El sol ja havia desaparegut d’horitzó, i la llum tènue de la sala es va convertir en una calma que ens embolcallava amb tendresa. A l’interior de la casa, les ombres ballaven lleugerament al ritme de les llums tènues que il·luminaven la taula, on cadascun de nosaltres es trobava en una espècie de reflexió compartida. El temps s’havia estancat en aquell espai de pau, sense pressa, només un ritme suau i constant.



Després de recollir les tasses de te, la Marta va anar a la cuina per deixar-les rentades, mentre l'Anna i el Marc van quedar junts al sofà, sense necessitat de més paraules. Vaig quedar-me un moment en silenci, observant la situació des de l’entrada del menjador. M’agradava veure'ls així, tots tres, units per un vincle que anava més enllà de les paraules. El simple gest de compartir aquell espai de quietud semblava suficient per curar ferides invisibles.



La Marta va tornar amb un somriure que transmetia una sensació de normalitat, com si aquell moment d'intimitat i comprensió fos part del flux natural de les coses. Va fer un gest cap al Marc i va dir amb to lleu:

—Si necessites sortir a passejar una estona per desconnectar, només cal que ho diguis. A vegades, caminar ajuda a pensar millor.



El Marc va somriure, agraït per la suggerència, però la seva mirada ja no mostrava l’angoixa que feia hores havia dominat el seu rostre. La serenitat que havia començat a establir-se en ell es mantenia, encara que els seus ulls seguien una mica cansats. No obstant això, la sensació que aquell pes havia començat a alleujar-se era palpable.



—Crec que ara mateix em queda bé una mica de descans —va dir amb una veu més estable, una veu que es feia sentir com la d’una persona que comença a recuperar el control sobre les seves emocions.



La Marta va assentir, però abans de marxar cap a la cuina va mirar-me. Vaig notar una mirada significativa, com si ella també sentís que aquell moment de calma, de compartir una pau, era el que necessitàvem per tirar endavant. Em va fer un petit gest per signar-me a la conversa.



Em vaig acostar una mica a ells i vaig fer una pregunta que portava una estona a la meva ment. Volia saber més del Marc, del seu camí, i de tot el que havia portat fins a aquest punt de fragilitat tan honesta.



—Marc —vaig dir amb un to suau—, hi ha alguna cosa més que ens vulguis explicar? No tens per què, és clar, només si et fa bé.



El Marc va aixecar els ulls cap a mi. La seva mirada era més neta, com si el vel de confusió hagués començat a dissipar-se. Va pensar uns segons, com si es preparés per dir alguna cosa que, potser, no havia compartit amb ningú abans.



—A vegades, em sento com si estigués fent el que tothom espera de mi —va començar a dir, amb una veu encara feble però decidida—. El treball, la família, els amics... Em veig atrapant-me en aquest rol que he de mantenir, com si hagués d’agradar a tothom. Però el pitjor és que no sé si, en tot aquest camí, he sabut mai qui sóc realment.



L’Anna, amb el seu instint protector, es va moure més a prop d’ell, col·locant la seva mà sobre la seva. No feia falta més paraules; el silenci es va convertir en un refugi. Vaig notar que en aquell moment, en Marc començava a veure’s més a si mateix, sense les distorsions de les expectatives externes. No calia satisfer ningú més que ell mateix.



—Potser la clau no és ser qui volen que siguis —va dir l’Anna amb calma—, sinó ser qui realment vols ser. I, si no ho saps encara, també està bé. Tots estem en un procés constant de descobrir-nos.



La Marta va tornar de la cuina i es va asseure, però abans de dir res, va mirar el Marc i va afegir, com sempre, amb el seu toc de senzillesa:

—Estar bé amb un mateix és el primer pas. Tot el que vingui després, anirà arribant quan estiguis preparat.



Aquesta resposta, tan simple i tan profunda alhora, va penetrar al Marc com un llum suau. Es va quedar pensatiu, mirant a l’Anna i després a la Marta, com si les seves paraules haguessin obre una porta que, fins aleshores, havia romàs tancada per ell mateix. Finalment, després d’un llarg moment de reflexió, va somriure lleugerament, un somriure que no venia de la necessitat de complaure ningú, sinó de la descoberta d’un petit alleujament interior.



—Suposo que és hora de començar a caminar per aquest camí de descobrir-me... sense pressa —va dir.



El silenci que va seguir no va ser gens incòmode. Era un silenci ple de comprensió, de gratitud. Sabíem que el camí era llarg, però no hi havia pressa. Per primer cop des de feia temps, el Marc estava llest per fer els seus propis passos, sense l’obligació de complir cap expectativa més que la de ser ell mateix.



L'ambient a la casa es va tranquil·litzar encara més. Cada moment compartit, cada gest de comprensió, construïa una connexió més profunda entre nosaltres. No sabíem què ens depararia el futur, però una cosa era certa: tots ens teníem els uns als altres, i això era més que suficient per encarar qualsevol tempesta.



Quan la nit va anar caient per complet, ens vam aixecar i vam començar a preparar-nos per acabar el dia. Però en els nostres cors, el que havia passat aquell vespre ja havia deixat una empremta indeleble. Ens vam mirar entre nosaltres amb un sentiment compartit: sabíem que el que realment comptava no eren les respostes ràpides ni les solucions immediates. El que comptava era que, en aquells moments de vulnerabilitat, ens vam permetre ser humans, i junts, vam construir alguna cosa més forta que qualsevol solució temporal. Un lligam real, profund, que ens mantindria units en els dies que vindrien.