El vent em crema la pell mentre arribo a dalt de l’escala. Respiro a fons, buscant una calma que no vol arribar. L’aire és fred i dur, com si volgués acordar la crueltat d’aquest dia. El dia del reclutament. Sempre és igual: injust, brutal, inhumà. I avui, fins i tot l’alba sembla animar amb la seva bellesa, com si se'n riguessin de la nostra por.



Amb les mans tremolant tanco la motxilla. És vella i està en molt males condicions. Però l’única cosa que em sembla real és el seu pes. Des d’aquí veig la plaça plena de gent. Al mur de pedra hi ha en Kael, immòbil, amb les mans a les butxaques. Quan em veu, aixeca el cap dirigint-se a mi i somriu. Però el seu somriure no és com els de sempre. Té els ulls humits, i això em fa més mal que qualsevol paraula.



Estàs a punt?, murmura.



No ho sé, Kael. Com es pot estar a punt per això?

Ell no respon. Només posa una mà al meu braç i l’estreny, com si volgués transmetre’m una força que no li queda. La seva pell és càlida, massa càlida, com si li cremés per dins. Jo li retorno el gest, però les meves mans tremolen. Tots dos sabem que no hi ha res a dir.



Baixem junts cap a la plaça. El silenci és intens, trencat només per algun crit llunyà. Les cares de la gent són grises, perdudes. Ningú parla del Portaferros, la màquina que decideix qui es queda i qui marxa. Ningú sap com funciona, però tots sabem què significa la llum vermella: mai tornes.



Miro entre la multitud i veig la mare. Té els ulls clavats en mi. Fa una passa cap endavant, però s’atura. No diu res. Només em mira, forta, intentant transmetre’m una seguretat que no sent. Jo faig un gest petit amb la mà, intentant dir-li que estaré bé, però és una mentida que totes dues coneixem.



La fila avança lentament. Cada pas em pesa com una càrrega insuportable. Quan el llum es posa vermell, la plaça es congela. Una noia comença a plorar desconsolada. Un soldat fa callar el seu pare amb un cop sec. Els soldats són màquines, tan freds com el Portaferros mateix.



Finalment, em toca. Camino com si arrossegués tot el pes del món. El Portaferros està allà, immens i indiferent, esperant-me. Col·loco la mà sobre el metall. Gèlid. Noto el meu cor bategar amb tanta força que em fa mal. Tothom conté la respiració.



El llum parpelleja. Vermell.



No puc pensar. No puc moure’m. El món s’ha evaporat, deixant només el vermell. M’han condemnat. Tot s’ha acabat.



No.

La veu d’en Kael em fa girar el cap. És baixa, però plena d’una determinació que mai li havia vist. Fa un pas endavant.