Vaig sentir com el meu cor es disparava en sentir aquella veu familiar. Era l'Andrea, la dona desapareguda! El meu estómac es va retorçar de nervis i emoció. Què li havia passat? Per què estava amagada en aquella casa abandonada? "Andrea! On has estat? Tots et busquen desesperadament!" vaig dir, acostant-me a ella amb cautela. Andrea es va treure el mocador que li cobria el rostre. Tenia la mirada cansada i aterrida. "Clara, has de protegir-me. El meu marit... ell vol matar-me!" va dir amb la veu tremolosa. Vaig quedar en estat de xoc. Com podia ser que el famós cirurgià plàstic, amb aparença de perfecte marit, voldria fer mal a la seva pròpia esposa? "Andrea, explica'm què ha passat. Per què creus que el teu marit vol fer-te mal?" vaig preguntar, intentant mantenir la calma. "Ell sap que vull deixar-lo. Sap que he descobert els seus secrets foscos... No puc viure més amb aquesta mentida!" va dir Andrea, les llàgrimes relliscant per les seves galtes. Vaig entendre que hi havia molt més del que semblava en aquesta història. Alguna cosa terriblement perversa s'amagava darrere la imatge perfecta del matrimoni. Havia d'ajudar Andrea a sortir d'aquesta terrible situació. "T'ajudaré, Andrea. Però hem de sortir d'aquí abans que el teu marit et trobi. Vine amb mi, et portaré a un lloc segur" vaig dir, agafant-la de la mà amb fermesa. Andrea va assentir amb alleujament. Juntes vam sortir d'aquella casa tenebrosa, amb la incertesa del que ens esperava a l'exterior. Sabia que aquesta era només la punta de l'iceberg d'un misteri molt més profund i fosc. Però estava decidida a desembullar-ho i posar Andrea a recer, costés el que costés. Quan vam arribar al meu cotxe, una onada de preocupació em va envair. Quin perill esperava a Andrea i a mi? El seu marit, Mario, era clarament una amenaça, però no sabia fins a quin punt estava disposat a anar per callar la seva esposa. Mentre conduíem en silenci, l'ambient era tens i carregat. Sentia com si algú ens estigués seguint, observant cada moviment. Vaig mirar pel retrovisor, però no vaig veure res sospitós. Així i tot, la sensació d'inquietud no em deixava tranquil·la. Vaig procurar mantenir una velocitat constant i no desviar-me del camí més directe. Havia de portar Andrea a un lloc segur, lluny de les garres del seu marit. A mesura que ens andanàvem en barris més apartats, la tensió augmentava. Finalment, vaig arribar a un antic edifici que servia com a base per a la meva unitat. Vaig estacionar el cotxe en un garatge amagat i vaig guiar Andrea a través d'un passadís que conduïa a les instal·lacions interiors. "Estaràs segura aquí, Andrea. Els meus companys et protegiran mentre investigo aquest cas" vaig dir, intentant transmetre-li confiança. Ella em va mirar amb agraïment i alleujament en els seus ulls cansats. "Gràcies, Clara. No sé què hauria fet sense tu." Andrea es va asseure en una cadira, cobrint-se el rostre amb les mans. Jo vaig prendre alè, intentant ordenar els meus pensaments. Havia d'actuar ràpidament per protegir-la, però al mateix temps havia de desenterrar la veritat que hi havia darrere d'aquest misteri. Qui era realment Mario i quines intencions tenia? El meu instint em deia que la vida d'Andrea corria perill. Havia de moure'm amb cautela, però també amb determinació, si volia salvar-la del seu marit fosc i pertorbat. El rellotge corria en la meva contra i no podia permetre'm ni un sol error. Vaig comunicar-me amb els meus col·legues per posar-los al corrent de la situació i demanar-los reforços. Mentre esperava les seves instruccions, vaig seure al costat d'Andrea, intentant tranquil·litzar-la. Sabia que no seria una tasca fàcil, però estava decidida a descobrir la veritat i protegir-la, costés el que costés. Aquesta dona necessitava la meva ajuda i no la decebria.