Capítol 2

El record de la meva àvia es va convertir en un llaç invisible que ens unia encara més com a família, un record que ens donava suport en els moments més difícils. El temps, com un riu que segueix el seu curs, va anar suavitzant les ferides, però la pèrdua continuava sent present, de vegades en un racó de la ment, de vegades com una onada que tornava de cop i ens feia recordar aquells moments tan preciosos que semblaven tan llunyans.



El meu avi, a poc a poc, va començar a recuperar una part de la seva vida, però era evident que ja no era el mateix. Encara passava molt de temps sol a casa, però a poc a poc, les seves caminades pel poble es van fer més freqüents. Va començar a sortir a prendre el sol al parc, a conversar amb aquells amics de sempre, tot i que les converses ja no eren tan llargues ni tan animades com abans. Hi havia alguna cosa en els seus ulls, un espai buit que la meva àvia ja no podia omplir, però alhora també una gran fortalesa que començava a brotar de nou, com si la vida l'estigués invitant a continuar endavant, a buscar una nova manera de viure sense ella al seu costat.



Els dinars familiars van començar a ser una mica més alegres, amb menys silenci i més rialles. De vegades, tot i que l'absència de la meva àvia es feia evident, el seu record també ens unia d'una manera especial. Com a família, vam aprendre a viure amb aquest buit, a no intentar omplir-lo de qualsevol manera, sinó a respectar-lo, a veure'l com una part nostra, com una cicatriu que ens recordava qui havíem estat i qui érem.



Un dia, mentre passava la tarda amb el meu avi, se'm va acudir preguntar-li com es trobava realment, com havia superat la pèrdua, si és que havia pogut. Va quedar en silenci durant uns segons, com si volgués trobar les paraules adequades. Finalment, em va mirar amb aquells ulls que ja mostraven les arrugues de la vida, però que també tenien una saviesa que només es guanya amb els anys, i em va dir: "No es tracta de superar-ho, fill, es tracta de viure amb això, de continuar endavant amb tot i que el cor es quedi una mica més petit." Vaig quedar en silenci. Aquella frase, simple però profunda, em va tocar molt més del que m'hauria imaginat.



Amb el temps, em vaig adonar que aquell dolor, tot i ser immens, ens havia fet créixer. Havia reforçat els llaços familiars, ens havia fet més conscients de la fragilitat de la vida, i també de la importància d'aprofitar cada moment amb les persones que estimem. Les reunions familiars ja no eren només una manera de passar el temps, sinó una celebració de la vida, un recordatori que, malgrat la pèrdua, encara hi havia espai per a l'amor, la diversió i les petites coses que ens mantenien units.



Amb el temps, vaig començar a veure el meu avi com una persona que, tot i la seva pena, estava trobant una nova manera de ser feliç, una manera de continuar endavant amb dignitat, tot i la profunda absència de la meva àvia. Els seus camins solitaris pel poble es van anar omplint de converses noves, de somriures que potser abans no haurien aparegut. I encara que els dies de tristor no desaparegueren mai del tot, va aprendre a portar-los amb una certa calma, com si ja no lluités contra el dolor, sinó que l’hagués integrat a la seva vida.



De vegades em pregunto si la meva àvia veia tot això, si d’alguna manera podia sentir com la seva absència continuava viva en nosaltres.Sovint, en moments de silenci, m’imagino que ella, des d’on sigui, encara ens observa, ens guia i ens estima com sempre ho ha fet. I potser, només potser, ella també ens ensenya a viure amb el dolor, a fer-ne una part de nosaltres sense deixar que ens enfonsi, a trobar l’equilibri entre la pèrdua i l’esperança.