Era un 24 de maig. Eren les 16:34, acabava de sortir de la feina i em trobava massa cansat per anar a casa del meu amic, tal com havíem acordat, per prendre unes cerveses. Però finalment vaig decidir-hi anar. Va sortir força bé, ja que vaig aconseguir desconnectar una mica de l'estrès laboral. Vam passar dues hores parlant, rient i gaudint de l'ambient tranquil. Va ser com un respir, un moment per oblidar les presses i les preocupacions del dia a dia. Quan vaig marxar, em sentia més lleuger i amb energies renovades, preparat per afrontar la resta de la setmana.

Però en arribar a casa, tot va canviar. Em va trucar el meu pare. La seva veu tremolava, i vaig saber immediatament que alguna cosa greu havia passat. La meva àvia s'havia mort. No sabia què dir, només vaig agafar el telèfon amb les mans tremoloses. No podia creure-ho. Ella sempre havia estat una roca per a la nostra família, una persona forta que semblava invencible. Em va envaïr una gran tristesa i no podia deixar de pensar en els moments que havíem compartit: les tardes a la cuina, les rialles, els consells. La pena va ser profunda, i més quan em va dir que l'avi, tot i la seva força, estava destrossat. Em va costar deixar de pensar en ells. La sensació de buit que va deixar la seva mort em va acompanyar durant dies, com si tot el que coneixia s’hagués trencat.

Durant les setmanes següents, la nostra família es va reunir per donar suport al meu avi, que estava molt afectat. Vam organitzar un tanatori al qual vam convidar tota la família i els seus amics més propers. En el funeral, només van assistir els més íntims i familiars, ja que creiem que aquestes situacions són molt personals. També van venir familiars i amics de la península per estar amb nosaltres. Durant aquell temps, vam fer dinars familiars i anàvem al cementiri a estar amb la meva àvia. Les nits que passaven, només recordava els grans moments viscuts, quan el meu avi encara tenia energia i ganes de fer coses. Ara ell no vol sortir de casa, ni veure els seus amics. Vaig passar molt de temps amb ell per fer-li companyia, perquè estava realment malament. Mai l’havia vist tan trist, i em feia molta pena veure’l passar-ho tan malament.

Amb el temps, el meu avi va començar a sortir més, i tots vam reprendre les nostres trobades familiars, sortint a dinar pel poble i voltants. Tot i que vam intentar tornar a la nostra rutina habitual, la pèrdua continuava present. De vegades, en mirar el meu avi, notava la tristesa als seus ulls, com si la seva ànima encara busqués una part de la meva àvia. Però a poc a poc, el temps va fer la seva feina i vam començar a somriure de nou en les trobades familiars, on, sense voler, la presència de la meva àvia continuava sent palpable en els petits detalls: una mirada, un gest, una paraula que quedava en l’aire. Aquest procés no va ser fàcil, però vam aprendre a conviure amb el dolor i a transformar-lo en força. El record de la meva àvia es va convertir en un llaç que ens unia, i encara que la seva absència ens pesava, vam començar a veure la vida amb una nova perspectiva, valorant més que mai els moments compartits.