El dolor al coll es fa insuportable. El dispositiu que em tortura sembla voler arrabassar-me els pensaments. El ser extraterrestre m’observa, i les seves paraules em fan reflexionar molt, "Ets important per a nosaltres, ets especial". Però, al mateix temps, em dono compte que aquesta podria ser la meva última oportunitat.

No puc deixar que em facin el que vulguin sense lluitar. Si realment sóc una peça clau, potser puc utilitzar això a favor meu. No sé què volen de mi, però estic decidit a no deixar-me utilitzar.

.

— Què voleu de mi? Per què sóc tan important?

El ser m’observa atentament. Sembla que està buscant una resposta a la meva pregunta, i ,finalment, parla.

— Tens alguna cosa que nosaltres necessitem. Els humans... teniu una força de voluntat, una resistència que els altres no tenen. Volíem veure fins a quin punt podries resistir abans de cedir. Ets diferent, i per això et volíem aquí.

M’acabo de donar compte que em volen com a part dels seus experiments, per analitzar la meva resistència i la força de la meva espècie. Però això no importa ara. El que importa és que sé que he de sortir d’aquí.

El dolor que sento al coll me’l noto cada vegada menys, com si el dispositiu s’apagués. El ser extraterrestre fa un moviment amb la mà, indicant que em puc aixecar. És la meva oportunitat.

Em recordo a mi mateix que no puc rendir-me. Si vull salvar la Terra, he de mantenir la calma i pensar ràpid. No sé quina és la meva connexió amb ells, però sí sé que potser puc utilitzar això per obtenir informació i tornar a casa.

— Tinc una oferta per a vosaltres. Deixeu-me marxar, i us diré tot el que se. Però només si em deixeu sortir ara mateix.

El ser es queda uns segons en silenci, mirant-me fixament. Un dels seus companys extraterrestres, amb una mirada calculadora, sembla estar estudiant-me, valuant si puc ser útil o si soc només una pèrdua de temps. Finalment, el ser fa un signe de cap, i el dolor desapareix completament.

— Tens una última oportunitat, humà. Però has d’anar amb nosaltres ara mateix.

Em fan aixecar de la cel·la, i em dirigeixen cap a un passadís llarg. El soroll constant de les màquines alienígenes em fa sentir encara més desorientat. Però sé que aquesta és la meva única oportunitat per salvar la Terra. Cada pas que faig em porta més lluny de la meva cel·la, més a prop de la guerra.

Quan arribo a la sala final, veig els generals de l'exèrcit enemic. Són alts, amb una presència imponent. Però en lloc de fer-me un altre interrogatori, com esperava, m’ensenyen una pantalla. Veig la Terra en flames. Ciutats destruïdes, exèrcits humans lluitant desesperadament. Tot sembla perdut.

Un dels generals alienígenes s’acosta a mi, i abans que pugui dir res, parla:

— Veus el que està passant al teu planeta? És la fi del vostre món, del vostre poble. Però si col·labores amb nosaltres podries sobreviure. Podries ser part d’un món millor.

La proposta és temptadora, però sé que no puc fer-ho. No puc rendir-me davant d’ells.

— No. No vull formar part del vostre món. Vull lluitar per la meva espècie. Per la meva gent, I si hem de morir, morirem lluitant. Però no m'atreveixo a ser una peça més en el vostre pla. Vull ser lliure.

Els extraterrestres em miren en silenci. El general alienígena fa un moviment amb la mà, com si volgués donar l'ordre de prendre'm. Però en aquest mateix moment, un soroll intens ressona pel passadís, com si alguna cosa estigués passant a l'exterior.

De cop, les alarmes sonen i tot s’omple de caos. Una explosió arriba des de fora de la nau. Els aliens s’entretenen amb la nova amenaça, i el moment de distracció és la meva oportunitat. Sense pensar-ho, corro cap a la sortida. No sé com, però sé que la meva única opció és escapar ara mteix.

Corro pel passadís fosc, esquivant soldats rivals que intenten frenar-me. Arribo a una porta d’emergències. L’obro i mitjançant conductes puc arribar a la base militar humana on hi havia robots on podem enviar missatges a la Terra. Els enemics havien connectat la seva nau amb la nostre base per extreure informació nostre, si no no sé per què ho han fet. Si segueixo corrent, potser podré avisar els meus companys i frenar la invasió.



Les alarmes ressonen fort al meu voltant, el caos comença a apoderar-se de tot. Sé que el temps se m’escapa, i que la Terra corre perill. He arribat fins aquí, a la sala de control de la nau alienígena, amb els soldats perseguint-me. Però no puc aturar-me. Sé que la meva última oportunitat és ara, i ho faré, encara que això em costi la vida. Quan arribo a la taula de control, el dolor al meu coll s’intensifica, gairebé no puc respirar. El dispositiu al meu coll em fa perdre la força, però aguanto com puc. Amb els dits tremolosos, aconsegueixo activar el sistema de comunicació alienígena. En aquell moment, el dolor em recorreb tot el cos, però sé que aquest és el meu sacrifici. Tot el que he après, tot el que sé sobre els seus plans, sobre les defenses aliens... ho transmeto als humans. En el meu últim esforç, envio el senyal amb la informació vital per desactivar les defenses alienígenes. Però el preu que pago és alt. El dolor és tan intens que el meu cos ja no pot suportar-ho. La meva vista es va apagant, i sé que el final està a prop però el meu cor sembla ser més fort que mai. Sé que la meva acció donarà una oportunitat als humans per vèncer. Mentre em desplomo, el meu darrer pensament és per la Terra, perquè sé que la guerra, tot i que jo no la veuré guanyar, té una nova esperança. La meva mort no serà en va.

Finalment, el meu cor deixa de bategar.

FI