A mesura que els dies es feien més i més, Sergi i Joana van reprendre el contacte, el van solucionar i es van sentir com a casa. Els caps de setmana eren per a descobrir llocs secrets, moure's una mica i xerrar del que volien fer en la vida. Cada matí, Sergi llegia alguna cosa de Joana, i cada nit, abans de dormir, es desitjaven el millor amb un somriure.



Però mentre el seu amor creixia i augmentava cada vegada passaven coses més rares. Un dia, a Joana li va sortir un treball lluny de casa. Era una cosa bona, però hauria d'anar-se. Sergi no sabia què fer. Volia que Joana fos feliç, però no li agradava la idea d'estar lluny. Van parlar molt, buscant alguna cosa que els servís als dos.



Finalment, van pensar a tenir una prèdica real en el seu lloc especial, un cafecito amb vista al parc veien els nens jugant. Joana va comentar que el treball i el seu amor li donaven voltes, i Sergi va suggerir veure's per vídeo i visitar-se cada dues setmanes. Van quedar en què Joana prendria l'ocupació i intentarien la seva relació, encara que seria difícil.



Uns dies més tard, Joana se'n va anar a viure a Barcelona. Sergi li va donar una mà amb les coses i li va dir que la visitaria aviat, quan pogués. Al principi, tot va ser difícil, Joana treballava molt i Sergi no s'acostumava al fet que ella no estigués. Però, es parlaven tot el temps, amb missatges i videotrucades. So passaven molt bé, encara que no es veien tot el que ells volien.



Cada quinze dies, Sergi se n'anava a Barcelona, i aquestes estones eren úniques per a ells. Un cap de setmana, van optar per anar a la platja, on van sentir l'aire de la mar i van xerrar sobre temes seriosos. Amb el pas, Sergi es va adonar que la llunyania era una cosa bona per a ell. Va començar a conèixer millor el seu poble, Granollers, i a ajuntar-se amb amics que no veia fa molt de temps.



Un dia, Joana va tenir una idea boja: organitzar una cosa especial per a gent jove a Barcelona. A Sergi li va agradar molt la idea, així que es van posar a treballar junts, encara que vivien lluny. Després de molt de temps planejant, el gran dia va arribar. Sergi va ser a Barcelona per a ajudar amb tot, i l'esdeveniment va sortir genial.



Després d'aquesta aventura, Sergi i Joana van notar que havien canviat bastant en aquesta estona. Van aprendre a creure l'u en l'altre i a col·laborar, encara que estiguessin lluny. El que passaria no era segur, però estaven llestos per a enfrontar-ho junts, amb il·lusió i afecte. Sabien que, malgrat els embolics, tenien alguna cosa que els ajudaria a passar qualsevol cosa.



Amb el cor ple d'alegria, van imaginar el demà, sabent que cada pas junt era un full de ruta cap a un univers de aventures i records que guardarien per sempre.

Amb el temps, en Sergi i la Joana seguien parlant, sentint-se com a peix a l'aigua. Els caps de setmana eren per explorar nous llocs i parlar de les seves il·lusions. Cada matí, en Sergi llegia missatges de la Joana, i cada nit, es desitjaven el millor.

Així doncs, quan la Joana va aconseguir una feina lluny, en Sergi es va quedar com en un embolic. Ell volia que ella estigués bé, però la llunyania li feia pensar molt. Després de xerrar-ho molt, van acordar parlar per la càmera i trobar-se cada quinze dies.

La Joana es va mudar a Barcelona, i al començament tot era un embolic. Tot i així, xerraven sempre i cada dues setmanes, en Sergi anava a veure-la. Amb el temps, en Sergi va començar a estimar la llunyania com una manera de descobrir el seu poble i retrobar-se amb amics. Un dia, la Joana va tenir la idea de muntar una festa per a joves. En Sergi va quedar molt content i van col·laborar, tot i la distància. La festa va ser un gran èxit i els va fer veure com havien canviat.