F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

La mort que ens separen ($andrew|oriol$)
INS Cendrassos (Figueres)
Inici: Com un batec en un micròfon (Clara Queraltó)
No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.

Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.


Capítol 1:  Intrigat

I jo no sabia què fer. Per uns instants, vaig quedar paralitzada, incapaç de decidir si havia d’acostar-m’hi o si el millor era deixar-lo sol, respectant el seu espai. La imatge era desconcertant: aquell home, sempre tan serè, plorava desconsoladament com un nen, amb el rostre ocult entre les mans i els seus sanglots omplint tota l’estança. Però alguna cosa dins meu em va empènyer a fer un pas endavant.



Quan vaig posar-li la mà a l’espatlla, es va estremir, però no va retirar-se. La seva vulnerabilitat era palpable, i, malgrat la meva por inicial, em vaig adonar que ell necessitava companyia, no solitud. En aquell moment va aparèixer la Marta, que acabava de sortir de la cuina amb una safata de cafès. Va deixar-la amb delicadesa sobre la taula i, percebent la situació, es va acostar a nosaltres amb un rostre que barrejava preocupació i tristesa.



—Què ha passat? —em va preguntar en veu baixa, com si temés trencar l’ambient fràgil que ens envoltava.



—No ho sé, Marta —vaig respondre, gairebé en un murmuri—. Ha començat a plorar de sobte.



Ella va assentir amb el cap, comprensiva, i es va asseure al nostre costat. En silenci, li va agafar la mà, mentre jo continuava amb la meva mà a la seva espatlla. Tots dos esperàvem, sense forçar-lo, que trobés les paraules per explicar-nos què li passava.



Llavors, la porta del menjador es va obrir i en va entrar l’Anna, que havia estat al balcó parlant per telèfon. Quan va veure la situació, va apagar el mòbil i es va apropar ràpidament, preocupada.



—Marc, què tens? Què ha passat? —va preguntar amb la veu tremolosa, mentre s’agenollava davant d’ell.



El Marc va aixecar finalment el cap. Tenia els ulls vermells i la cara humida, i ens mirava amb una barreja d’esgotament i alleujament. Va trigar uns segons abans de parlar, com si encara estigués buscant les paraules adequades.



—És massa... —va començar, amb una veu trencada—. No puc més. Tot s’ha anat acumulant: la feina, els deutes, la sensació que mai faig prou... I avui, quan he vist aquell home al carrer dormint en un banc, m’he sentit igual que ell: abandonat, perdut.



La seva confessió ens va colpir. Era estrany escoltar aquestes paraules d’ell, sempre tan tranquil i reservat, sempre l’home que semblava tenir-ho tot sota control. Ens vam mirar entre nosaltres, buscant una manera d’ajudar-lo sense fer-lo sentir jutjat.



L’Anna, amb la seva tendresa habitual, li va agafar les mans.



—No has de portar tot això sol, Marc —li va dir amb suavitat—. Som aquí per ajudar-te, per compartir aquestes càrregues.



La Marta va afegir amb un somriure tranquil:



—No importa si ets fort sempre o no. Ningú pot amb tot, i no passa res per demanar ajuda.



Jo, encara amb la mà a la seva espatlla, vaig assentir, intentant transmetre-li amb aquell gest que no estava sol. Poc a poc, el Marc va començar a calmar-se. Els sanglots van cedir, i el seu respir es va tornar més pausat. Després d’uns minuts, es va eixugar les llàgrimes amb un mocador que l’Anna li va oferir.



—Gràcies... a totes —va dir amb un fil de veu—. No sabeu com ho necessitava.



El silenci que va seguir no era incòmode, sinó reconfortant. En aquell moment, el soroll del microones va trencar la calma. La Marta va somriure i es va aixecar.



—Faré unes infusions. Necessitem relaxar-nos tots una mica.



Ens vam asseure al sofà, en silenci però units, sabent que aquell vespre havia estat diferent. No només havíem escoltat el Marc, sinó que també ens havíem apropat els uns als altres, descobrint la força que pot tenir simplement estar-hi, sense judicis, sense pressa.



 
$andrew|oriol$ | Inici: Com un batec en un micròfon
 
Comentaris :
PernilSalat 20 febrer 2025
M'encanta el teu estil d'escriptura! Tens un estil molt cuidat i un vocabulari que dona profunditat al text. M’agrada sobretot la tria de paraules.
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]