L'endemà, mentre estava asseguda al sofà bevent un cafè, no podia deixar de pensar en el perfil d'aquella noia. Em preguntava quin tipus de persona seria. Semblava amable, una persona molt riallera i els seus ulls em transmetien tranquil·litat. Però, al mateix temps, també sentia por. Què li podria dir? I si no li agradava o no volia parlar amb mi? Els dubtes em feien sentir malament, però també estava entusiasmada
Nerviosa com mai, vaig obrir l'aplicació. Allà estava el seu perfil, amb la mateixa fotografia d’ella passejant pel bosc. Vaig estar una estona mirant-la, pensant com començar la conversa. Finalment, vaig escriure un missatge senzill:
—Hola! M'ha encantat la teva bio. També m'agraden molt els cafès llarguíssims i la natura. Tens algun lloc preferit per passejar?
El vaig enviar abans de tenir temps de repensar-m'ho. De seguida vaig sentir una mena d’emocions entre nerviosa i com si m’hagués tret un pes del damunt.
Durant unes hores, vaig intentar distreure'm amb altres coses, però era impossible no mirar el telèfon cada dos per tres. Fins que, finalment, va arribar la resposta. Quan vaig veure la notificació a la pantalla, em vaig il.lusionar.
—Hola, Marta! Gràcies pel teu missatge. M'apasiona passejar per la muntanya, sobretot per llocs tranquils on pugui escoltar els ocells. I tu? Tens algun lloc preferit?
Vaig somriure sense voler. La manera com m'havia respost em va transmetre molta confiança, com si fos algú amb qui podria parlar durant hores. Això em va donar una mica de confiança per continuar la conversa:
—També m'agrada molt la muntanya. Sovint vaig a un bosc que hi ha prop de casa meva, on hi ha un petit riuet. És un lloc molt especial per a mi. Per cert, com et dius?
Ella no va trigar gaire a respondre:
—Em dic Laia. El teu lloc sona fabulós, m'agradaia molt veure'l algun dia.
Aquella resposta em va fer somriure encara més. La conversa va continuar amb naturalitat. Parlàvem dels nostres llocs preferits, de llibres i fins i tot de sèries. La seva manera de parlar em transmetia calma, com si per fi hagués trobat algú que m'entenia.
Quan aquella nit vaig apagar el telèfon, em sentia diferent. Era com si una part de mi que havia estat amagada durant molt de temps comencés a sortir a la llum. Per primera vegada en molt de temps, em sentia optimista i amb ganes de veure què més podia passar.
Les setmanes van passar volant, i la Laia i jo no havíem deixat de parlar ni un sol dia. Cada missatge que rebia d'ella em feia sentir més contenta, com si l'estigués coneixent de debò, tot i que encara no ens havíem vist en persona sabia que quan arribés el dia seria inoblidable. Un dia, mentre parlàvem de la nostra afició pels cafès, la Laia va proposar una idea que em va deixar sense paraules:
—Escolta Marta, per què no quedem un dia per prendre un cafè? Em fascinaria conèixer-te en persona.
Em vaig quedar mirant el telèfon, sense saber què respondre. Tenia por, i si no li agradava en persona? I si la conversa no transcorria igual que pels missatges? Però al mateix temps, també tenia ganes de veure-la, de comprovar si aquella connexió que sentia era real.
Vaig respirar profundament i vaig escriure:
—Em faria molta il.lusio. Quan et va bé?
Vam quedar el dissabte següent a una cafeteria del centre de la ciutat. Quan va arribar el dia, em sentia més nerviosa que mai. Vaig passar més temps del normal triant la roba i assegurant-me que el meu cabell estava bé. Quan vaig arribar a la cafeteria, la vaig veure asseguda a una taula, amb un cafè davant i amb un somriure d’orella a orella.
Quan em va veure, es va aixecar i em va saludar amb una abraçada, la conversa va fluir de manera natural, com si ja ens coneguéssim de tota la vida. Vam parlar una mica de tot: dels nostres somnis, de les nostres aficions i fins i tot de les nostres pors. La Laia em va confessar que també havia passat per moments de dubte respecte a la seva orientació, i això em va fer sentir més compresa que mai.
Quan va arribar l'hora de marxar, ens vam quedar una estona a la porta de la cafeteria. Em va mirar de dalt a baix i em va dir:
—Marta, m'ha apassionat aquest cafè amb tu. M'agradaria molt tornar-te a veure.
Vaig somriure i li vaig respondre:
—També a mi. M,he sentit molt a gust.
Ens vam donar una abraçada, i mentre tornava a casa, no podia deixar de somriure. Aquella tarda havia sigut especial, i sabia que aquella trobada era només el principi d'alguna cosa molt bonica.
Els mesos van passar, i la relació amb la Laia es va fer cada cop més forta. No va passar gaire temps abans que decidíssim explicar-ho als nostres amics.
Però, tot i que la Laia i jo compartíem moltes coses, sabia poc de la seva família. Només m'havia explicat que vivia amb el seu pare a soles, ja que els seus pares estaven separats. Un dia, mentre sopàvem juntes, em va dir:
— T’he de dir una cosa important.— Me la vaig quedar mirant amb cara d’intriga. A l’espera de què em digués que era allò tan important.
— En un parell de dies he de volar a Mèxic. No t’ho havia explicat, però la meva mare és d’allí. Sé que no t’he parlat mai d’ella, però l’he d’anar a veure urgentment.
En aquell moment em vaig quedar sorpresa, no m'esperava aquella resposta, encara estava processant la informació quan em va continuar explicant.
— Feia dies que no es trobava gaire bé, avui he parlat amb ella i m’ha dit que l’han ingressat a l’hospital, és per aquest motiu que he de volar com més aviat millor.
Em vaig preocupar per ella i li vaig dir que la podia acompanyar perquè no es sentís sola, però ella va insistir que preferia viatjar sola. Volia centrar-se en la seva mare i no carregar-me amb aquelles preocupacions. Jo ho vaig respectar, però no podia deixar de pensar-hi. Aquella mateixa nit vaig decidir que li faria una sorpresa. Vaig buscar un vol a Mèxic i el vaig reservar. Volia conèixer la seva mare i donar-li suport en aquell moment tan dur.
Quan vaig arribar a Mèxic, vaig anar directa a l'adreça de l'hospital que havia trobat entre els papers de la Laia. Però, en arribar, em vaig trobar amb una escena que mai no m’hauria imaginat. Vaig preguntar a recepció en quina habitació estava la seva mare, i em van respondre amb un “en aquest hospital no hi ha ningú amb aquest nom”, després que em diguessin això vaig trucar a la Laia i em sortia que tenia el telèfon apagat, i allí ja em vaig començar a preocupar. Amb el cor encongit, vaig decidir investigar pel meu compte, no podia entendre què estava passant, però tenia la sensació que hi havia alguna cosa que la Laia no m'havia explicat. I el que vaig descobrir em va deixar sense paraules...
|