I jo no sabia què fer. Per uns instants, vaig quedar paralitzada, incapaç de decidir si havia d’acostar-m’hi o si el millor era deixar-lo sol, respectant el seu espai. La imatge era desconcertant: aquell home, sempre tan serè, plorava desconsoladament com un nen, amb el rostre ocult entre les mans i els seus sanglots omplint tota l’estança. Però alguna cosa dins meu em va empènyer a fer un pas endavant.



Quan vaig posar-li la mà a l’espatlla, es va estremir, però no va retirar-se. La seva vulnerabilitat era palpable, i, malgrat la meva por inicial, em vaig adonar que ell necessitava companyia, no solitud. En aquell moment va aparèixer la Marta, que acabava de sortir de la cuina amb una safata de cafès. Va deixar-la amb delicadesa sobre la taula i, percebent la situació, es va acostar a nosaltres amb un rostre que barrejava preocupació i tristesa.



—Què ha passat? —em va preguntar en veu baixa, com si temés trencar l’ambient fràgil que ens envoltava.



—No ho sé, Marta —vaig respondre, gairebé en un murmuri—. Ha començat a plorar de sobte.



Ella va assentir amb el cap, comprensiva, i es va asseure al nostre costat. En silenci, li va agafar la mà, mentre jo continuava amb la meva mà a la seva espatlla. Tots dos esperàvem, sense forçar-lo, que trobés les paraules per explicar-nos què li passava.



Llavors, la porta del menjador es va obrir i en va entrar l’Anna, que havia estat al balcó parlant per telèfon. Quan va veure la situació, va apagar el mòbil i es va apropar ràpidament, preocupada.



—Marc, què tens? Què ha passat? —va preguntar amb la veu tremolosa, mentre s’agenollava davant d’ell.



El Marc va aixecar finalment el cap. Tenia els ulls vermells i la cara humida, i ens mirava amb una barreja d’esgotament i alleujament. Va trigar uns segons abans de parlar, com si encara estigués buscant les paraules adequades.



—És massa... —va començar, amb una veu trencada—. No puc més. Tot s’ha anat acumulant: la feina, els deutes, la sensació que mai faig prou... I avui, quan he vist aquell home al carrer dormint en un banc, m’he sentit igual que ell: abandonat, perdut.



La seva confessió ens va colpir. Era estrany escoltar aquestes paraules d’ell, sempre tan tranquil i reservat, sempre l’home que semblava tenir-ho tot sota control. Ens vam mirar entre nosaltres, buscant una manera d’ajudar-lo sense fer-lo sentir jutjat.



L’Anna, amb la seva tendresa habitual, li va agafar les mans.



—No has de portar tot això sol, Marc —li va dir amb suavitat—. Som aquí per ajudar-te, per compartir aquestes càrregues.



La Marta va afegir amb un somriure tranquil:



—No importa si ets fort sempre o no. Ningú pot amb tot, i no passa res per demanar ajuda.



Jo, encara amb la mà a la seva espatlla, vaig assentir, intentant transmetre-li amb aquell gest que no estava sol. Poc a poc, el Marc va començar a calmar-se. Els sanglots van cedir, i el seu respir es va tornar més pausat. Després d’uns minuts, es va eixugar les llàgrimes amb un mocador que l’Anna li va oferir.



—Gràcies... a totes —va dir amb un fil de veu—. No sabeu com ho necessitava.



El silenci que va seguir no era incòmode, sinó reconfortant. En aquell moment, el soroll del microones va trencar la calma. La Marta va somriure i es va aixecar.



—Faré unes infusions. Necessitem relaxar-nos tots una mica.



Ens vam asseure al sofà, en silenci però units, sabent que aquell vespre havia estat diferent. No només havíem escoltat el Marc, sinó que també ens havíem apropat els uns als altres, descobrint la força que pot tenir simplement estar-hi, sense judicis, sense pressa.