va seure al sofà sense haver saludat a la psicòloga. Van seure cara a cara per parlar i per trencar el gel es van fer diverses preguntes sobre els gustos de cada un. Ell semblava estar còmode, semblava haver trobat un niu segur, on podia parlar de tot. Ell es va començar a sincerar a poc a poc amb ella, mentre les llàgrimes anaven caient al terra que semblava el sol després de la tempesta. Igualment, ell deia que no volia veure a la persona que l'havien criat, ja que el mal que el van fer és pitjor que mil punyalades, perquè no només li van trencar el cor, sinó que van esquinçar el seu esperit. Ella va intentar canalitzar tota la ràbia que portava dins cap als seus pares, com si pogués alliberar-se de la càrrega interna llançant-la sobre ells, però només va aconseguir fer-se més mal a ell mateix. Cada crit que sortia de la seva boca no feia més que profunditzar la ferida que ell mateix sentia, com si les seves paraules fossin pedres que cauen sobre el seu propi cor. Ella sabia que en el fons, era conscient que el seu dolor no es podia resoldre en aquell moment, però ella hi insistia. La desesperació el consumia, i va adonar-se que la seva batalla no era contra ells, sinó contra ell mateix, contra tot el dolor que havia arrossegat durant tant de temps. Al final, es va quedar en silenci, amb l'ànima trencada. Malgrat el temps que passava, la seva ment es mantenia estancada. La seva ràbia i tristesa continuaven controlant-lo, sense permetre-li trobar una sortida. Tot i que el món canviava al seu voltant, el seu interior el mantenia congelat en aquell mateix moment de dolor. Jo, des de fora, ho veia tot i, malgrat els meus desitjos de voler ajudar-lo, em semblava impossible. Era com si cada cop que volia acostar-me, la distància entre nosaltres s'incrementava. La psicòloga va mirar-lo amb ulls plens de comprensió, mentre ell, assegut al sofà, no aixecava la mirada del terra. Li vaig agafar la mà fortament, com si amb això pogués evitar que es trenqués en mil trossos. -Escolta, no estàs sol.- li va dir la psicòloga amb veu suau. Sé que ara sembla que tot va malament i que estàs en un pou sense sortida, però hi ha gent que vol ajudar-te i estar al teu costat. Ell va fer un somriure trist, d'aquells que no arriben als ulls, i va mirar per la finestra. - I si no puc continuar?- va murmurar de forma molt baixa que gairebé no el vàrem sentir. Em vaig aixecar i em vaig posar davant seu, obligant-lo que em mirés. Li vaig dir que no digués allò. -Aquell dia et vaig trobar perquè el destí volia que no estiguessis sol. Ets molt important.- La psicòloga va intervenir dient - Potser els teus pares no et valoren tal com ets, però et puc ben assegurar que nosaltres dues sí que ho fem. Per un moment, va semblar que aquestes paraules li arribessin al cor. Però tot seguit, va fer un sospir profund, com si tot el pes del món caigués damunt seu. - Gràcies, de veritat, però no puc més-. Aquella mateixa nit, quan jo vaig anar a buscar un got d'aigua i la psicòloga havia sortit un moment per parlar per telèfon, ell va deixar una nota sobre la taula del menjador. A la nota hi posava: -"Gràcies per intentar salvar-me, us estimo. Però el dolor és massa gran".Cap de les dues l'havia vist marxar, això va provocar que ens quedéssim de pedra. L'endemà, vam rebre la notícia. El món se'ns va ensorrar a sobre. Però tot i el dolor, vaig decidir que a partir d'aquell mateix instant, lluitaria perquè cap altra persona es trobés tan sol com ell. Vaig crear grups de suport i a explicar a tothom que cal escoltar per ajudar a tots aquells que pateixin aquesta situació tan trista. Tot i que no vaig poder salvar-lo, volia salvar a moltes altres persones que patien com ell. I així, el seu record va viure per sempre, com una veu que demanava ajuda i que, va aconseguir trobar-la però massa tard.