D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica ximples. Al començament pensava que eren per a gent que no sabia conèixer persones de manera normal. Després... com ho puc dir per no semblar un carca? Doncs bé, era una mica carca, i què?

Aquest era exactament el meu pensament fins fa dues setmanes. Sempre havia pensat que el millor era conèixer algú en persona: parlar, riure, veure si t’entens. Però fa anys que allò no em funcionava, després de dues relacions que van acabar fatal, una amb moltes discussions i una altra que em va deixar feta pols… el noi que pensava que m’estimava com ningú em va deixar per estar amb una noia més jove que jo, em sentia molt cansada. Les dues relacions van ser amb nois, i tot i que al principi pensava que podrien ser l’amor de la meva vida, el temps em va demostrar que no era així.



Una nit, després d’acabar amb la meva última relació, vaig sortir a un bar per no pensar-hi. Allí vaig conèixer una noia, vam parlar molta estona i, per primer cop, em vaig sentir connectada amb algú d’una manera que mai abans no havia experimentat. Aquella nit va ser màgica, però també confusa. No va ser res més que una aventura d’una nit, però em va fer adonar que les dones eren el que realment m’agradava. Aquella descoberta em va fer por, però també em va alliberar.



Tot i això, hi havia una cosa que no se'm feia gens fàcil, i és que, a diferència del que els meus amics creien, no buscava un noi. Mai havia estat capaç de dir-ho, ni tan sols a la gent que m’estimava. Sempre que algú em preguntava si m’agradava algú, o què passava amb el noi que havia començat a parlar amb mi, jo canviava de tema, o m’inventava alguna excusa. Era més fàcil que explicar la veritat.



Tot va començar a canviar aquella tarda de diumenge, quan la Clàudia, la meva millor amiga, va dir allò que em va deixar sense paraules.



—Marta, hauríes de provar aquesta aplicació –em va dir, ensenyant-me la pantalla del seu telèfon. — Mira, és molt fàcil. Només has de lliscar a la dreta si algú t’agrada o a l’esquerra si no.



Vaig riure, nerviosa, fent veure que no m’interessava. —No sé si és el meu estil, Clàudia...



Però ella no es rendia. —Va, no costa res provar-ho! Mira, en Pau i la Laia també ho fan servir, i tots dos han conegut gent molt interessant i divertida. Potser t’aniria bé sortir una mica de la teva zona de confort.



Aquella frase em va quedar clavada. “Sortir de la meva zona de confort”. Era precisament el que no volia fer. Em feia massa por. I si algú descobria la meva orientació abans que jo mateixa tingués valor per admetre-ho? Però una altra part de mi es preguntava si aquell era el problema. Què passaria si finalment em permetia ser jo mateixa?

Aquella nit, vaig decidir fer-ho. Vaig esperar que tothom marxés de casa, em vaig baixar l’aplicació i vaig configurar el meu perfil. Em vaig assegurar que no es vinculés a cap xarxa social i que el meu perfil no el pogués veure ningú conegut. Ja n’hi havia prou de complicacions.



Quan vaig obrir l’aplicació per primer cop, em vaig sentir estranya. Hi havia moltes fotografies, moltes opcions. La gent posava frases a les seves biografies, algunes eren gracioses, altres forçades. Jo vaig decidir ficar “soc amant de la lectura i més si és acompanyada d’un bon cafè” Però el que em va agradar va ser la sensació de poder ser completament jo mateixa, sense sentir la pressió social. Quan vaig posar que buscava dones, va ser com treure’m un pes de sobre.



Vaig passar molta estona mirant perfils, pensant si valia la pena parlar amb algú. Però no ho tenia clar. Fins que vaig veure una foto d’una noia que somreia mentre passejava pel bosc. El seu perfil deia: “Amant de la natura, dels cafès llarguíssims i de la bona conversa”, aquella frase em va agradar, ja que va ser l’únic perfil que em va semblar més acord amb la meva personalitat. Vaig pensar que potser no seria mala idea enviar-li un missatge.



Aquella nit, no em vaig atrevir, només vaig guardar el seu perfil i vaig apagar el telèfon. Vaig tenir somnis estranys, com si el meu cervell intentés processar el que acabava de fer. I si algú descobria el meu perfil? I si ella no contestava? O pitjor, i si contestava i jo no sabia què dir?

L’endemà, mentre dinava amb els meus amics, em sentia més nerviosa del que era habitual. Sabia que, quan acabés de dinar, hauria d’enviar-li aquell missatge que em tenia el cap ple de dubtes i el cor bategant més de pressa. Però, per alguna raó, estava decidida a no deixar-ho passar.