El silenci de la plaça es trenca. Tothom respira profundament. Els soldats es giren cap a Kael, amb les mans a les armes, però ell es manté ferm. Té la mirada fixa en mi, decidit, com si ja hagués pres una decisió abans de veure el vermell.

—No —repeteix, més alt aquesta vegada.

Un soldat s'acosta, però ell no es mou ni un pas. Fa un pas més, col·locant-se entre jo i la màquina. El meu cor batega amb tanta força que em fa mal.

—Kael, no... —xiuxiuejo, però ell no em deixo acabar.

—Agafa la meva mà.

El seu to no permet dubtar. Els soldats s'apropen, la gent murmura amb por, però no escolto res. Només sento la seva veu, la seva mà estesa, l'oportunitat que mai vaig pensar tenir.

Faig l'únic que puc fer. Agafo la seva mà.

El món esclata en moviment.

Kael m'arrossega cap enrere mentre el caos s'estén per la plaça. Els soldats criden, les ordres es confonen amb els crits de la multitud. Correm entre cossos i ombres, esquivant mans que intenten aturar-nos. La meva respiració està descontrolada, el cor em batega a les temples, però no em deixo anar.

Una explosió ressona darrere nostre. El terra tremola sota els nostres peus.

—Segueix-me! —crida Kael.

Travessem carrerons estrets, ens enfilem per un mur baix, esquivem patrulles. No sé on anem, només sé que no puc parar. No puc deixar-lo marxar. No puc morir aquí.

Finalment, arriben a un edifici mig enrunat. Ens amaguem dins, respirant amb dificultat. La meva ment encara està atrapada en el moment quan la llum es va tornar vermella. En la condemna. Però ell em mira i somriu, aquesta vegada de veritat.

—T'ho vaig dir. No et deixaria marxar.

I per primera vegada en hores, crec que potser... potser encara tenim una oportunitat..